ARRIBA LA FI de l’any litúrgic amb la solemnitat de Crist Rei. Aquestes setmanes en què l’Església ens ha proposat considerar les veritats últimes ens condueixen cap a una certesa: Jesucrist és el Senyor de la història universal i, al mateix temps, de cada història personal. «Déu omnipotent i etern —preguem en l’oració col·lecta—, vós heu volgut reunir totes les coses, en el vostre Fill estimat, Rei de l'univers. Feu que tota la creació, alliberada de l'esclavatge, us serveixi fidelment i us glorifiqui per sempre». Res del que succeeix no escapa al seu coneixement. Cap dels nostres afanys o desitjos no es perd perquè ell ho governa tot.

Regnare Christum volumus, va escollir com a lema episcopal el beat Àlvar del Portillo: volem que Crist regni. És una de les jaculatòries que repetia sant Josepmaria des de molt jove. «Crist ha de regnar, abans que res, en la nostra ànima —deia—. Però, què respondríem si ens demanava: i tu, com deixes que regni en tu? I jo li respondria que, perquè Ell regni en mi, em cal la seva gràcia abundosa: només així, fins i tot l’últim batec, l’últim alè, la mirada menys intensa, el mot més corrent, la sensació més elemental es traduiran en un hosanna al meu Crist Rei»^[1].

«Jesús avui ens demana que deixem que ell esdevingui el nostre rei. Un rei que, amb la seva paraula, amb el seu exemple i amb la seva vida immolada a la Creu, ens ha salvat de la mort. Aquest rei indica el camí a l’home perdut, dóna una llum nova a la nostra existència marcada pel dubte, per la por i per la prova de cada dia. Però no hem d’oblidar que el regne de Jesús no és d’aquest món. Ell donarà un sentit nou a la nostra vida, de vegades sotmesa a una dura prova també pels nostres errors i els nostres pecats, només amb la condició que nosaltres no seguim les lògiques del món i dels seus “reis”»^[2].

L’EVANGELI d’avui ens mostra Jesús anunciant com serà el judici universal. Ell mateix, assegut al tron de la seva glòria, «els separarà entre ells com un pastor separa les ovelles i les cabres» (Mt 25, 32). Pot resultar sorprenent que el Senyor, per parlar d’aquell moment, no es presenti com un jutge temible, sinó com un pastor misericordiós. Jesús és el primer interessat en la nostra salvació. Ell és el pastor que, quan les ovelles s’allunyen, fa tot el possible perquè tornin al ramat. «Jo mateix faré pasturar les meves ovelles —llegim a la primera lectura—, jo mateix les duré a reposar, diu l'oracle del Senyor Déu. Buscaré l'ovella perduda, faré tornar la que s'havia allunyat» (Ez 34, 15-16).

Sant Josepmaria recordava que el Senyor «no és un dominador tirànic, ni un jutge rígid i implacable: és el nostre Pare. Ens parla dels nostres pecats, dels nostres errors, de la nostra manca de generositat: però és per deslliurar-nos-en, per prometre’ns la seva Amistat i el seu Amor. La consciència de la nostra filiació divina dóna alegria a la nostra conversió: ens diu que ja tornem a la casa del Pare»^[3]. Per això, «la imatge del Judici final no és en primer lloc una imatge terrorífica, sinó una imatge d’esperança»^[4].

Quan algú actua mogut només per la por —ja sigui a un possible càstig, a quedar malament o per altres raons—, no arriba a donar un sentit ple a tot el que fa. Podrà dur a terme accions exteriorment correctes, però, com que la motivació no sembla l’adequada, li resultarà difícil gaudir del bé que suposen per a la pròpia vida: simplement es comportarà d’una manera determinada per evitar les conseqüències negatives. D’aquí que Jesús, en presentar-se com a Jutge-Pastor, ens cridi a esperar sense temor aquell encontre final amb ell. És més, es tractarà d’un moment llargament anhelat, perquè contemplarem l’Amor que ha donat sentit a totes les nostres accions. «¿No et brilla dins l’ànima el desig que el teu Pare-Déu es posi content quan t’hagi de jutjar?»^[5].

EN AQUELL Judici, el Senyor lloa els qui el van veure necessitat i van acudir a ajudar-lo. Quan aquests justos li pregunten quan van fer una cosa així, perquè no ho recorden, Jesús els assegura: «Us ho dic amb tota veritat: Tot allò que fèieu a cadascun d'aquests germans meus, per petit que fos, m'ho fèieu a mi» (Mt 25, 40). Una cosa semblant, però al contrari, diu als qui no van tenir cura dels més febles: «Us ho dic amb tota veritat: Tot allò que deixàveu de fer a cadascun d'aquests, per petit que fos, m'ho negàveu a mi» (Mt 25, 45). D’aquesta manera, Crist no sols es presenta com a pastor, sinó que també s’identifica amb les ovelles del ramat: qualsevol gest d’afecte o de rebuig envers els nostres germans, sobretot els més necessitats, és com si l’adrecéssim a ell mateix.

El Senyor conclou així el seu anunci del Judici: els qui van ignorar les necessitats dels altres «aniran als suplicis eterns, mentre que els justos entraran a la vida eterna» (Mt 25, 46). D’aquesta manera, afirma que «al final de la nostra vida serem jutjats sobre l’amor, és a dir, sobre el nostre compromís concret d’estimar i servir Jesús en els nostres germans més petits i necessitats. Aquell captaire, aquell necessitat que allarga la mà és Jesús; aquell malalt que he de visitar és Jesús; aquell pres és Jesús; aquell afamat és Jesús»^[6]. Així és com Crist mostra la seva reialesa: fent-se present en els febles. Podem demanar a la Mare de Déu que ens ajudi a reconèixer el seu Fill en les persones que passen al nostre costat, sabent que amb el nostre desig de servir-les estimem el Rei de l’Univers.

^[1] Sant Josepmaria, És Crist que passa, n. 181.

^[2] Francesc, Àngelus, 25-XI-2018.

^[3] Sant Josepmaria, És Crist que passa, n. 64.

^[4] Benet XVI, Encíclica Spe Salvi, n. 44.

^[5] Sant Josepmaria, Camí, n. 746.

^[6] Francesc, Àngelus, 26-XI-2017.