ELS FARISEUS estan especialment contents. Jesús havia fet callar els qui s’havien convertit en bona mesura en els seus rivals, els saduceus. Però ara és el seu torn de posar a prova el mestre de Natzaret i sorprendre’l en alguna afirmació que compliqués la seva autoritat. Per això, un dels fariseus, sabent que no és senzill distingir entre els centenars de preceptes el sentit principal de la llei de Déu, pregunta a Jesús: «Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?» (Mt 22, 36). Darrere el to aparentment amable, s’amagava la trampa en què desitjava que el Senyor caigués.

Jesús comença la seva resposta de manera convencional. El manament principal consisteix en l’amor a Déu, li diu. En aquesta afirmació no hi podia haver res de nou, res d’estrany per a un jueu pietós. Immediatament després, però, pronuncia amb naturalitat una afirmació més impactant: «El segon és molt semblant: Estima els altres com a tu mateix» (Mt 22, 39). L’accent de la frase recau en aquesta petita paraula, que en boca de Jesús és plena de significat: «semblant».

En un primer moment és probable que el fariseu pensés que aquella afirmació era una mica exagerada. Com poden ser semblants en importància estimar Déu i estimar els altres homes? Tanmateix, en aquesta veritat s’amaga un canvi de paradigma profund: Déu s’ha fet home i, amb la seva encarnació, el seu sacrifici a la creu i la seva resurrecció, ens ha elevat a la condició de fills seus. Per això, si volem estimar realment Déu, també ens haurem d’esforçar per aprendre a estimar cadascun dels seus fills. D’aquí que «mentre hi hagi un germà o una germana a qui tanquem el nostre cor, encara estarem lluny de ser deixebles tal com Jesús ens ho demana»^[1]. En canvi, sabem que l’amor a Crist i als altres estan tan units que, «en qualsevol acte de fraternitat, el cap i el cor no poden distingir moltes vegades si es tracta de servei a Déu o de servei als germans: perquè, en el segon cas, el que fem és servir Déu dues vegades»^[2].

QUAN intentem viure com a deixebles de Crist, la relació entre l’amor a Déu i als altres es manifesta de manera natural en la nostra manera de comportar-nos. En això insisteix sant Pau en la segona lectura de la missa d’avui: «ja sabeu el que fèiem per vosaltres» (1 Te 1, 5). El desig de donar bon exemple no ha de ser mai l’expressió de l’intent de diferenciar-nos dels altres, potser buscant l’admiració o la complaença. Al contrari, el testimoni autèntic ha de ser, alhora, caritat viva, interès actiu per tots els qui ens envolten: així el nostre comportament serà una manifestació veritable de l’amor de Déu envers cada persona. «La fraternitat ben viscuda —escriu el prelat de l’Opus Dei— és un apostolat immediat: tantes persones veuran l’afecte que ens tenim i podran exclamar, com ho van fer amb els primers cristians, “mireu com s’estimen”; se sentiran atretes per aquest amor cristià»^[3].

Sant Josepmaria, en explicar què suposa el testimoni cristià, aclaria: «Quan et parlo del «bon exemple», vull indicar-te també que has de comprendre i disculpar, que has d’omplir el món de pau i d’amor»^[4]. No tindria sentit que els altres parlessin bé de nosaltres, però que ens tractessin amb distància, com si fóssim models freds i inabastables. Precisament perquè, a través del nostre amor, es fa present la proximitat de Déu, el nostre testimoni principal consisteix a regalar al món aquesta pau i aquest amor que hem rebut del Senyor.

En una ocasió, el fundador de l’Opus Dei es preguntava: ¿Com donarem a conèixer Jesús? I responia: «Doncs amb l’exemple: que siguem un testimoniatge d’Ell amb la nostra servitud voluntària a Jesucrist, en totes les nostres activitats, perquè és el Senyor de totes les realitats de la nostra vida, perquè és l’única i l’última raó de la nostra existència. Després, quan hàgim prestat aquest testimoniatge de l’exemple, serem capaços d’instruir amb la paraula, amb la doctrina»^[5].

EN ESCOLTAR la primera lectura de la missa d’avui, presa del llibre de l’Èxode, ens adonem que estimar els altres pot ser exigent. L’autor sagrat detalla una llista de persones especialment vulnerables i que, en la societat, poden patir un tracte injust o portar una vida més complexa: «No maltractis ni oprimeixis els immigrats, que també vosaltres vau ser immigrats al país d'Egipte. No maltractis cap viuda ni cap orfe» (Ex 22, 20-21). En el fons, és una invitació del Senyor a preguntar-nos en tot moment per les persones més necessitades del nostre entorn, i no solament per aquelles amb qui potser tenim més afinitat. Lògicament, això no significa que descuidem les relacions amb aquells amb qui ens resulta més fàcil fer amistat; ben al contrari, l’afecte que els tenim serà l’impuls per arribar també a tots els qui ens envolten, de manera que en el nostre cor no hi hagi distincions. Així era com vivia Jesús: tots els qui s’hi acostaven es podien sentir estimats d’una manera especial, única, encara que el Senyor només estigués amb ells un breu espai de temps.

Aquest amor al proïsme «és fet de proximitat, d’escolta, de compartir, de tenir cura de l’altre. I moltes vegades nosaltres descuidem escoltar l’altre perquè és avorrit o perquè em pren temps, o portar-lo, acompanyar-lo en els seus dolors, en les seves proves…»^[6]. Precisament quan ens resulta especialment difícil estimar una persona determinada, potser perquè no hi sentim una sintonia espontània, podem buscar el nostre refugi en Déu i dir amb el salmista: «Us estimo, Senyor, vós m'enfortiu» (Sl 17, 2). La seguretat de Crist ens ofereix un amor incondicional que, al seu torn, ens permet llançar-nos a transmetre aquest amor sense barreres als altres. Com recorda el prelat de l’Opus Dei: «El nostre amor a Déu —caritat sobrenatural— és correspondència a aquest amor diví per tots i cadascun de nosaltres, que el mateix Senyor ens posa com a model i horitzó del nostre amor als altres»^[7]. Podem demanar a la Mare de Déu la gràcia de descobrir que hem estat creats per estimar, perquè hem rebut gratuïtament l’amor infinit del Senyor.

^[1] Francesc, Àngelus, 25-X-2020.

^[2] Sant Josepmaria, Instrucción, maig 1935 – setembre 1950, n. 75.

^[3] Mons. Fernando Ocáriz, Carta pastoral, 16-II-2023, n. 16.

^[4] Sant Josepmaria, Forja, n. 560.

^[5] Sant Josepmaria, És Crist que passa, n. 182.

^[6] Francesc, Àngelus, 25-X-2020.

^[7] Mons. Fernando Ocáriz, Carta pastoral, 16-II-2023, n. 1.