ENCARA QUE MOLTES VEGADES sembli difícil compaginar la idea d’un Déu absolutament perfecte, que ho coneix tot, amb la seva disposició a deixar-se commoure per nosaltres, Jesús és clar en l’Evangeli d’avui. Sí: Déu compta amb les nostres pregàries. Crist mateix relata una «paràbola, per ensenyar que hem de pregar sempre, sense perdre mai l'esperança: «En una ciutat hi havia un jutge que desconeixia tot temor de Déu i tota consideració als homes. A la mateixa ciutat hi havia una viuda que l'anava a trobar sovint i li deia: "Feu-me justícia contra aquest home que pledeja contra mi". El jutge durant molts dies no n'hi feia cas, però a la fi pensà: "A mi no em diu res el temor de Déu ni la consideració als homes, però aquesta viuda és tan pesada que li hauré de fer justícia; si no, anirà venint aquí fins que no podré aguantar més"». I el Senyor digué: «Fixeu-vos què diu aquest jutge sense entranyes. I vosaltres creieu que Déu, ni que esperi pacientment, no farà justícia als seus elegits que li reclamen de nit i de dia?» (Lc 18, 1-7).

La paràbola ens presenta, amb colors vius, un jutge despietat i una vídua perseverant. La conclusió s’extreu per contrast: si fins i tot un personatge com aquell jutge, encara que sigui de mala gana, cedeix davant la insistència obstinada de la vídua, ¿com no serà eficaç la nostra pregària perseverant, si qui ens escolta és el nostre Pare Déu, que ens estima infinitament i desitja el nostre bé més que nosaltres mateixos?

«Quan hom participa així en l'amor salvador de Déu, comprèn que tota necessitat pot esdevenir objecte de petició. El Crist que ho ha assumit tot per redimir-ho tot és glorificat per les peticions que oferim al Pare en el seu nom (cf. Jn 14, 13). En aquesta seguretat, Jaume (cf. Jm 1,5-8) i Pau ens exhorten a pregar en tota ocasió (cf. Ef 5, 20; Fl 4, 6-7; Col 3, 16-17; 1 Te 5, 17-18)»^[1]. Amb l’oració reconeixem el poder, la bondat i la misericòrdia de Déu. I el primer fruit de l’oració és que ens uneix més al Senyor, que ens ajuda a acceptar la seva voluntat fins a identificar-nos-hi, encara que no sempre la comprenguem del tot.

LA VIDA DE sant Josepmaria, com la de tants altres sants, és un exemple de perseverança en l’oració. «Jo soc molt tossut, soc aragonès —deia en una ocasió amb bon humor, recordant un tret que se sol atribuir als de la seva terra—: i això, portat al terreny sobrenatural, no té importància; al contrari, és bo, perquè cal insistir en la vida interior»^[2].I molt sovint, davant les necessitats i les urgències que apareixien contínuament en la vida de l’Església i de l’Obra, animava les seves filles i els seus fills a pregar amb fe i sense desanimar-se: «No hi ha més remei que perseverar! Demaneu, demaneu, demaneu! ¿No veieu què faig jo? Procuro practicar aquest esperit. I quan vull una cosa, faig pregar tots els meus fills, i els dic que ofereixin la Comunió, i el Rosari, i tantes mortificacions i tantes jaculatòries, milers! I Déu Nostre Senyor, si perseverem amb perseverança personal, ens donarà tots els mitjans necessaris per ser més eficaços i estendre el seu Regne al món»^[3].

«La súplica és expressió del cor que confia en Déu, que sap que tot sol no pot. En la vida del poble fidel de Déu trobem molta súplica plena de tendresa creient i de profunda confiança. No traguem valor a l’oració de petició, que tantes vegades ens asserena el cor i ens ajuda a continuar lluitant amb esperança. La súplica d’intercessió té un valor particular, perquè és un acte de confiança en Déu i, al mateix temps, una expressió d’amor al proïsme. Alguns, per prejudicis espiritualistes, creuen que l’oració hauria de ser una pura contemplació de Déu, sense distraccions, com si els noms i els rostres dels germans fossin una pertorbació que cal evitar. Al contrari, la realitat és que l’oració serà més agradable a Déu i més santificadora si, mitjançant la intercessió, intentem viure-hi el doble manament que Jesús ens va deixar. La intercessió expressa el compromís fratern amb els altres quan hi som capaços d’incorporar la vida dels altres, les seves angoixes i els seus somnis. De qui es lliura generosament a intercedir es pot dir amb les paraules bíbliques: «Aquest és el qui estima els seus germans, el qui prega molt pel poble» (2 Mac 15, 14)»^[4].

«QUAN EL FILL de l'home vindrà, ¿creieu que trobarà fe a la terra?» (Lc 18, 8). El colofó que Jesús posa al relat de la paràbola sobre la necessitat de pregar sempre posa de manifest l’estret vincle que hi ha entre la fe i l’oració. «Creiem, doncs, per poder pregar —deia sant Agustí— i preguem perquè no ens falti la fe, que és el principi de l’oració. La fe difon l’oració, i l’oració, en difondre’s, obté al seu torn la fermesa de la fe»^[5].

Tant en la nostra vida personal com en el camí de l’Església per la història humana, podem tenir la seguretat que «la llàntia de la fe estarà sempre encesa sobre la terra mentre hi hagi l’oli de l’oració»^[6].Els èxits o fracassos aparents, individuals o col·lectius, tenen una importància molt relativa perquè l’essència de l’Evangeli és una altra: «L’Evangeli no és la promesa d’èxits fàcils. No promet a ningú una vida còmoda. És exigent. I al mateix temps és una Gran Promesa: la promesa de la vida eterna per a l’home, sotmès a la llei de la mort; la promesa de la victòria, per mitjà de la fe, per a aquest home atemorit per tantes derrotes»^[7].

Hem de pregar sempre, adreçar-nos al Senyor «com es parla amb un germà, amb un amic, amb un pare: ple de confiança. Digues-li: Senyor, que ets tota la Grandesa, tota la Bondat, tota la Misericòrdia, sé que Tu m’escoltes! Per això m’enamoro de Tu, amb la rudesa de les meves maneres, de les meves pobres mans clivellades per la pols del camí»^[8]. Maria és mestra d’oració perquè tenia sempre present el seu fill. «Maria, Mestra d’oració. —Mira com demana al seu Fill, a Canà. I com insisteix, sense desanimar-se, amb perseverança. —I com aconsegueix»^[9].

^[1] Catecisme de l’Església Catòlica, n. 2633.

^[2] Sant Josepmaria, Apunts d’una reunió familiar, 16-VI-1974.

^[3] Sant Josepmaria, Meditació, 4-III-1960.

^[4] Francesc, Ex. ap. Gaudete et exsultate, n. 154.

^[5] Sant Agustí, Sermó 115, 1.

^[6] Francesc, Audiència, 14-IV-2021.

^[7] Sant Joan Pau II, Travessat el llindar de l’esperança, p. 117.

^[8] Sant Josepmaria, En diálogo con el Señor, «La oración de los hijos de Dios», n. 2, 3.

^[9] Sant Josepmaria, Camí, n. 502.