L’EVANGELI de la Missa d’avui, després de relatar la primera aparició del Senyor als deixebles, se centra en la figura de l’apòstol Tomàs, que no havia estat present en aquell primer moment. Quan tots, desbordants d’alegria, expliquen que han vist el Senyor, Tomàs no se’ls creu. Ni la insistència dels altres deu apòstols, ni el testimoni de les santes dones, ni el relat del que havia passat als deixebles d’Emmaús no aconsegueixen fer-lo canviar d’opinió. Encara més, reafirma la seva incredulitat responent: «Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no li fico el dit dins la ferida dels claus, i la mà dins el costat, no m'ho creuré pas» (Jn 20, 25).
Podem imaginar els sentiments que lluitaven al cor de Tomàs. Era un home decidit, generós, que estimava sincerament el Senyor. Per exemple, quan Jesús decideix anar a Betània per ressuscitar Llàtzer, amb el perill de ser capturat i condemnat a mort, Tomàs exhorta els altres apòstols: «Anem-hi també nosaltres i morim amb ell!» (Jn 11, 16). O a l’últim sopar, quan Jesús parla als deixebles del cel que els esperarà si segueixen els seus passos, Tomàs manifesta amb senzillesa que no ho està entenent: «Senyor, si ni tan sols sabem on vas, com podem saber quin camí hi porta?» (Jn 14, 4-5).
Tomàs era un home feliç al costat de Jesús, desitjava seguir-lo i es declarava disposat a compartir la seva sort. Tanmateix, no havia comprès del tot l’abast de la seva missió. Amb la mort de Crist, la seva crisi personal va ser profunda. Però els desitjos sincers de seguir el Senyor que sempre havia demostrat van fer possible que el seu cor acollís la llum de la fe. «Malgrat la seva incredulitat, hem d’agrair a Tomàs que no s’hagi conformat a sentir els altres dir que Jesús era viu, ni tampoc a veure’l en carn i ossos, sinó que va voler veure en profunditat, tocar les seves ferides, els signes del seu amor (...). Necessitem veure Jesús tocant el seu amor. Només així arribem al cor de la fe i trobem, com els deixebles, una pau i una alegria que són més sòlides que qualsevol dubte»[1].
VUIT DIES DESPRÉS de la primera vegada, Jesús torna a trobar els deixebles. En aquesta ocasió Tomàs hi és present. Després de la salutació inicial, el Senyor s’adreça de seguida a ell: «Porta el dit aquí i mira'm les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat» (Jn 20, 27). Tomàs s’omple d’estupor, al seu cor esclata una explosió d’alegria. La seva boca pronuncia «la professió de fe més esplèndida del Nou Testament»[2]: «Senyor meu i Déu meu!» (Jn 20, 28). En aquest diumenge de la Divina Misericòrdia contemplem la grandesa de la misericòrdia de Déu amb Tomàs i, en ell, amb cadascun de nosaltres. Jesús ve a confortar —i de quina manera— aquell deixeble que, en no creure, patia tant.
Tomàs se sent comprès. L’aparició és com una abraçada que l’allibera de les seves pors i inseguretats, aquells sentiments que l’havien portat a refugiar-se en la incredulitat. Al fons del seu cor sempre hi va haver un caliu d’esperança, tot i que Tomàs havia evitat revifar-lo per por d’enganyar-se. S’adona, de cop, que Jesús era digne de fe pels seus gestos, els seus miracles, els seus ensenyaments, el seu increïble amor i misericòrdia. Fa memòria de la seva vida al costat de Jesucrist i se sorprèn d’haver entès tan poc.
Després d’haver manifestat de manera tan breu com bella la seva fe i la seva adoració —«Senyor meu i Déu meu!»—, accepta el retret afectuós que li fa Jesús: «Perquè m'has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist» (Jn 20, 29). És ben cert, pensa. Per això, dedicarà la resta de la seva vida —arribant fins i tot al martiri— a difondre aquella fe que ha brillat més enllà de tots els seus dubtes. Tot i que probablement no li faltarien altres moments d’incertesa, Tomàs ha après a refiar-se de Déu i a moure’s en el clarobscur de la fe.
«NO US VEIG les ferides, tal com sant Tomàs, Déu, però, us confesso, no veient-les pas»[3]. A nosaltres ens correspon creure sense haver vist, sense haver compartit la vida amb Jesús en aquesta terra ni haver estat testimonis directes de la seva resurrecció. Tanmateix, la nostra fe és la mateixa que van professar Tomàs i els altres apòstols; i, com ells, estem cridats a evangelitzar el món sencer. Per aconseguir-ho, comptem amb la proximitat i la misericòrdia del Senyor. El mateix Crist que es va presentar davant l’apòstol incrèdul i que li va mostrar les seves llagues se’ns ofereix a nosaltres. «No s’imposa dominant: demana l’almoina d’una mica d’amor, tot mostrant-nos, en silenci, les mans ferides»[4].
Jesús ha volgut obrir les fonts de la seva vida perquè en puguem participar. «Ell ofereix les seves llagues com a garantia de perdó. I mostra que la resurrecció no és la cancel·lació del passat, sinó la seva transfiguració en una esperança de misericòrdia»[5]. Per això Tomàs i els apòstols no es van omplir de tristesa en veure aquelles ferides, perquè són un signe de l’amor incondicional de Déu. Aquelles marques de Crist —que ell ha volgut mantenir— són un segell de la seva misericòrdia. Contemplar-les ens permet evitar, per endavant, els dubtes que ens podrien assaltar en mirar la nostra freda correspondència. Aquelles llagues són la prova que l’amor de Jesús és ferm i plenament conscient.
«Les llagues de Jesús són un escàndol per a la fe, però són també la comprovació de la fe. Per això, en el cos de Crist ressuscitat les llagues no desapareixen, romanen, perquè aquelles llagues són el signe permanent de l’amor de Déu per nosaltres, i són indispensables per creure en Déu. No per creure que Déu existeix, sinó per creure que Déu és amor, misericòrdia, fidelitat. Sant Pere, citant Isaïes, escriu als cristians: “Les seves ferides ens han curat”»[6]. Demanem a Maria santíssima, «icona perfecta de la fe»[7], que sapiguem tocar les llagues de Jesús com ho va fer Tomàs.
[1] Francesc, Homilia, 8-IV-2018.
[2] Benet XVI, Audiència, 27-IX-2006.
[3] Himne Adoro te devote
[4] Sant Josepmaria, És Crist que passa, n. 179.
[5] Lleó XIV, Audiència, 1-X-2025.
[6] Francesc, Homilia, 27-IV-2014.
[7] Francesc, Lumen fidei, n. 58.

