POT PASSAR-NOS que el Dissabte Sant sigui «el dia del Tridu pasqual que més descuidem, ansiosos per passar de la creu de divendres a l'al·leluia de diumenge»^[1]. Perquè això no ens passi, podem fixar-nos en les dones que van acompanyar la Verge en tot moment. «Per elles, com per a nosaltres, era l’hora més fosca. Però en aquesta situació les dones no es van quedar paralitzades, no van cedir a les forces fosques de la lamentació i del remordiment, no es van tancar en el pessimisme, no van fugir de la realitat. Van fer una cosa senzilla i extraordinària: van preparar a casa seva els perfums per al cos de Jesús. (...) Sense saber-ho, aquestes dones preparaven en la foscor d'aquell dissabte l'alba del “primer dia de la setmana”, dia que canviaria la història»^[2].

Jesucrist jeu avui al sepulcre. Mans amigues l'han col·locat amb afecte en aquell lloc, propietat de Josep d’Arimatea, proper al Calvari. On són els apòstols? Els evangelis no ens diuen res, però potser al capvespre d'aquell dissabte van anar arribant un a un fins al Cenacle, on dies enrere s'havien congregat amb el Mestre. Quant desànim a les seves converses! Havien traït Jesús. Fins a tal punt devia arribar el desànim que no va faltar potser la idea d'abandonar-ho tot i tornar a les coses d'abans, com si els darrers tres anys haguessin estat tan sols un somni. Tot i això, «en el silenci que envolta el Dissabte Sant, embargats per l'amor il·limitat de Déu, vivim en espera de l'alba del tercer dia, l'alba del triomf de l'amor de Déu, l'alba de la llum que permet als ulls del cor veure de manera nova la vida, les dificultats, el patiment. L'esperança il·lumina els nostres fracassos, les nostres desil·lusions, les nostres amargors, que semblen marcar la caiguda de tot»^[3].

HI HA ALGUNA COSA diferent en les santes dones: han estat fidels fins a l'últim moment. Van observar atentament com quedava tot per, després del repòs de dissabte, poder tornar i acabar d'embalsamar Jesús. És explicable el desànim dels uns i dels altres: encara no eren testimonis, ni els apòstols ni elles, de la resurrecció de Crist. Malgrat tot, no volen deixar de prestar aquest servei. El seu afecte és més fort que la mort. D'altra banda, també ens agradaria ser tan valents com Josep d'Arimatea i com Nicodem, que «a l'hora de la soledat, de l'abandó total i del menyspreu… llavors donen la cara (…). Jo pujaré amb ells —deia sant Josepmaria— al peu de la Creu, estrenyeré el cos fred, el cadàver de Crist, amb el foc del meu amor…, el desclavaré amb els meus desgreuges i mortificacions…, l'embolcallaré amb el llençol nou de la meva vida neta, i l'enterraré en el meu pit de roca viva, d'on ningú no me'l podrà arrencar»^[4]. Quan gairebé ningú no espera res de Crist, tots aquests personatges de l'Escriptura no s'arronsen d'espatlles. No tenen res a guanyar, ho poden perdre tot, però igualment volen oferir a Jesús el seu afecte.

D'altra banda, el Dissabte Sant no va poder ser per a la Mare de Déu un dia trist, encara que sí dolorós. La fe, l'esperança, i l'amor més tendre pel seu Fill diví li donarien pau, li farien esperar amb una ànsia serena la resurrecció. Recordaria, mentrestant, les darreres paraules de Jesús: «Dona, aquí tens el teu fill» (Jn 19, 26); començaria ja a exercir la seva maternitat amb aquells homes i aquelles dones que havien seguit Crist des dels primers temps. Maria miraria de reanimar la fe i l'esperança dels apòstols, recordant-los les paraules que poc temps enrere havien sentit de llavis del Senyor: «L'escarniran, li escopiran, l'assotaran i el mataran; però al cap de tres dies ressuscitarà» (Mc 10, 34). El Senyor havia parlat ben clar perquè, quan arribessin els moments de dificultat, sabessin agafar-se amb fe a la seva paraula. Al costat del record dolorós dels patiments patits per Jesucrist, un alleujament gran s'apoderaria del seu cor de Mare en pensar que ja havia passat tot: «S'ha acomplert l'obra de la nostra Redempció. Ja som fills de Déu, perquè Jesús ha mort per nosaltres i la seva mort ens ha rescatat»^[5].

AL COSTAT DE LA MARE DE DÉU, a la llum de la seva esperança, s'encendrien els cors de cadascú. «I si tot allò fos cert?», pensaven, potser, els apòstols. «I si de veritat Jesucrist ressuscités, com havia promès?». Com en altres temps havien estat tots junts al voltant del Fill, ara els agradaria estar a prop de la Mare. Segurament Maria va enviar els uns i els altres a buscar els que potser no havien aparegut al principi. És possible que Ella esperés trobar Tomàs per consolar el seu cor atemorit. En el moment de la prova van saber acudir a Maria, i «amb Ella, ¡que fàcil!»^[6].

Volem recolzar la nostra fe en la seva: sobretot quan les coses costen, quan arriben les dificultats i els moments de foscor. Sant Bernat ho tenia ben experimentat: «Si s'aixequen els vents de les temptacions, si ensopegues als esculls de les tribulacions, mira l'Estrella, crida Maria»^[7]. Déu vol que Ella sigui per a nosaltres advocada, mare, camí segur per trobar una altra vegada la llum en els moments de foscor.

Qui acudeix a la poderosa intercessió de santa Maria sap que no s'ha sentit a dir mai que, els qui en la Mare de Déu van confiar, hagin quedat desemparats, per més que el moment fos dur i gran la confusió de la seva ànima. Podem dir a Jesús: «Malgrat la tristesa que puguem albergar, sentirem que hem d'esperar, perquè amb tu la creu floreix en resurrecció, perquè tu ets amb nosaltres en la foscor de les nostres nits, ets certesa en les nostres incerteses, paraula en els nostres silencis, i res no podrà mai robar-nos l'amor que ens tens»^[8]. Amb Maria, mare de l'esperança, tornarà a créixer la nostra fe en els mèrits del seu fill Jesús.

^[1] Francesc, Homilia,11-IV-2020.

^[2] Ibid.

^[3] Benet XVI, Paraules al final del Via Crucis, 2-IV-2010.

^[4] Sant Josepmaria, Via Crucis, XIV estació, núm. 1.

^[5] Sant Josepmaria, Via Crucis, XIV estació.

^[6] Sant Josepmaria, Camí, núm. 513.

^[7] Sant Bernat, Homiliae super «Missus est», 2, 17.

^[8] Francesc, Homilia, 11-IV-2020.