«Ningú no pot servir dos amos» (Lc 9, 13), ens diu avui Jesús a l’Evangeli. Són paraules clares i precises. No sembla que hi càpiguen mitges tintes. Qui desitja ser deixeble de Crist procura que els béns terrenals no l’allunyin d’allò que vol que sigui el centre de la seva vida. «No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses» (Lc 9, 13), continua Crist. Volem demanar a l’Esperit Sant que ens ajudi a descobrir la invitació que ens adreça. El regnat de Déu i el dels diners són molt diferents. L’un el rebem i ens obre als altres; l’altre se serveix de múltiples enganys —l’avarícia, el desig desmesurat de posseir, la confiança exclusiva en els béns, etc.— per tancar-nos en nosaltres mateixos.

L’efecte immediat, però efímer, de l’aferrament del nostre cor als béns terrenals és l’autosuficiència. Un cop hem aconseguit allò que desitjàvem, gaudim d’uns instants de glòria superficial, però molt aparent, potser sorollosa en l’àmbit afectiu. Tanmateix, aquest refugi a poc a poc ens empresona. Aquells béns no són capaços de penetrar en el nostre cor, no el poden alimentar. Potser aconsegueixen anestesiar-lo, però, tard o d’hora, despertem a la solitud. Probablement no són dolents en si mateixos, però si els convertim en petits ídols, fàcilment prenen el comandament de la nostra vida. Seguir Jesús implica gaudir de la virtut del despreniment, gaudir d’una utilització harmoniosa de les coses que ens envolten: «Convertir-nos en deixebles seus implica l’opció de no acumular tresors a la terra, que donen la il·lusió d’una seguretat en realitat fràgil i efímera. Al contrari, requereix la disponibilitat per alliberar-se de tot vincle que impedeixi assolir la veritable felicitat i benaurança, per reconèixer allò que és durador i que no pot ser destruït per res ni per ningú (cf. Mt 6, 19-20)»^[1].

L’ànima que viu sense aferrar-se a les coses, sense lliurar-los la seva felicitat, s’omple de la riquesa de Déu, del seu amor i de la seva pau. No necessita res perquè ho té tot, i quan fa servir els béns materials, el temps o els seus talents, els agraeix com els regals que són; disposa d’allò que necessita, perquè en Déu tot ens pertany. No se’ls apropia ni els reté. I per això, en gaudeix com ningú.

A JESÚS podem demanar-li que ens ensenyi aquest art: el d’arriscar-nos a viure abandonats a la seva cura. En un altre moment de la seva predicació, va dirigir l’atenció dels qui l’escoltaven cap als lliris i els ocells: a ells mai no els manca l’aliment ni el vestit perquè, a la seva manera, viuen de Déu (cf. Mt 6, 25-33). De nosaltres espera només «una mica d'amor, per abocar copiosament la seva gràcia damunt l'ànima»^[2]. En té prou amb una engruna d’afecte per lliurar-nos la seva fortuna. En aquest negoci diví es compleixen a la perfecció les paraules de santa Teresa de Jesús: «Tingueu en molt poc el que heu donat, perquè tant heu de rebre»^[3].

Jesús ens regala a tots la possibilitat de gaudir de la virtut del despreniment, amb la qual recordem que tot és de Déu. Cadascú la viurà en les seves circumstàncies, de més o menys abundància, de més o menys escassetat. La situació concreta de cadascú és l’òptima per confiar en Déu. Quan ens inquietin la incertesa, el dubte o la por, podem demanar-li que ens convenci que l’alegria no depèn de tenir molt o poc; que interioritzem que «el que cal per aconseguir la felicitat, no és una vida còmoda, sinó un cor enamorat»^[4].

«Els projectes de Déu no coincideixen amb els de l’home; són infinitament millors, però sovint resulten incomprensibles per a la ment humana (...). Naturalment, no hem d’esperar passivament allò que ens envia, sinó col·laborar amb ell perquè dugui a terme allò que ha començat a realitzar en nosaltres. Hem de ser sol·lícits sobretot en la recerca dels béns celestials. Aquests han d’ocupar el primer lloc, tal com ens demana Jesús: “Busqueu primer el Regne de Déu i la seva justícia” (Mt 6, 33). Els altres béns no han de ser objecte de preocupacions excessives, perquè el nostre Pare celestial sap quines són les nostres necessitats»^[5].

UN CAMÍ QUE ens porta al despreniment cristià —que és, alhora, un «aferrament» a allò que veritablement volem— és l’agraïment. Quan no donem per descomptat l’amor que volem rebre, aprenem a obrir-nos a qualsevol forma que prengui. De la mateixa manera, abandonem les pobres seguretats que ens ofereixen els béns, i fins i tot les criatures, i descobrim mil maneres amb què els altres ens estaven manifestant el seu amor senzill.

El 28 de febrer de 1964, sant Josepmaria va entrar a la seva habitació i es va sorprendre en veure que hi havia un cobrellit que cobria el seu llit, habitualment sense. Al cap de dos dies va telefonar a una filla seva per agrair-l’hi: «Gràcies, filla meva, que Déu et beneeixi! Quina sorpresa em vaig endur l’altre dia quan vaig entrar a la meva habitació. Vaig pensar que m’havia equivocat i em vaig dir: Josepmaria, si t’has tornat ric! En 36 anys és la primera vegada que tinc cobrellit. Ja has vist que durant aquests anys jo us he insistit que volia ser l’últim»^[6].

«Una actitud d’agraïment ha de distingir la vida de cada home, de cada cristià en particular (...). És una actitud “eucarística”, que us dona pau i seguretat en les fatigues, us allibera de tota afecció egoista i individualista, us fa dòcils a la voluntat de l’Altíssim, fins i tot en les exigències morals més difícils (...). Agrair significa creure, estimar, donar... i amb alegria i generositat!»^[7]. A la Mare de Déu, que va rebre amb ple agraïment tots els dons amb què Déu la va omplir, li demanem la valentia de no aferrar-nos a les coses d’aquesta terra, sinó de confiar sobretot en el nostre Pare del cel.

^[1] Francesc, Missatge, 14-XI-2021.

^[2] Sant Josepmaria, Via Crucis, estació V.

^[3] Santa Teresa, Camí de perfecció, 33, 2.

^[4] Sant Josepmaria, Solc, n. 795.

^[5] Sant Joan Pau II, Audiència, 24-III-1999.

^[6] Sant Josepmaria, testimoni citat a A. Vázquez de Prada, El Fundador del Opus Dei, vol. III, Rialp, Madrid 2003, pp. 310-311.

^[7] Sant Joan Pau II, Homilia, 9-XI-1980.