MENTRE va de camí cap a Jerusalem, el Senyor revela als seus deixebles alguns dels anhels més profunds que porta al cor: «He vingut a calar foc a la terra. Com voldria ja veure-la cremar! He de passar la prova d'un baptisme. Com em sento el cor oprimit fins que no l'hauré passada!» (Lc 12, 49-50). El foc, en aquest context, és el de l’amor diví, que desitja comunicar-se a totes les ànimes per purificar-les i encendre-les; amb el seu baptisme, Jesús es refereix a la creu, on havia de fer palès aquest amor ardent per nosaltres.

Aquestes paraules del Senyor es van gravar intensament en l’ànima de sant Josepmaria des de la seva joventut, fins i tot abans que Déu li fes veure l’Opus Dei: «Abans de saber el que el Senyor volia de mi, però sabent que volia alguna cosa, moltes vegades expansionava el cor i deia a crits aquell ignem veni mittere in terram, et quid volo nisi ut accendatur? (Lc 12, 49). I contestava, també cantant: Ecce ego quia vocasti me! (1 Sam 3, 5ss). El meu germà, aleshores molt petit (...), va aprendre aquelles paraules sense saber què significaven, i de tant en tant venia a cantar-les, molt mal cantades!, al meu costat. L’havia de fer fora: ves, ves! Però em feia molta alegria sentir-les-hi, perquè per a mi eren un esperó: que també ho siguin per a vosaltres; que no estigueu mai apagats; que us sapigueu portadors de foc diví, de llum divina, d’escalfor del cel, d’amor de Déu, en tots els ambients de la terra»^[1].

Jesús va venir al món a portar la bona notícia de la salvació. Amb aquestes paraules, «ens està dient que l’Evangeli és com un foc, perquè és un missatge que, quan irromp en la història, crema els vells equilibris de la vida, ens desafia a sortir de l’individualisme, ens desafia a superar l’egoisme, ens desafia a passar de l’esclavitud del pecat i de la mort a la vida nova del Ressuscitat»^[2]. La paraula de Jesús no deixa indiferent, sinó que encén en cadascú la inquietud de posar-se en camí per escoltar la crida del Senyor i les necessitats dels altres. Per això és com el foc, perquè «mentre ens escalfa amb l’amor de Déu, vol cremar els nostres egoismes, il·luminar els costats foscos de la vida (...), consumir els falsos ídols que ens fan esclaus»^[3].

LES IMATGES del foc i del baptisme fan també referència al dia de Pentecosta. El foc que cremava en el cor de Crist és el mateix foc de l’Esperit Sant: és ell qui ens fa arribar la gràcia divina. El foc és imatge de la caritat, l’amor de Déu que «donant-nos l'Esperit Sant, ha vessat el seu amor en els nostres cors» (Rm 5, 5). Secundant dòcilment aquesta acció divina podem aspirar a la santedat, arrelada en les circumstàncies reals i concretes en què vivim; una santedat, per tant, «que assumeix, eleva i porta a la perfecció la personalitat de cadascú, sense destruir-la»^[4].

«Estem acostumats a pensar que l’amor procedeix essencialment del nostre compliment, del nostre talent, de la nostra religiositat. En canvi, l’Esperit ens recorda que, sense l’amor al centre, tota la resta és vana. I que aquest amor no neix tant de les nostres capacitats; aquest amor és un do seu. Ell ens ensenya a estimar i hem de demanar aquest do»^[5]. Si ens deixem guiar pel Paràclit, ell podrà purificar el nostre cor, de manera que puguem experimentar el goig de la llibertat, perquè «on hi ha l'Esperit del Senyor hi ha la llibertat» (2 Co 3, 17). «L’Esperit Sant dona la possibilitat de ser, no mers observants de la llei, sinó lliures, fervorosos i fidels realitzadors del designi de Déu»^[6].

En aquest sentit, sant Pau va escriure als Romans: «Tots els qui són guiats per l'Esperit de Déu són fills de Déu. 15 Perquè vosaltres no heu rebut un esperit d'esclaus que us faci tornar a caure en el temor, sinó l'Esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar: “Abba, Pare!”» (Rm 8, 14-15). El Senyor vol que la nostra relació amb ell no sigui la d’un servent amb el seu amo, sinó la d’un fill amb el seu pare. Per això, totes les accions del nostre dia a dia poden ser un gest d’amor, també aquelles que requereixen més sacrifici. Com recorda el prelat de l’Opus Dei: «Es pot fer amb alegria —i no de mala gana— el que costa, el que no agrada, si es fa per amor i amb amor i, per tant, lliurement»^[7]. L’Esperit Sant ens podrà ajudar perquè les nostres obres siguin manifestació de l’amor que mou la nostra vida.

EL FOC de l’amor de Déu va ser encès en la nostra ànima pel baptisme, quan l’Esperit Sant va començar a habitar en nosaltres. Però un foc pot mantenir-se intens, o bé minvar fins a reduir-se a una brasa sota la cendra, o fins i tot apagar-se del tot. Els cristians estem cridats a mantenir encesa la flama de la fe i de l’amor en el nostre cor, i una bona manera de fer-ho és transmetre-la als altres: donar llum i escalfor cada dia, als qui ens envolten, amb el nostre testimoni, la nostra comprensió i la nostra amistat.

«La vida és com un viatge pel mar de la història, sovint fosc i tempestuós, un viatge en què escodrinyem els astres que ens indiquen la ruta. Les veritables estrelles de la nostra vida són les persones que han sabut viure rectament. Aquestes persones són llums d’esperança. Jesucrist és certament la llum per antonomàsia, el sol que brilla sobre totes les tenebres de la història. Però per arribar fins a ell necessitem també llums properes, persones que donen llum reflectint la llum de Crist, oferint així orientació per a la nostra travessia»^[8].

Podem pensar en aquelles persones que, al llarg de la nostra vida, ens han ofert aquesta llum del Senyor. Amb el seu afecte autèntic per nosaltres i la seva profunda alegria potser van encendre en la nostra ànima el desig de cultivar una intimitat més gran amb Déu. A més de tenir envers elles un sentiment de gratitud, ens poden impulsar a reflectir també aquesta llum als qui ens envolten. Com a fills de Déu, som «portadors de l’única flama capaç d’il·luminar els camins terrenals de les ànimes, de l’únic fulgor, en el qual no hi podrà haver mai foscors, penombres ni ombres. —El Senyor se serveix de nosaltres com de torxes, perquè aquella llum iŀlumini... De nosaltres depèn que molts no es mantinguin en tenebres, sinó que caminin per sendes que menen fins a la vida eterna»^[9]. Podem demanar a la Mare de Déu que tinguem el mateix afany del seu Fill per estendre el foc del seu amor per tota la terra.

^[1] Sant Josepmaria, Tertúlia, 12-II-1975.

^[2] Francesc, Àngelus, 14-VIII-2021.

^[3] Ibíd.

^[4] Sant Joan Pau II, Audiència, 10-IV-1991.

^[5] Francesc, Homilia, 5-VI-2022.

^[6] Sant Joan Pau II, Audiència, 10-IV-1991.

^[7] Mons. Fernando Ocáriz, Carta pastoral, 9-I-2018, n. 6.

^[8] Benet XVI, Spe salvi, n. 49.

^[9] Sant Josepmaria, Forja, n. 1.