SEGONS una tradició que data del segle XIII, s’atribueix l’inici del res del rosari a sant Domènec de Guzmán, a qui se li va aparèixer la Mare de Déu per ensenyar-li aquesta devoció. Més tard, al segle XVI, el papa sant Pius V va instaurar la seva memòria litúrgica en un dia com avui, aniversari de la victòria en la batalla de Lepant. Des d’aleshores, aquesta pregària ha estat recomanada constantment pels Romans Pontífexs com a «pregària pública i universal davant les necessitats ordinàries i extraordinàries de l’Església santa, de les nacions i del món sencer»^[1].

A través dels misteris de la vida de Crist, vistos amb la mirada de Maria, pot créixer el nostre amor a Déu i als altres. De la mateixa manera que un nen s’acosta a la seva mare quan necessita ajuda, així nosaltres podem posar als peus de la Mare de Déu els nostres desitjos de viure a prop del seu Fill. Va escriure sant Josepmaria: «“Verge Immaculada, prou sé que soc un pobre miserable, que no faig més que augmentar cada dia el nombre dels meus pecats...” M’has dit que parlaves així amb la nostra Mare, l’altre dia. I et vaig aconsellar, ben segur, que resessis el sant Rosari: ¡beneïda monotonia d’avemaries que purifica la monotonia dels teus pecats!»^[2].

«Quan es resa el rosari, es reviuen els moments més importants i significatius de la història de la salvació; es recorren les diverses etapes de la missió de Crist»^[3]. El rosari ens ajuda a viure els misteris de Jesús entrant-hi de la mà de Maria. Ella és la criatura que coneix millor Crist, perquè «ha estat en el seu ventre on s’ha format, prenent també d’Ella una semblança humana que evoca una intimitat espiritual certament encara més gran»^[4]. Apropar-nos a Maria és apropar-nos al seu Fill Jesús.

SANT JOSEPMARIA convidava a resar el rosari no sols amb els llavis, sinó amb el desig d’acompanyar Jesús i Maria en cadascuna de les escenes. «—Tu... ¿Has contemplat alguna vegada aquests misteris? Fes-te petit. Vine amb mi i —aquest és el nervi de la meva confidència— viurem la vida de Jesús, Maria i Josep. Cada dia els prestarem un nou servei. Escoltarem les seves converses de família. Veurem créixer el Messies. Admirarem els seus trenta anys d’obscuritat... Assistirem a la seva Passió i Mort... Restarem bocabadats davant la glòria de la seva Resurrecció... En un mot: contemplarem, bojos d’Amor (no hi ha més amor que l’Amor), tots i cada un dels moments de l’existència de Crist Jesús»^[5].

La vida contemplativa ens permet experimentar cada esdeveniment amb més profunditat, gaudir-ne més, compadir-nos més i comprendre millor, com qui fa les coses al costat de Déu. No és el mateix només veure una posta de sol que contemplar-la; un pot passar per davant d’una obra d’art simplement posant-hi els ulls o bé fixant-se en els elements que formen la seva bellesa, amb admiració. Viure d’aquesta manera ens porta a no quedar-nos en allò superficial o extern, sinó a endinsar-nos en tot el que la realitat ens pot oferir, especialment les persones. I aquesta contemplació la podem viure també en resar el rosari.

En aquest sentit, resar-lo no és tant qüestió de repetir avemaries sense pensar-hi gaire, sinó de descobrir el que aquestes oracions amaguen: en elles ens unim a la vida de Jesús, de Maria, de l’àngel Gabriel, a través de les seves mateixes paraules. Volem que la seva vida, a poc a poc, formi part de la nostra: en definitiva, respirar juntament amb ells i amb Déu. «Contemplar no és en primer lloc una forma de fer, sinó que és una forma de ser: ser contemplatiu. Ser contemplatius no depèn dels ulls, sinó del cor. I aquí entra en joc l’oració, com a acte de fe i d’amor, com a “respiració” de la nostra relació amb Déu. L’oració purifica el cor, i amb això, aclareix també la mirada, permetent acollir la realitat des d’un altre punt de vista»^[6].

SOVINT pot passar que no aconseguim resar i contemplar el rosari com voldríem. A les possibles limitacions de temps, s’hi afegeixen també les dificultats normals d’atenció. Intentem considerar les avemaries que componen els misteris, però el cap de vegades se’n va cap a altres assumptes que ens ocupen. Ens poden consolar i encoratjar aquelles paraules de sant Josepmaria: «Mira d’evitar les distraccions, però no et preocupis si, malgrat tot, continues distret. ¿No veus com, en la vida natural, fins els nens més discrets s’entretenen i es diverteixen amb el que els envolta, sense parar atenció moltes vegades als raonaments del pare? —Això no implica falta d’amor, ni de respecte: és la misèria i petitesa pròpies del fill»^[7].

D’aquesta manera, la lluita a l’hora de resar el rosari no se centrarà exclusivament a combatre les distraccions; encara més, ens en servirem precisament per alimentar la nostra oració i posar en mans de Maria aquells pensaments. Així ho han fet els sants al llarg de la història: «El rosari m’ha acompanyat en els moments d’alegria i en els de tribulació —escrivia sant Joan Pau II—. A ell he confiat tantes preocupacions i en ell sempre he trobat consol»^[8].

D’entre totes les intencions que poden ser confiades al res del rosari, en els últims anys els pontífexs n’han assenyalat especialment dues. D’una banda, la pau, perquè «el rosari exerceix sobre qui prega una acció pacificadora que el disposa a rebre i experimentar en la profunditat del seu ésser, i a difondre al seu voltant, la pau veritable»^[9]. I, de l’altra, la família: «La família que resa unida, roman unida (...). Contemplant Jesús, cadascun dels seus membres recupera també la capacitat de tornar-se a mirar als ulls, per comunicar-se, solidaritzar-se, perdonar-se recíprocament i començar de nou amb un pacte d’amor renovat per l’Esperit de Déu»^[10]. Podem confiar aquestes dues intencions a Maria: ser famílies que transmetin la pau allà on es trobin.

^[1] Sant Joan XXIII, Il religioso convegno, 29-IX-1961.

^[2] Sant Josepmaria, Solc, n. 475.

^[3] Benet XVI, Discurs, 3-V-2008.

^[4] Sant Joan Pau II, Rosarium Virginis Mariae, n. 10.

^[5] Sant Josepmaria, Sant Rosari, pròleg.

^[6] Francesc, Audiència general, 5-V-2021.

^[7] Sant Josepmaria, Camí, n. 890.

^[8] Sant Joan Pau II, Rosarium Virginis Mariae, n. 2.

^[9] Ibíd., n. 40.

^[10] Ibíd., n. 41.