Opus Dei

Les necessitats socials, els drets i deures ciutadans, les relacions entre països, el diàleg o l’acció política ens interpel·len com a cristians, fills d’un mateix Pare, a “ser activament, lliurement i responsablement presents en la vida pública” (sant Josepmaria).

Les famílies cristianes són llocs on tothom viu i es desviu per als altres. Algunes derives que poden adormir aquesta lògica i línies d’acció per despertar-la.

En aquest article es reflexiona sobre la pau a partir d’aquests temes: benaurats els pacífics, ajudar amb el realisme de l’oració i forjar la pau des de la família.

Llars obertes, lluminoses i alegres: així les vol Déu. Primera entrega d’unes reflexions sobre la vida de família als centres de l’Obra.

La vocació a l’Opus Dei com a numerària i numerari: engrandir el cor per transmetre la vida de Déu als membres de l’Obra i als qui hi comparteixen una part del camí cap al cel.

En comparar el regne de Déu amb un tresor pel qual un ho ven tot, Jesús desmarca el cristianisme de valors com la seguretat o l’estabilitat per centrar-lo en el risc, la missió, l’aventura de millorar el món.

A l’Evangeli tenen lloc esdeveniments que desconcerten. Hi apareixen personatges amb històries que no són precisament rodones, sinó que acaben amb un pòsit d’amargor. Un d’ells és el jove ric. Tanmateix, és precisament a través de la tristesa del relat el que permet que Déu ofereixi motius per a l’esperança.

Les relacions més importants de la nostra vida defineixen els deures més importants. La justícia ens dibuixa una espècie de mapa perquè no els perdem de vista.

La justícia comença per la nostra relació amb Déu, que troba el seu enfocament exacte en una actitud clau: agraïment.

Hi ha pel·lícules que hem vist tantes vegades que som capaços de repetir-ne alguns diàlegs de memòria. Moltes s’ambienten en llocs on no hem estat mai, però que ens són molt familiars. L’anunciació és una d’aquestes pel·lícules amb les quals ens sentim com en una segona casa.