A L’EVANGELI de la missa d’avui, alguns fariseus pregunten a Jesús quan arribarà el Regne de Déu. Tenen la idea que l’arribada del Messies aniria acompanyada de manifestacions prodigioses i d’un càstig per als qui se li oposen. La resposta de Crist, sens dubte, els va desconcertar completament: «El moment que ha de venir el Regne de Déu és imprevisible. Ningú no podrà dir: “Mireu, és a tal lloc” o “a tal altre”. El Regne de Déu ja és enmig vostre» (Lc 17, 20-21).

El Senyor, que va néixer en el silenci de Betlem i va viure durant trenta anys com un habitant més de Palestina, instaura el seu regne a la terra amb la mateixa discreció que va caracteritzar la seva existència terrenal. «Allò que defineix el cristià no són tant les condicions exteriors de la seva existència, com l’actitud del seu cor»^[1], diu sant Josepmaria; és allí on l’obertura a Déu instaura un nou ordre, una nova pau.

Pensar en el Regne de Déu és, en primer lloc, considerar com sabem trobar el Senyor en la nostra vida ordinària: en la família, en la feina, en les petites coses de cada dia; com entenem que la redempció ens arriba no per estratègies humanes externes, sinó en el més íntim de la nostra vida. «Quan Crist comença la seva predicació a la terra —continua sant Josepmaria—, no ofereix un programa polític, sinó que diu: “feu penitència, que el regne del cel és a prop”; encomana als deixebles que anunciïn aquesta bona nova i ensenya que en l’oració es demani l’adveniment del regne. Això és el regne de Déu i la seva justícia, una vida santa: allò que hem de cercar primer que tot, la sola cosa veritablement necessària»^[2].

«JO SOC EL CEP i vosaltres les sarments —diu el Senyor—. Qui està en mi i jo en ell dona molt de fruit» (Jn 15, 5). Aquestes paraules que avui recita l’Església abans de l’Evangeli ens serveixen per continuar meditant sobre la instauració del Regne de Déu en la nostra ànima i, des d’ella, en el món que ens envolta. Romandre units al cep, que és Crist, en tot moment i en tota ocasió, cada dia, cada hora, quan és fàcil i quan és més ardu: tenim aquí un ideal apassionant i fecund.

¿Com regna el Senyor en la meva feina?, ens podem preguntar, examinant l’activitat que ocupa la major part del nostre temps; l’activitat que transforma el món i que, com ensenyava sant Josepmaria, és la matèria de la nostra santedat. I potser ens adonem de tantes coses que podem millorar en la realització de la pròpia feina: concentració, bon humor, pensar en els altres… També pot passar que treballem molt i bé, però no per amor a Déu i com a expressió de servei a les altres persones, sinó pensant gairebé exclusivament en nosaltres mateixos.

Una manera concreta de saber fins a quin punt regna el Senyor en nosaltres és examinar com cuidem el nostre pla de vida espiritual, el temps que dediquem a la Santa Missa, l’oració mental o vocal, la lectura de la Bíblia i d’algun llibre espiritual… Si el primer en la nostra existència quotidiana és el Senyor i els desigs de col·laborar en la redempció del món, aquests temps gaudiran d’una prioritat real i efectiva, ja que ens ajudaran a ser llevat enmig de la massa, sal en el món. Com és obvi, de vegades podran sorgir imprevistos, i no hi haurà més remei que canviar de plans; però les nostres pràctiques de pietat no quedaran habitualment en l’oblit al més petit contratemps. El Regne de Déu arriba a nosaltres i als qui ens envolten només si estem habitualment units al cep veritable.

UN ALTRE ÀMBIT on el Regne de Déu es construeix sense espectacle és el de la relació amb els altres i, especialment, en la pròpia família. A la llar, podem practicar contínuament les virtuts de la convivència: bon humor, no donar-se massa importància a un mateix, cordialitat, empatia, escolta; paciència, mansuetud, delicadesa… Si busquem decididament la santedat de la vida quotidiana a la llar, demanant a l’Esperit Sant que ens ajudi a romandre en el seu amor, sabrem portar després aquesta caritat cristiana a les nostres relacions professionals i socials; també a aquelles persones que es trobin en una necessitat especial: soles, abandonades, descartades o obligades a deixar la seva terra.

En efecte, la manera com Déu ha volgut concedir-nos els seus dons es porta a terme d’una manera sorprenentment humana: a través de les relacions dels uns amb els altres. En cert sentit, aquest és el motiu pel qual vivim junts i pel qual desitgem servir-nos mútuament. Sant Josepmaria ens animava a deixar que Crist regnés en la nostra ànima per, d’aquesta manera, com ell i amb ell, ser servidors de tots: «Servei. Com m’agrada aquest mot! Servir el meu Rei i, per Ell, tothom que ha estat redimit amb la seva sang. Si els cristians sabéssim servir! Confiem al Senyor la nostra decisió d’aprendre de portar a terme aquesta tasca de servei, perquè només servint podrem conèixer i estimar Crist, i fer-lo conèixer i aconseguir que n’hi hagi d’altres que l’estimin»^[3].

Demanem a la nostra Mare del cel que sapiguem ser dòcils a l’Esperit Sant, perquè instauri el Regne de Déu en el nostre cor i ens converteixi en servidors de tots els homes.

^[1] Sant Josepmaria, Converses, n. 110.

^[2] Sant Josepmaria, És Crist que passa, n. 180.

^[3] Ibíd. n. 182.