«JESÚS, MESTRE, apiadeu-vos de nosaltres!» (Lc 17, 15-16). És el crit d’uns leprosos que, potser després d’haver superat diversos obstacles, aconsegueixen arribar fins al Senyor. En l’antiguitat era una gran desgràcia ser leprós. Primer, patien molt físicament; tant, que el nom que els jueus donaven a aquesta malaltia significa literalment «cop de fuet». Però, per si això fos poc, als patiments corporals s’hi afegia el dolor moral: aquesta malaltia suscitava terror, perquè es pensava que era molt contagiosa, i per això hi havia una reglamentació minuciosa per diagnosticar-la i apartar de la societat qui l’hagués contret. També estaven previstes una sèrie de condicions per certificar la guarició, tràmit que corresponia als sacerdots. A més, s’atribuïa la malaltia als pecats que hauria comès qui la patia.
Així podrem comprendre millor fins a quin punt patien i estaven desconsolats els deu leprosos que Jesús va trobar pel camí. Vivien als afores d’un poble. Parents, amics i altres persones compassives els portarien aliments cada dia. Probablement, a través d’ells havien sentit parlar de Jesús: un rabí —mestre— que predicava amb autoritat i que feia miracles. Quan el Senyor s’acostava al poble, algú els avisaria de la seva presència i van anar a saludar-lo des de lluny, amb l’esperança que pogués guarir-los. «Es van aturar lluny —comenta un sant medieval—, perquè en aquelles condicions no gosaven acostar-s’hi. El mateix ens passa a nosaltres: ens mantenim a distància quan ens obstinem en el pecat. Per sanar, per ser guarits de la lepra dels nostres pecats, cridem ben fort i diguem: “Jesús, mestre, tingueu compassió de nosaltres”. Però cridem no amb la boca, sinó amb el cor. El crit del cor és més agut. El clam del cor penetra els cels i s’eleva més sublim davant el tron de Déu»[1].
ELS LEPROSOS CLAMEN perquè Jesús els guareixi. El Senyor els diu que vagin a presentar-se als sacerdots, que eren els indicats per la llei per constatar una possible guarició. Així, quan es posen en camí, obeint el Mestre, estan donant una prova de fe. I, mentre van de camí, s’adonen que efectivament estan sans. Tanmateix, només un d’ells, un samarità, torna buscant Jesús: «Quan s'adonà que estava bo, tornà enrere donant glòria a Déu amb grans crits, es prosternà als peus de Jesús amb el front fins a terra i li donava gràcies» (Lc 17, 15-16). El Senyor es lamenta que els altres nou no hagin tornat a donar glòria a Déu, que no hagin volgut agrair la seva guarició. Diu al samarità: «Aixeca’t i ves-te’n. La teva fe t’ha salvat» (Lc 17, 19).
Contemplant l’Evangeli d’avui, podem distingir «dos graus de guarició: un, més superficial, concerneix el cos; l’altre, més profund, afecta la part més íntima de la persona, allò que la Bíblia anomena el “cor”, i des d’allà s’irradia a tota l’existència. La guarició completa i radical és la “salvació”. Fins i tot el llenguatge comú, distingint entre “salut” i “salvació”, ens ajuda a comprendre que la salvació és molt més que la salut; en efecte, és una vida nova, plena, definitiva. A més, aquí, com en altres circumstàncies, Jesús pronuncia l’expressió: “La teva fe t’ha salvat”. És la fe la que salva l’home, restablint la seva relació profunda amb Déu, amb si mateix i amb els altres; i la fe es manifesta en l’agraïment»[2]. No sabem què va passar amb els altres leprosos. Sabem, certament, que van quedar guarits de la seva malaltia física. Però l’Evangeli ens mostra Jesús constatant la guarició espiritual només del samarità, que aparentment estava més allunyat de la fe del poble elegit.
«Qui sap agrair, com el samarità guarit, demostra que no considera tot com una cosa deguda, sinó com un do que, fins i tot quan arriba a través dels homes o de la natura, prové en definitiva de Déu. Així doncs, la fe requereix que l’home s’obri a la gràcia del Senyor; que reconegui que tot és do, tot és gràcia. ¡Quin tresor s’amaga en una petita paraula: “gràcies”!»[3].
«DONEU GRÀCIES en tota ocasió. Això és el que Déu vol de vosaltres en Jesucrist» (1 Te 5, 18). L’antífona de la missa d’avui, presa dels ensenyaments de sant Pau, ens convida a manifestar sovint la nostra gratitud al Senyor. Certament, cada dia, quan ens despertem, podem agrair fins i tot les coses que ens semblen més òbvies, però que trobaríem tant a faltar si ens en veiéssim privats: respirar, sentir, veure, caminar; la bellesa de la natura, la llum i l’escalfor del sol, tenir una família, poder estimar i ser estimats… Els cristians, a més, agraïm al Senyor les meravelles de la seva gràcia, tot allò que immerescudament hem rebut i continuem rebent cada dia per avançar pel camí de la santedat.
«Sigui quina sigui la teva edat —escrivia sant Francesc de Sales—, no fa gaire que ets al món. Déu t’ha tret del no-res, t’ha fet néixer i ets el que ets per pura bondat seva. T’ha fet l’ésser més principal del món visible, cridat a compartir la seva eternitat i capaç d’unir-te a ell. No t’ha portat al món perquè tingués necessitat de tu, sinó únicament per manifestar la seva bondat. Ens ha donat intel·ligència perquè puguem conèixer-lo, memòria perquè ens recordem d’ell i voluntat per estimar-lo. La imaginació perquè ens representem els seus beneficis, els ulls per admirar les meravelles de la creació, la llengua per lloar-lo… T’ha fet a imatge seva (…). Pensa en tot el que Déu t’ha donat en l’àmbit de l’esperit, del cos, de l’ànima: t’ha donat la salut, el benestar, els bons amics… T’alimenta amb els seus Sagraments, t’il·lumina amb les seves llums, t’ha perdonat tantes vegades»[4].
«¡Que bonic és això que diem cada dia als Precs! —deia sant Josepmaria—. Podeu emprar-ho com a jaculatòria: gratias tibi, Deus, gratias tibi! Perquè, si donem gràcies, Déu ens donarà més; però si la nostra supèrbia s’apropia del que no és nostre, ens tancarem a rebre l’ajuda del Senyor»[5]. Acudim a Maria, que, justament per la seva humilitat, per agrair-ho tot com a do de Déu, va rebre regals que ni tan sols podia imaginar.
[1] Sant Bru de Segni, Sobre el evangelio de san Lucas, n. 2, 40.
[2] Benet XVI, Àngelus, 14-X-2007.
[3] Ibíd.
[4] Sant Francesc de Sales, Introducció a la vida devota, 1a part, cap. 9 i ss. III, 34.
[5] Sant Josepmaria, Apunts d’una reunió familiar, 19-III-1971.