LA MANERA de ser de Jesús, càlida i propera, fa que els qui l’envolten puguin entrar ràpidament en confiança amb ell. És fàcil acostar-se al Mestre i plantejar-li, sense gaires embuts, qualsevol dificultat. Molts arriben al Senyor amb grans interrogants; d’altres, en canvi, li plantegen problemes més quotidians amb la finalitat d’obtenir orientació o consol. En tot cas, el Fill de Déu atén cada súplica amb el desig de donar llum a aquella persona necessitada.
Sant Lluc ens parla d’una petició que algú va adreçar al Senyor de manera directa i confiada: «Mestre, convenceu el meu germà que es parteixi amb mi l'herència» (Lc 12, 13). Des d’un punt de vista humà pot ser comprensible el prec d’aquest home. No coneixem els detalls de la disputa, ni quin dels implicats tenia més raó; el cas és que aquella persona es troba en una situació complicada, que l’angoixa, i busca en Déu una solució. I Jesús respon: «Bon home, qui m'ha encomanat a mi que fes de jutge o de mediador entre vosaltres?» (Lc 12, 14).
Amb la seva resposta, el Senyor no vol desentendre’s de les nostres preocupacions. Més aviat ens assenyala on és l’origen de la resolució dels problemes i com establir a les nostres llars —comptant amb la nostra llibertat— el regne de Déu. Jesús ve a alliberar-nos dels nostres pecats i a donar-nos la seva gràcia; i, al mateix temps, sembla deixar a les nostres mans l’orientació de molts aspectes de la nostra vida, com veiem en altres ocasions —«Retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu» (Lc 20, 25)—. D’aquesta manera, ens mostra que «la pregària no és un calmant per alleujar les ansietats de la vida; o, en tot cas, una pregària d’aquest tipus no és segurament cristiana. Més aviat, la pregària responsabilitza cadascun de nosaltres»[1].
JESÚS aprofita el prec que li adreça aquesta persona per convidar els qui l’escolten a viure despresos dels béns materials: «Vigileu! Guardeu-vos de tota ambició de posseir riqueses, perquè ni que algú tingués diners de sobres, els seus béns no li podrien assegurar la vida» (Lc 12, 15). I a continuació el Senyor narra una paràbola protagonitzada per un terratinent acabalat, posseïdor d’unes terres que li van proporcionar grans collites. Aquest propietari pren la decisió de posar a recer tot el gra collit en nous graners, per viure després còmodament. Tanmateix, Déu li fa veure a aquell home que aquella mateixa nit deixarà aquest món, i li fa considerar la insensatesa d’haver-se preocupat massa pels béns d’aquí baix, desatenent en canvi els béns que valen la pena. El destí d’aquella persona hauria estat ben diferent si hagués recordat que tots aquells mitjans eren en realitat ocasió d’estimar Déu. «Ofereix al Senyor els teus béns, els primers fruits de les collites, i els teus graners s'ompliran fins a dalt, el most vessarà de les teves tines» (Pr 3, 9-10).
El Senyor no censura la possessió de riqueses, ni la prudent preocupació per les situacions terrenals. Però Jesús desitja que el nostre cor no quedi empresonat en aquests béns, perquè només ens poden donar una alegria relativa i superficial. Així ho feia notar sant Josepmaria: «Quan algú centra la seva felicitat exclusivament en les coses d’aquí baix —he estat testimoni de veritables tragèdies—, perverteix el seu ús raonable i destrueix l’ordre disposat sàviament pel Creador. Aleshores el cor resta trist i insatisfet; s’endinsa per camins d’un descontentament etern»[2]. En canvi, el despreniment ens permet alçar la mirada i prendre distància d’allò que ens sembla indispensable. D’aquesta manera, podem veure, per damunt de tot, els dons que el Senyor ens té preparats: «Ja que heu ressuscitat amb Crist, cerqueu allò que és de dalt, on hi ha el Crist assegut a la dreta de Déu. Poseu el cor en allò que és de dalt, no en allò que és de la terra» (Col 3, 1-2).
EL DESPRENIMENT crea en nosaltres la capacitat de descobrir els béns que valen la pena. Això és el que va saber apreciar Abraham, i que sant Pau va fer notar en la seva Carta als Romans: «Davant la promesa de Déu, no es deixà endur per la incredulitat, sinó que va enfortir la seva fe i donà glòria a Déu. Estava del tot convençut que Déu és prou poderós per a complir allò que ha promès» (Rm 4, 20-21). No hi ha res més immaterial i menys immediat que una promesa. Però això és el que Déu va donar a Abraham. No li va proporcionar en aquell mateix moment una terra o una descendència, ni tampoc una gran font de riqueses, sinó una promesa. El patrimoni d’Abraham és gairebé netament immaterial i, al mateix temps, no es pot pensar en cap riquesa més gran: a més que el Senyor va tenir cura d’Abraham al llarg de la seva vida i es va fer molt proper a la seva família, amb el pas dels segles aquella terra i aquella descendència seran una realitat que superarà de molt qualsevol possibilitat de la imaginació.
El despreniment ens ofereix la possibilitat de percebre aquests béns immaterials amb què Déu vol fer-nos veritablement rics, com va fer amb Abraham i com ha fet amb tants sants. Són dons que no cal esperar al cel per gaudir-los, sinó que sovint ja podem assaborir-los tant en l’avui de la nostra vida com al cap de mesos o anys: la proximitat que Déu ens ofereix en els sagraments, l’amor que ens brinden la nostra família i els nostres amics, l’alegria que experimentem quan servim els altres, la satisfacció que sentim per una feina ben feta que hem santificat… En tot podem descobrir la manera discreta de beneir-nos que sol tenir la providència de Déu. «Voldria gravar al foc en la vostra ment —comentava sant Josepmaria— que tenim tots els motius per caminar amb optimisme per aquesta terra, amb l’ànima ben deseixida de tantes coses que semblen imprescindibles, ja que prou sap el vostre Pare què necessiteu!, i Ell proveirà. Creieu-me que solament així ens comportem com a senyors de la Creació»[3]. La Mare de Déu, que va posar la seva felicitat en la promesa que seria Mare de Déu, ens podrà ajudar a descobrir les veritables riqueses que el Senyor ens té preparades.
[1] Francesc, Audiència, 21-X-2020.
[2] Sant Josepmaria, Amics de Déu, n. 118.
[3] Ibíd., n. 116.