EN AQUEST DIVENDRES, l’últim del temps ordinari, diu Jesús a l’Evangeli: «El cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran» (Lc 21, 33). Encara que en aquell moment parlava concretament de la profecia sobre la ruïna de Jerusalem, la paraula de Déu incideix cada vegada que l’escoltem en la pregària, en la litúrgia, en la lectura de la Sagrada Escriptura… Si no hi oferim resistència, ens transforma a poc a poc per dins, no passa sense canviar les coses. «Déu digué: “Que existeixi la llum”. I la llum va existir» (Gn 1, 3), diuen els primers versets del Gènesi.

Sant Josepmaria, en repassar amb atenció la vida de Crist, afirmava que «Per a tothom té una paraula, per a tothom obre els seus llavis dolcíssims; i els ensenya, els adoctrina, els porta noves d’alegria i d’esperança, amb aquest fet meravellós, únic, d’un Déu que conviu amb els homes. De vegades els parla des de la barca, mentre estan asseguts a la vora; d’altres, a la muntanya, perquè tota la multitud el senti bé; altres vegades, entre el soroll d’un banquet, en la quietud de la llar, caminant entre els sembrats, asseguts sota les oliveres. Es dirigeix a cadascú, segons el que cadascú pot entendre: i posa exemples de xarxes i de peixos, per a la gent marinera; de llavors i de vinyes, per als que treballen la terra; amb la mestressa de casa, conversaran sobre la dracma perduda; amb la samaritana, parlaran de l’aigua que la dona va a buscar al pou de Jacob»^[1].

Les paraules del Senyor no passaran perquè sempre troben un camí concret per arribar fins al més profund de cadascun de nosaltres. «Crec tot el que el vostre Verb ens ha parlat, cap paraula d'altre no és més veritat», repetim en l’himne Adoro Te devote, perquè Crist mateix és la veritat.

DÉU HA VOLGUT quedar-se a prop nostre de moltes maneres, i una d’elles és en la Sagrada Escriptura. «La Paraula de Déu ens permet constatar aquesta proximitat, perquè —diu el Deuteronomi— no és lluny de nosaltres, sinó que és a prop del nostre cor (cf. Dt 30, 14). És antídot contra la por de quedar-nos sols davant la vida (...). La Paraula de Déu infon aquesta pau, però no deixa “en pau”. És una Paraula de consol, però també de conversió. “Convertiu-vos”, digué Jesús just després d’haver proclamat la proximitat de Déu. Perquè amb la seva proximitat es va acabar el temps en què es prenen distàncies de Déu i dels altres, es va acabar el temps en què cadascú pensa només en si mateix i tira endavant pel seu compte. Això no és cristià, perquè qui experimenta la proximitat de Déu no pot distanciar-se del proïsme, no pot allunyar-lo amb indiferència. En aquest sentit, qui és assidu a la Paraula de Déu rep saludables canvis existencials: descobreix que la vida no és el temps per amagar-se dels altres i protegir-se a si mateix, sinó l’ocasió per anar a l’encontre dels altres en el nom del Déu proper»^[2].

La lectura de la Sagrada Escriptura és, alhora, proximitat amb Déu i proximitat amb els altres; és una lectura que ens transforma i ens acosta als qui ens envolten. «Quan obris el sant Evangeli —aconsellava sant Josepmaria—, pensa que el que s’hi narra —obres i dites de Crist— no sols t’ho has de saber, sinó que ho has de viure. Tot, cada punt relatat, s’ha recollit, detall a detall, perquè ho encarnis en les circumstàncies concretes de la teva existència. —El Senyor ens ha cridat als catòlics perquè el seguim de la vora i, en aquest Text sant, hi trobes la Vida de Jesús; però, a més, hi has de trobar la teva pròpia vida. Aprendràs a preguntar tu també, com l’Apòstol, ple d’amor: “Senyor, ¿què vols que jo faci?...” —¡La Voluntat de Déu!, sents dins l’ànima de manera terminant. Doncs, agafa l’Evangeli cada dia, i llegeix-lo i viu-lo com a norma concreta. —Així han actuat els sants»^[3].

«AFIRMAVA SANT IRENEU: “Crist, en la seva vinguda, ha portat amb ell tota novetat”. Ell sempre pot, amb la seva novetat, renovar la nostra vida i la nostra comunitat (...), la proposta cristiana no envelleix mai. Jesucrist també pot trencar els esquemes en els quals pretenem tancar-lo i ens sorprèn amb la seva constant creativitat divina. Cada vegada que intentem tornar a la font i recuperar la frescor original de l’Evangeli, brollen nous camins, mètodes creatius, altres formes d’expressió, signes més eloqüents, paraules carregades de significat renovat per al món actual. En realitat, tota autèntica acció evangelitzadora és sempre “nova”»^[4].

En la Sagrada Escriptura parla l’Esperit Sant, el mateix Consolador que Jesús va prometre que ens enviaria fins a la fi dels temps (cf. Jn 15, 26). Per això, allí se’ns revelen les mateixes veritats que Déu suscita en el nostre interior. «La Paraula de Déu, en efecte, no es contraposa a l’home, ni fa callar els seus desitjos autèntics, sinó que més aviat els il·lumina, purificant-los i perfeccionant-los. Que n’és, d’important, descobrir avui que només Déu respon a la set que hi ha en el cor de tot ésser humà»^[5].

La lectura de l’Evangeli ens impulsa per camins nous i ens endinsa, al costat de Jesús, en el coneixement de qui som veritablement: fills d’un mateix Pare. En aquest camí ens acompanya Maria. Encara que, com diu sant Joan Pau II, «hauríem desitjat indicacions més abundants que ens permetessin conèixer millor la Mare de Jesús», tenim diversos relats de la infància de Crist i passatges que ens indiquen quin era el lloc de Maria en la comunitat cristiana. Deixem-nos acompanyar per ella en la nostra lectura de la Sagrada Escriptura^[6].

^[1] Sant Josepmaria, Cartes 4, n. 2.

^[2] Francesc, Homilia, 24-I-2021.

^[3] Sant Josepmaria, Forja, n. 754.

^[4] Francesc, Exhortació apostòlica Evangelii gaudium, n. 11.

^[5] Benet XVI, Exhortació apostòlica Verbum Domini, n. 23.

^[6] Sant Joan Pau II, Audiència, 8-XI-1995.