Fa un temps, en una entrevista, monsenyor Fernando Ocáriz afirmava que, cada dia, arribaven peticions d'admissió de persones que, en el passat, havien pertangut a l'Opus Dei, i afegia que, per a ell, era un motiu d'alegria.

La Irene és una d'aquestes persones. Quan era molt jove va demanar l'admissió com a numerària. El seu procés de discerniment va ser llarg perquè, tot i que tenia consciència de vocació a l'Opus Dei, ni ella, ni les persones que la van acompanyar espiritualment, acabaven de veure clar que el seu camí fos ser numerària.

Al cap de nou anys, abans de fer la incorporació definitiva, la Irene va deixar de ser numerària, encara que va seguir en relació amb l'Opus Dei. Va viure uns anys a Londres on va conèixer el seu futur marit i es va casar. Va tornar a Espanya i va demanar l'admissió com a supernumerària.

«En Singular»: l'Opus Dei en històries personals

No hi ha dues persones iguals. Tampoc no hi ha dues vides idèntiques. L'Opus Dei és cada persona que encarna aquest carisma, sovint repeteix el Prelat. «En Singular» és un mosaic variat de cares dels cinc continents, com la de la Irene, que expliquen la seva vida a partir de la seva trobada amb l'Obra.

Les històries que es presenten a l'especial En Singular mostren persones molt diverses que, a través del seu treball i les seves relacions, busquen fer el bé allà on es troben. Componen un mosaic variat: Heloiza és xef al Brasil, Pedro és arquitecte a Argentina, Laura és metge a Barcelona, Mónica és professora a Bolívia… Cadascú amb la seva història —feta de trobades, però també de desacords— contribueix a portar l'amor de Déu a tot arreu i crear un món millor. Perquè només des de la primera persona del singular podem conjugar el nosaltres.