El setembre de 2020, el meu sogre va patir una forta caiguda des d'una escala a la qual havia pujat per tallar unes branques dels arbres. Per por al contagi de Covid-19, no va voler anar a l'hospital ni consultar un metge.
El 31 d'octubre vam haver de portar-lo a urgències perquè tenia dificultat per parlar i estava confós; vam pensar que patia un vessament cerebral. Li van fer una tomografia de cap que va mostrar un sagnat: tenia un hematoma subdural i l'hemorràgia continuava activa. A més, la seva pressió arterial estava molt alta.
El meu marit es va quedar amb ell a la Unitat de Cures Intensives. Cap a les dues de la matinada vaig rebre una trucada seva demanant-me que resés pel seu pare, ja que el seu estat empitjorava. Vaig decidir acudir a la intercessió del doctor Ernesto Cofiño, precisament perquè era metge. Vaig resar moltes vegades la seva oració, demanant una curació miraculosa, conscient de la gravetat del cas.
Vaig enviar l'oració al meu cunyat perquè s'unís a la pregària.
El meu marit temia que el seu pare no sobrevisqués. Tot i que seguia despert i estable, amb dificultat per expressar-se, de sobte va començar a tenir convulsions i una gran agitació. Les infermeres no podien controlar-lo, i el meu marit va haver d'ajudar a subjectar-lo. Com que estava prenent anticoagulants, els metges van haver d'esperar abans de poder operar-lo. Una nova tomografia va mostrar que la situació no havia canviat gaire respecte a l'anterior examen.
L'endemà ens van trucar, i el primer que va dir el meu marit va ser: “Ell —l'Ernesto— ha fet el miracle!”. El seu pare estava despert, assegut i esmorzant. I podia parlar! Així i tot, no estava fora de perill, ja que necessitava la cirurgia per alleujar la pressió provocada per l'hemorràgia.
A causa del sagnat, el seu cervell havia resultat afectat: no podia recordar ni dir el seu nom, ni parlar amb fluïdesa, ni caminar o escriure. Vam pensar que necessitaria atenció domiciliària permanent, però no va ser així. Es va sotmetre a la cirurgia i va fer fisioteràpia només durant deu dies.
Avui és a casa amb nosaltres, i és sorprenent veure'l parlar i caminar per si mateix. No necessita bastó, recorda tot el de fa anys i ha recuperat la capacitat d'escriure. Tot i que encara treballa per a millorar el seu equilibri i els seus moviments són una mica lents, és impressionant com de bé es troba.
Agraïm a Déu cada dia per aquest regal que ens va concedir a través de la intercessió d'Ernesto Cofiño.
L. B. – els Estats Units