La comunió de vida que instaura el matrimoni troba el seu centre fonamental al misteri eucarístic. Jesús continua lliurant-se a la seva Esposa en el sacrifici de la missa; i, a través de l'Eucaristia, continua donant als esposos la llum i la força perquè s'estimin com Ell ha estimat la seva Església, perquè donin al seu Pare nous fills per mitjà del seu amor fidel i fecund. Per als esposos cristians, el sagrari s'alça sempre com la referència emblemàtica del seu amor.

Quan els esposos fonamenten la seva comunió de vida en l'Eucaristia, la llar reprodueix espiritualment la casa de Betlem, la llar de Natzaret. No és pas una gosadia afirmar que s'incorporen sobrenaturalment a la família de Jesús en aquesta terra. Maria i Josep vivien centrats en Jesús i units per Ell. Els seus afanys, els pensaments, les il·lusions, les alegries, els dolors passaven per aquell Fill que Déu els confià. Les narracions evangèliques ens relaten com el Crist va arribar al si puríssim de Maria quan ella havia descartat la maternitat física, oferint al Senyor la seva virginitat. Mateu ens transmet també com Jesús entrà a la vida de Josep quan el patriarca pensava, davant d’aquell misteri que l’excedia, abandonar l’esposa, en secret per no difamar-la. Maria i Josep, que ja estaven promesos, veuen reforçat el seu vincle sant d'amor per la irrupció del Pare que, enviant el seu Esperit sobre Maria, fa néixer d'ella virginalment la seva Paraula segons la naturalesa humana.

El Crist uneix, no separa. Al mateix temps, la caritat i l'afecte afegeixen categoria al respecte per l'altre i valoren sàviament les seves necessitats, de manera que el propi comportament espiritual no suposi un pes; evita, per exemple, apartar-se per pregar quan allò que urgeix és reparar una porta que no tanca, atendre una visita o preparar el sopar, ja que aquestes mateixes activitats es transformen en ocasió de trobada amb Déu, és a dir poden convertir-se en pregària.

El que separa els homes entre ells, el que porta un matrimoni al naufragi, sol procedir de la supèrbia que pretén enrocar-se en “la seva” raó, i d'aquesta manera resisteix el do de Déu i aïlla l'interessat dels altres. Heus aquí un consell de sant Josepmaria als esposos: «Eviteu la supèrbia, que és l’enemic més gran del vostre tracte conjugal: en les vostres petites disputes, cap de vosaltres no té raó. El qui està més serè ha de dir una paraula que deturi el mal humor fins més tard. I més tard —tots dos sols— baralleu-vos, que ja fareu les paus de seguida».

Jesús sagramentat uneix els esposos cristians. Ho fa quan cadascun pel seu compte se centra en l'Eucaristia; i a més, de manera molt específica, quan els dos participen junts en algunes manifestacions principals de la pietat eucarística. Es va difondre fa molts anys el lema: "La família que prega unida, resta unida"; i la història ho ha confirmat. El lema trobava moltes aplicacions: beneir la taula, passar en comú el rosari, assistir amb el cònjuge i la canalla els diumenges a missa, i altres devocions més esporàdiques. Comprenem que, de totes les manifestacions, l’eucarística precedeix de bon tros la resta; tot i que en ocasions no manquin les dificultats d'ordre logístic.

La importància de participar junts en la santa missa rau en la presència del Crist i del seu sacrifici: és posar Jesús entre els dos perquè reforci el vincle de fe i amor que els uneix; és posar el seu lliurament entre els dos perquè alimenti el lliurament de cadascun a l'altre. Considerar la missa dominical com un moment essencial de la setmana ajuda a centrar la comunió de vida matrimonial i de la família sencera en el Senyor; és tenir Jesús i col·locar el seu lliurament al lloc d'honor, per sobre de tot; és viure d'Ell i per Ell i amb Ell, encara que materialment el temple estigui allunyat i no puguem anar-hi tots els dies.

Centrar-se en l'Eucaristia equival a ficar-se Jesús a casa, a entrar en comunió espiritual amb la Sagrada Família, que ens porta com de la mà a la Trinitat Santíssima. Vénen bé aquí uns versos de Lope de Vega al final del segon acte de la seva obra de teatre sobre sant Isidre: «El Crist, quan ací vivia, / amb Josep i amb Maria / eren del sòl, la Trinitat, / del cel, afigurant / puix que només un Déu hi havia». La llar cristiana arrelada en l'Eucaristia es beneficia de la llar de Jesús, Maria i Josep, on cadascun pensava en els altres, i on el més gran estava subjecte als altres dos, alhora que l'esclava del Senyor obeïa a qui es considerava indigne d'estar al seu costat, perquè la humilitat sustentava el veritable humus de l'afecte i del lliurament de cadascun.

Quan els esposos malden perquè la seva fe i el seu amor es desenvolupin amb els ritmes de l'amor de Jesús a la seva Església, tan manifest en l'Eucaristia, la llar constitueix ja una bestreta del cel, sense que per aquest motiu es perdin la senzillesa i la limitació que caracteritzen les coses d'aquesta terra. Ho notava ja Tertul·lià: «¿Com descriuré la felicitat d'aquest matrimoni que l'Església uneix, que el lliurament confirma, que la benedicció segella, que els àngels proclamen, i que Déu Pare té per celebrat? (...). Ambdós esposos són com germans, servents l'un de l'altre, sense que es doni entre ells separació alguna, ni en la carn ni en l'esperit. Perquè veritablement són dos en una sola carn, i on hi ha una sola carn ha d’haver-hi un sol esperit (...). En contemplar aquestes llars, el Crist s'alegra, i els envia la seva pau; on dos hi són, allí hi és també Ell, i on Ell hi és no hi pot haver res de dolent».