“Guaitant per la finestra de casa, espero que li abaixi la febre a la Sonsoles, la meva filla de deu mesos. Vicente, el marit, comprova que Rocío i Nacho, de quatre i dos anys, continuen dormint. És gairebé mitja nit i al carrer no hi ha ningú. Veig, a la llunyania, la creu que està al capdamunt de la parròquia de sant Josepmaria.

Aquesta creu m’acompanya, i em confirma, en la placidesa d’aquesta nit valenciana, que no estem sols en aquesta aventura. Demà al matí haurem de veure qui es queda cuidant la nena, perquè no hi haurà guarderia. M’espera una altra jornada en el Consorci provincial de bombers, on treballo des de fa set anys.

M’anima pensar que tots els que treballem a l’administració col·laborem amb aquests companys que s’enfronten al foc i, en tantes ocasions, salven la vida de gent com jo.

Entre la reunió i el despatx, trucaré per veure com està la nena. En acabar, recolliré del col·legi els dos grans per començar una altra jornada. Substituiré el foc i les mangueres per les joguines i els biberons. Recordo unes paraules de sant Josepmaria en una de les homilies que més m’agraden, Estimar el món apassionadament: “És la vida ordinària el veritable lloc de la nostra existència cristiana (…) allà on són les vostres aspiracions, el vostre treball, els vostres amors, allà és el lloc de la vostre trobada quotidiana amb Crist. És enmig de les coses més materials de la terra, on hem de santificar-nos servint Déu i tots els homes”.

He après de sant Josepmaria que aquest ha de ser l’únic fi de la vida: estimar. Des d’aquesta perspectiva, tot té sentit. Quan es fa per amor, l’esforç val la pena, tot el que faig per la meva família i la feina, que m’encanta.

Continuo mirant per la finestra i controlant la febre. En molts d’aquests edificis que ara es retallen a la llum de la lluna, potser hi haurà moltes dones com jo, que caminen per la casa amb el termòmetre a la mà, procurant no fer soroll. I li demano a Déu que també trobin en les seves vides aquesta llum interior que Déu m’ha donat”.