«AQUESTS són els qui venen per veure-us de cara, Senyor» (Sl 24, 6). Així resa tota l’Església en el salm de la missa d’aquesta solemnitat de Tots Sants. I així, buscant el rostre de Déu, volem passar aquest dia de festa. «Els sants i els beats són els testimonis més autoritzats de l’esperança cristiana, perquè l’han viscuda plenament en la seva existència, entre alegries i sofriments, posant en pràctica les Benaurances que Jesús va predicar i que avui ressonen en la litúrgia. Les Benaurances evangèliques són, en efecte, el camí de la santedat»^[1].

Tanmateix, a primera vista, si recordem les paraules de Jesús sobre els benaurats, ens pot semblar un panorama poc encoratjador. El que se’ns proposa és allò que instintivament rebutgem: sofriments, persecució, lluita, llàgrimes... Tanmateix, sant Josepmaria assenyalava que aquestes virtuts són les que Jesús va beneir «en aquell Sermó de la Muntanya, les que fan veritablement feliços, sants, beati!... Totes aquestes virtuts que Jesús ens va ensenyar amb la seva pròpia vida, les desitjo per a tots els meus fills i per a mi»^[2]. D’aquesta manera s’entén que «la santedat, la plenitud de la vida cristiana, no consisteix a dur a terme empreses extraordinàries, sinó a unir-se a Crist, a viure els seus misteris, a fer nostres les seves actituds, els seus pensaments, els seus comportaments. La santedat es mesura per l’estatura que Crist assoleix en nosaltres, pel grau en què, amb la força de l’Esperit Sant, modelem tota la nostra vida segons la seva»^[3]. Necessitem, per tant, recuperar la llibertat que neix de comprendre que tot es pot fer des de l’amor de Jesucrist.

Avui, tots els sants ens impulsen a «emprendre el camí de les Benaurances. No es tracta de fer coses extraordinàries, sinó de seguir cada dia aquest camí que ens porta al cel, ens porta a la família, ens porta a casa. Així doncs, avui albirem el nostre futur i celebrem allò per a què vam néixer: vam néixer per no morir mai més, vam néixer per gaudir de la felicitat de Déu. El Senyor ens anima i a qui emprèn el camí de les Benaurances li diu: “alegreu-vos-en i feu festa, perquè la vostra recompensa és gran en el cel” (Mt 5, 12)»^[4].

«QUI POT pujar a la muntanya del Senyor? Qui pot estar-se al recinte sagrat? El qui té el cor sincer i les mans netes de culpa» (Sl 24, 3-4). Sabem que aquesta innocència no consisteix a no cometre mai pecats ni faltes, o a estar lliure d’errors. Aquesta puresa es refereix, sobretot, al cor de qui es deixa estimar per Déu i no posa la seva esperança en altres ídols: seguretats, control, independència, plaers, possessions... «La santedat és el contacte profund amb Déu: és fer-se amic de Déu, deixar actuar l’Altre, l’Únic que pot fer realment que aquest món sigui bo i feliç»^[5].

Estem convençuts que, quan Déu ens demana alguna cosa, en realitat ens està oferint la seva vida, el seu afecte. Així ho va comprendre sant Josepmaria: «La meva felicitat terrenal està unida a la meva salvació, a la meva felicitat eterna: feliç aquí i feliç allà»^[6]. Comprendre aquesta manera d’actuar de Déu, que s’amaga allà on de vegades no pensem trobar-lo, és comprendre que ell mai no vol la nostra infelicitat, tampoc aquí a la terra. «Cada cop n’estic més convençut —deia també el fundador de l’Opus Dei—: la felicitat del Cel és per als qui saben ser feliços a la terra»^[7].

Quina alegria fa pensar en tots els sants del cel! Van ser com nosaltres: amb els mateixos problemes i dificultats, amb esperances idèntiques i febleses semblants. Si deixem que Déu actuï en les nostres vides com ells, si som fidels, podrem escoltar al final de la nostra vida, de llavis del Senyor, aquestes paraules consoladores: «Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món» (Mt 25, 34). De vegades podem imaginar que són pocs els qui formen part d’aquest Regne. Tanmateix, una de les lectures d’avui ens recorda una de les visions que va tenir sant Joan. Allí apareixia «una multitud tan gran que ningú no l'hauria poguda comptar. Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races, i de tots els pobles i llengües. S'estaven drets davant el tron i davant l'Anyell, vestits de blanc i amb palmes a les mans» (Ap 7, 9). En aquesta multitud incomptable, l’Església celebra homes i dones, de tota edat i condició, que gaudeixen de la felicitat sense fi al cel i que a la terra van saber romandre en l’amor de Déu.

AQUESTA FESTA és particularment bonica per als qui pelegrinem a la terra, perquè en aquella multitud que lloa sense parar el Senyor hi ha molts germans nostres, molts amics i parents, gent corrent i ordinària, disposada a intercedir per nosaltres. Fins i tot n’haurem conegut personalment uns quants. No estem sols en el nostre camí de santedat: estem units a tots els cristians —als qui ja triomfen al cel, als qui es purifiquen al purgatori i als qui pelegrinen a la terra— per un corrent de caritat que ens dona vida: la comunió dels sants.

Durant la guerra que va sacsejar Espanya als anys trenta del segle passat, sant Josepmaria escrivia sovint als seus fills. I en una d’aquelles cartes els assegurava: «Només em falteu vosaltres, però, si sabéssiu quanta companyia us faig, a cadascun, durant el dia i durant la nit! És la meva missió: que sigueu feliços després, amb Ell, i ara, a la terra, donant-li glòria»^[8]. La comunió dels sants és la pregària dels uns pels altres, perquè la gràcia acudeixi a guarir les ferides o a enfortir qui més ho necessiti. Es repetirà així, moltes vegades, aquella experiència que ell mateix narrava: «Fill: ¡que bé que vivies la Comunió dels Sants, quan m’escrivies: “Ahir vaig sentir que vostè pregava per mi”! »^[9].

«Pensa que Déu et vol content i que si tu, per la teva banda, fas el que pots, seràs feliç, molt feliç, felicíssim»^[10]. La Mare de Déu ens obtindrà la gràcia de reflectir la bellesa del rostre de Crist i, així, formar el gran mosaic de santedat que Déu vol per al nostre món.

^[1] Francesc, Àngelus, 1-XI-2020.

^[2] Sant Josepmaria, Cartas 31, n. 52.

^[3] Benet XVI, Audiència general, 13-IV-2011.

^[4] Francesc, Àngelus, 1-XI-2018.

^[5] Card. Joseph Ratzinger, “Dejar actuar a Dios”, a L’Osservatore Romano, 6-X-2002.

^[6] Sant Josepmaria, Quadern-agenda 1r de Burgos, citat a Camino. Edición crítico–histórica, Rialp, Madrid 2004, p. 414.

^[7] Sant Josepmaria, Forja, n. 1005.

^[8] Sant Josepmaria, Carta des d’Àvila als seus fills de Burgos, 11-VIII-1938.

^[9] Sant Josepmaria, Camí, n. 546.

^[10] Sant Josepmaria, Amics de Déu, n. 141.