CELEBREM avui la festa dels apòstols Simó i Judes Tadeu, que comparteixen data en el calendari perquè en el Nou Testament sempre se’ls anomena junts quan se cita la llista dels Dotze. A més, segons algunes tradicions antigues, tots dos haurien predicat i rebut el martiri a Mesopotàmia, una regió del Pròxim Orient situada entre els rius Tigris i Eufrates, que coincideix amb algunes zones de l’actual Iraq i Síria.

L’Evangeli de sant Lluc ens diu de Simó que era anomenat «Zelota» (Lc 6, 15), paraula que en arameu significava literalment ‘zelós’, ‘apassionat’. També s’emprava per designar els qui pertanyien o simpatitzaven amb un moviment, aleshores en voga a Israel, que s’oposava a la dominació romana encoratjant a no pagar els impostos i promovent diversos tipus de revoltes. És molt possible que Simó compartís les idees d’aquest grup. El seu sobrenom indica que es distingia «per un zel ardent per la identitat jueva i, consegüentment, per Déu, pel seu poble i per la Llei divina. Si és així, Simó es troba als antípodes de Mateu que, per contra, com a publicà procedia d’una activitat considerada totalment impura. És un signe evident que Jesús crida els seus deixebles i col·laboradors dels estrats socials i religiosos més diversos, sense exclusions. A ell li interessen les persones, no les categories socials ni les etiquetes»^[1].

Els apòstols, amb les seves diferències, sabien conviure perquè tenien en Jesús el motiu de la seva cohesió: en ell tots es trobaven units. «Això constitueix clarament una lliçó per a nosaltres, que sovint tendim a posar en relleu les diferències i potser les contraposicions, oblidant que en Jesucrist se’ns dona la força per superar els nostres conflictes»^[2]. Per això, el prelat de l’Opus Dei convida a viure una fraternitat cristiana que eviti les «discriminacions en les relacions amb els uns i els altres, que podrien sorgir en constatar les diferències. En realitat, tantes vegades aquesta diversitat és una riquesa de caràcters, sensibilitats, aficions, etc.»^[3]. La figura de sant Simó ens mostra que és possible estimar els altres per damunt de la simpatia o antipatia natural, estimant-nos «els uns als altres com a veritables germans, amb el tracte i la comprensió propis dels qui formen una família ben unida»^[4].

SANT JUDES Tadeu, l’apel·latiu del qual significa ‘magnànim’, va fer una pregunta a Jesús durant l’Últim Sopar: «Senyor, què ho fa que et vulguis manifestar a nosaltres però no al món?» (Jn 14, 22). És una qüestió que també ens podríem plantejar avui: ¿per què el Senyor no es va manifestar ressuscitat d’una manera més espectacular? ¿Per què no es va mostrar victoriós davant els seus adversaris? ¿Per què només va escollir un nombre reduït de deixebles perquè fossin testimonis de la seva resurrecció?

La resposta de Jesús, encara que a primera vista pugui semblar desconcertant, ens introdueix en el misteri de la relació de Déu amb els homes, així com en el significat més profund de la seva mort i resurrecció: «Qui m'estima, guardarà la meva paraula; el meu Pare l'estimarà i vindrem a fer estada en ell» (Jn 14, 23). En canvi, afegeix el Senyor, «el qui no m'estima, no guarda les meves paraules» (Jn 14, 24). «Això vol dir que el Ressuscitat també cal veure’l i percebre’l amb el cor, de manera que Déu pugui fer estada en nosaltres. El Senyor no es presenta com una cosa. Ell vol entrar en la nostra vida i per això la seva manifestació implica i pressuposa un cor obert. Només així veiem el Ressuscitat»^[5].

De vegades potser ens agradaria que Jesús intervingués d’una manera més visible o immediata en la nostra vida, així com en els grans esdeveniments que marquen la història del món. De fet, podria fer-ho, com en va tenir ocasió durant el seu pas per la terra. Tanmateix, aquesta no és la manera d’actuar de Déu. Jesucrist, mort i ressuscitat per nosaltres, es presenta alhora lluminós i discret, interpel·lant la nostra sensibilitat, la nostra capacitat d’obrir-nos i de reconèixer-lo en allò que compon la nostra jornada, tant en la bellesa que passa inadvertida com en el dolor que sembla esclatar, així com en el fet d’anar i venir que suposa tenir cura de les relacions personals. En tot, Jesús ens ofereix la seva mà amiga per estendre el seu regne de caritat amb magnanimitat. Entenem així que ell «es deleix per regnar en els nostres cors de fills de Déu, però no ens imaginem pas els regnats humans —predicava sant Josepmaria—; Crist no domina ni mira d’imposar-se, perquè no ha vingut a ser servit sinó a servir. El seu regne és la pau, l’alegria, la justícia. Crist, rei nostre, no espera de nosaltres vans raonaments, sinó fets, perquè no tothom que diu: «Senyor, Senyor», entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare celestial, aquest hi entrarà»^[6].

SANT JUDES Tadeu és considerat tradicionalment l’autor d’una de les epístoles del Nou Testament. Es tracta d’una de les cartes anomenades catòliques, perquè anava adreçada a tots els cristians i no només als d’una ciutat en particular. Judes l’envia «als cridats i estimats per Déu Pare, i reservats per a Jesucrist» (Jud 1, 1). Després d’aquesta salutació, alerta els cristians sobre algunes desviacions morals i doctrinals que s’estaven introduint en el si de l’Església i que provocaven divisions. Molts d’aquests problemes feien referència a una falsa interpretació de la llibertat cristiana, que convertia «la gràcia del nostre Déu en llibertinatge» (Jud 1, 4).

En el llenguatge comú, de vegades es pot reduir la llibertat a fer, sense més ni més, el que a un li ve de gust i, a més, tantes vegades com ens vingui de gust. Tanmateix, «la llibertat egoista de fer el que vull no és llibertat, perquè torna sobre si mateixa, no és fecunda. És l’amor de Crist el que ens ha alliberat i també és l’amor el que ens allibera de la pitjor esclavitud, la del nostre jo; per això la llibertat creix amb l’amor. Però atenció: no amb l’amor intimista, amb l’amor de telenovel·la, no amb la passió que busca simplement el que ens ve de gust i ens agrada, sinó amb l’amor que veiem en Crist, la caritat: aquest és l’amor veritablement lliure i alliberador»^[7]. Per això sant Judes Tadeu acaba la seva carta animant els cristians a mantenir-se en l’amor de Déu (cf. Jud 1, 20), és a dir, a actuar en tot moment com Jesús: servint els altres i lliurant-se magnànimament, perquè va comprendre del Mestre que és possible lliurar la vida i abraçar «la mort amb la plena llibertat de l’Amor»^[8].

«La llibertat adquireix el seu autèntic sentit —comentava sant Josepmaria— quan s’exercita en servei de la veritat que rescata, quan es gasta cercant l’Amor infinit de Déu, que ens deslliga de tota servitud»^[9]. Així és com van viure tant Simó com Judes Tadeu. Ells ens mostren que una vida centrada en Crist i en el servei als nostres germans porta a una felicitat profunda, que ens allibera de l’esclavitud del pecat. La Mare de Déu ens podrà ajudar a viure amb la llibertat dels fills de Déu.

^[1] Benet XVI, Catequesi, 11-X-2006.

^[2] Ibíd.

^[3] Mons. Fernando Ocáriz, Carta pastoral 16-II-2023, n. 6.

^[4] Sant Josepmaria, Carta 30, n. 28.

^[5] Ibíd.

^[6] Sant Josepmaria, És Crist que passa, n. 93.

^[7] Francesc, Audiència, 20-X-2021.

^[8] Sant Josepmaria, Vía Crucis, X estació.

^[9] Sant Josepmaria, Amics de Déu, n. 27.