«NO ÉS POSSIBLE de separar en Crist el seu ésser de Déu-Home i la seva funció de Redemptor»^[1]. Al llarg del seu pas per la terra, Jesucrist expressava en tot el que feia la seva missió redemptora. Qualsevol activitat que duia a terme estava orientada al seu desig d’alliberar-nos del pecat. Irradiava contínuament l’afany diví que havia exposat, a partir d’un text d’Isaïes, a l’inici de la seva activitat pública: «L'Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè ell m'ha ungit. M'ha enviat a portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, a posar en llibertat els oprimits, a proclamar l'any de gràcia del Senyor» (Lc 4, 18-19).

Aquest desig redemptor es feia especialment palès en els seus miracles i en la seva predicació. A més, també es manifestava en accions més quotidianes, com una conversa al voltant d’una taula o una caminada al costat dels seus deixebles. Per això sant Josepmaria deia: «Tota la vida del Senyor m’enamora»^[2]. Veure Jesús com una persona més de la realitat social de la seva època ens pot ajudar a santificar aquestes circumstàncies: també aquests moments formen part de la nostra identitat de cristians.

Sant Lluc ens explica que un dissabte Jesús va anar «a menjar a casa d'un dels principals fariseus» (Lc 14, 1). Podem suposar que Crist va acceptar la seva invitació per poder anunciar el missatge de salvació a aquella persona en un context més tranquil que el del tragí continu del dia a dia. Tant si és en un banquet, davant d’una escena quotidiana o en contemplar un ball infantil, Jesús no deixa de banda la seva missió, sinó que aquests esdeveniments són el lloc on es concreta. Dels relats evangèlics sant Josepmaria extreia la finalitat de tot apòstol: «Aquesta és la teva tasca de ciutadà cristià: contribuir a fer que l’amor i la llibertat de Crist presideixin totes les manifestacions de la vida moderna: la cultura i l’economia, el treball i el descans, la vida de família i la convivència social»^[3].

ENMIG d’aquell banquet, Jesús observa l’actitud d’alguns convidats que «escollien els primers llocs» (Lc 14, 7). Aleshores decideix explicar una paràbola: «Quan algú et convida a un dinar de casament, no et posis al primer lloc: si hi hagués un altre convidat més honorable que tu, vindria el qui us ha convidat a tots dos i et diria: “Cedeix-li el lloc”, i tu hauries d'ocupar el lloc darrer, tot avergonyit» (Lc 14, 8-9).

Jesús comença el seu ensenyament fent referència al reconeixement que buscaven els qui tenia al seu voltant. No menysprea el desig natural de distingir-se. Crist és qui millor sap descobrir la mà paterna de Déu en aquests anhels humans. Jesús, en llegir cadascuna de les ànimes, es recolza en les aspiracions humanes i nobles que hi troba per elevar-les i sobrenaturalitzar-les. Sant Josepmaria també procurava fonamentar els consells que donava a les persones que se li acostaven en els afanys que Déu posava en el seu cor: «Deixa que es consumeixi la teva ànima en desigs... Desigs d’amor, d’oblit, de santedat, de Cel... No t’aturis a pensar si arribaràs alguna vegada a veure’ls acomplerts ―com et suggerirà algun saberut conseller―: revifa’ls cada dia més, perquè l’Esperit Sant diu que li agraden els “homes de desigs”»^[4].

Jesús ofereix una manera d’elevar les pretensions de singularització social: «Més aviat quan et conviden ves a ocupar el lloc darrer, i quan entrarà el qui t'ha convidat et dirà: "Amic, puja més amunt". Llavors seràs honorat davant de tots els qui són a taula» (Lc 14, 10). Crist anima a no quedar-se amb els reconeixements humans, sens dubte legítims i honorables, sinó a buscar el reconeixement diví, que és l’únic realment valuós. I encara que en moltes ocasions el nostre gest pugui passar desapercebut als altres, sabem amb certesa que Déu sí que l’ha vist. Aquest és el camí que ens condueix cap a ell i, alhora, ens porta «a allò essencial de la vida, al seu significat més veritable, al motiu més fiable pel qual val la pena viure-la. Només la humilitat ens obre a l’experiència de la veritat, de l’alegria autèntica, del coneixement que compta»^[5]. El que compta no és ser gran segons la lògica del món, sinó fer-se petit, senzill, perquè així trobem Crist.

EL NUCLI de l’ensenyament que Jesús està impartint al voltant d’aquest banquet és la humilitat: «perquè tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit» (Lc 14, 11). Per entrar al Regne del cel, un dels primers requisits és conèixer bé quina és la nostra condició; és a dir, créixer en la nostra veritable identitat com a membres d’aquesta nova família que Jesús està formant. Per fer-ho, cal entendre el significat profund de la humilitat, «la virtut que ens ajuda a conèixer, simultàniament, la nostra misèria i la nostra grandesa»^[6].

La humilitat ens facilita adonar-nos que tot ho hem rebut del Senyor. En canvi, la supèrbia ens porta a posar la confiança en les nostres pròpies seguretats. En aquest sentit, sant Josepmaria parlava de dos tipus d’orgull: un de dolent, que ignora les nostres febleses, i un de bo, que reconeix la veritat i l’acció del Senyor en la pròpia vida. «La deïficació és dolenta si encega, si no deixa veure amb evidència que tenim els peus de fang, ja que la pedra de toc per distingir la deïficació bona de la dolenta és la humilitat. Per això, és bona, mentre no es perd la consciència que aquesta divinització és un do de Déu, gràcia de Déu; és dolenta quan l’ànima s’atribueix a si mateixa —a les seves obres, als seus mèrits, a la seva excel·lència— la grandesa espiritual que li ha estat donada»^[7].

Aquest orgull bo ens porta a no rebutjar la nostra misèria i a veure-la com la porta per on deixem entrar Déu. I aquesta és precisament la nostra grandesa: que Déu hagi volgut, per la seva misericòrdia, fer-nos molt valuosos als seus ulls. La humilitat, per tant, ens ajuda a assumir la pobresa del necessitat per ser captaires de Déu, per deixar-lo entrar, per permetre que ell transformi les nostres seguretats aparents. Quan un cor se sent satisfet de si mateix, «no té espai per a la Paraula de Déu, per estimar els germans ni per gaudir de les coses més grans de la vida. Així es priva dels béns més grans. Per això Jesús anomena feliços els pobres d’esperit, que tenen el cor pobre, on pot entrar el Senyor amb la seva novetat constant»^[8]. La Mare de Déu, que només es va preocupar del reconeixement diví i va posar la seva seguretat en Déu, va adquirir la veritable riquesa: «Totes les generacions em diran benaurada» (Lc 1, 48).

^[1] Sant Josepmaria, És Crist que passa, n. 122.

^[2] Sant Josepmaria, Amics de Déu, n. 56.

^[3] Sant Josepmaria, Solc, n. 302.

^[4] Sant Josepmaria, Solc, n. 628.

^[5] Francesc, Audiència, 22-XII-2021.

^[6] Sant Josepmaria, Amics de Déu, n. 94.

^[7] Sant Josepmaria, Cartes 2, n. 6.

^[8] Francesc, Gaudete et Exultate, n. 68.