MISSATGE DEL SANT PARE LLEÓ XIV
PER A LA VI JORNADA MUNDIAL DELS AVIS I LA GENT GRAN

[Festa dels sants Joaquim i Anna, 26 de juliol de 2026]

Jo mai no t’oblidaria (Is 49,15)

Benvolguts germans i benvolgudes germanes,

Per boca del profeta Isaïes el Senyor promet que no s’oblidarà mai de cap de nosaltres. Ens assegura que els nostres rostres els porta tatuats a les palmes de les mans (cf. Is 49,16) i que el seu amor és més gran que el d’una mare pel seu fill (cf. Is 49,15). El profeta ens permet entreveure un diàleg íntim i personal en el qual Déu s’adreça a cada un i al poble tractant-lo de tu. També avui podem llegir aquestes paraules adreçades a nosaltres i cada un pot sentir aquest “jo mai no t’oblidaria” com si fos referit a ell mateix.

Són paraules que ens omplen de consol i de confiança. Són la resposta a un anguniós sentiment que agita el cor: «El Senyor m’ha abandonat. El meu Déu s’ha oblidat de mi.» (Is 49,14). ¡Quantes vegades en la Sagrada Escriptura, en particular en els salms, l’oració neix de la desorientació de qui té la impressió que la mateixa vida no li interessa a ningú i es menysprea a ell mateix! La dolorosa sensació de ser oblidats, desafortunadament, és comuna en moltes persones, especialment entre la gent gran.

Tanmateix, l’amor de Déu, que no oblida ningú, es presenta com a acte de justícia i resposta a l’anonimat, en el qual molt sovint la vida humana acaba per perdre’s. En particular, sobre la vida de molta gent gran sembla que s’ha estès un vel que difumina els trets dels rostres i els cobreix amb l’oblit. És el que passa a les cases on regna la solitud i també en aquells llocs d’hospitalització on la singularitat de cada persona corre el risc de ser reduïda al número del seu llit o a la seva patologia.

La celebració de la Jornada Mundial dels Avis i la Gent Gran és una oportunitat per redescobrir que l’Església està cridada a ser mare de tothom i que en qualsevol edat és possible descobrir-se sempre com fills i filles de Déu. Que aquesta Jornada sigui, per tant, un estímul per a tothom, en particular per als més joves, i així reprendre el bonic costum de visitar els avis, la gent gran de la família i també els qui no reben cap visita. Porteu-los, juntament amb aquest missatge i la seva presència, la proximitat i l’afecte del Papa. Feu-ho de manera que les paraules del profeta “Jo mai no t’oblidaria” adquireixin la forma d’una tendra i afectuosa trobada. «En una època que tendeix a accelerar i a fragmentar, la carn humana continua demanant que en tinguin cura i la reconeguin mans capaces de tendresa, ments atentes i bones paraules. La cultura digital multiplica les connexions i ofereix noves possibilitats de trobada; el cor humà, però, conserva una necessitat irrenunciable de proximitat» (carta encíclica Magnifica humanitas, 239).

L’Església coneix el sofriment dels seus fills més grans, sap prou que sovint els miren amb prejudicis i els consideren un pes; és sabedora que una economia concentrada sobre el benefici debilita les relacions familiars; sap que molts ancians són abandonats pels fills que es veuen obligats a migrar o, en alguns casos, a combatre a la guerra. Per cada un d’aquests motius, s’alegra d’anunciar la promesa del Senyor: “Jo mai no t’oblidaria”.

És agradable descobrir a qualsevol edat, però especialment quan ja no s’és jove, com va dir el beat Joan Pau I, que som destinataris «de part de Déu d’un amor atemporal. Sabem: té sempre oberts els ulls sobre nosaltres, fins i tot quan sembla que sigui de nit. És pare; més encara, és mare» (Àngelus, 10 de setembre de 1978). Encara que no sigui espontani pensar així, la veritat és que ni tan sols quan som grans deixem de ser fills i filles, i per això continua sent vàlida cada dia la invitació a tornar als braços de Déu, l’amor del qual és paternal i maternal alhora.

El descobriment de la tendresa de Déu, per a molts, succeeix en el transcurs de l’existència, moltes vegades pròpiament en l’últim tram de la vida. De fet, com més va més sovint, a diferència del que passava en el passat, és possible fer-se grans sense haver tingut una experiència real de fe. L’edat avançada, en aquest cas, a partir de les preguntes que ens fem amb més urgència en aquesta etapa de la vida, es pot convertir en el temps oportú per iniciar o reprendre una vida espiritual. En aquest nou camí es pot reconèixer que Déu, com diu sant Agustí, «és mare perquè escalfa, perquè nodreix, perquè alleta, perquè custodia» (comentari al Salm 26, II, 18). És una consciència que ajuda a no sentir vergonya per la fragilitat que apareix i també a comprendre que tots, sempre, tenim necessitat els uns dels altres i requerim atenció i cures. A Déu, que es fa proïsme i que aprenem a reconèixer en la seva tendresa, ens hi podem adreçar ara amb confiança filial en l’oració. No és mai massa tard per començar a dirigir-se a Ell. Pot ser un gran do per a tothom.

Benvolguda gent gran, el Papa Francesc parlava de vosaltres com d’un “nou poble” (catequesi, 23 de febrer de 2022), en tant que el nombre de persones avançades en edat no havia estat mai tan elevat en la història humana. És més important, perquè amb vosaltres, “nou poble”, reflexionar sobre quina pot ser la nostra vocació quan la fragilitat, que acompanya l’home des del naixement, sembla prendre el control. Us vull dir: ¡no tingueu por de la fragilitat! Pròpiament, aquesta debilitat porta una nova potencialitat que també il·lumina les altres edats de la vida. De fet, quan és acceptada i reconeguda, la fragilitat «obre el cor a l’ajuda mútua i a la invocació d’Aquell que pot donar allò que cap poder humà no és capaç de garantir: la reconciliació profunda dels cors i amb això la pau veritable» (trobada amb la comunitat algeriana, basílica de Mare de Déu de l’Àfrica, Alger, 13 d’abril del 2026).

D’aquesta manera, podem viure com cristians el temps de la vellesa: “fràgils”, però alhora “cridats”. Un home i una dona poden renéixer quan són grans (cf. Jn 3,4-6) i exclamar amb el profeta: «us salvareu si us convertiu i deixeu d’inquietar-vos. Trobareu la força en la calma i en la confiança» (Is 30,15). Una força que es pot convertir en una invitació a no recórrer als camins de l’arrogància i del poder per garantir la convivència humana, sinó als camins de la reconciliació i de la pau veritable. En aquest temps, marcat d’una manera tan forta per la violència bèl·lica i social, molts s’interroguen sobre com serà el món en el qual creixeran els seus nets. Us exhorto, benvolguts germans, a unir-vos a mi en l’oració constant perquè arribi aviat la pau al món sencer.

Germanes i germans grans: us agraeixo que em sostingueu cada dia amb les vostres oracions, especialment quan reciteu el sant rosari. Us ho agraeixo de cor i us deixo aquest desig: que el Senyor us renovi sempre en la fe, en l’esperança i en la caritat, ¡Ell, que mai no s’oblida de nosaltres!

Vaticà, 15 de juny de 2026

LLEÓ PP. XIV