DURANT LES SEVES ESTADES a Jerusalem, Jesús ensenyava cada dia al Temple. Aquell era el lloc de la trobada amb Déu a través de la pregària i els sacrificis; era el símbol de la protecció de Jahvè, de la seva presència, sempre disposat a escoltar el seu poble i a socórrer els qui acudien a ell en les necessitats. Déu ha volgut habitar entre els homes perquè, així, els homes trobin Déu.

El Senyor s’hi adreçava, acompanyat pels apòstols, amb l’alegria del Fill que va a pregar a la casa del seu Pare. Tanmateix, l’ambient que s’hi respirava no sempre era el més propici per a la pregària. La dinàmica que s’havia establert, a causa dels sacrificis prescrits per la llei, feia que el Temple —i, de manera especial, la seva enorme esplanada— semblés més aviat un lloc de negocis. No és difícil imaginar els crits, el moviment de persones i animals.

En una d’aquelles visites, «Jesús va entrar al recinte del temple i es posà a treure'n els venedors. Els deia: Diu l'Escriptura: El meu temple serà casa d'oració, però vosaltres n'heu fet una cova de lladres» (Lc 19, 45-46). L’escena devia ser impactant. I amb aquesta imatge al cap podem recordar que nosaltres també «som temples de l’Esperit Sant: jo soc un temple, l’Esperit de Déu és en mi (...). També nosaltres ens hem de purificar contínuament perquè som pecadors: purificar-nos amb la pregària, amb la penitència, amb el sagrament de la reconciliació, amb l’Eucaristia»^[1].

EL TEMPLE on Déu habita no és solament un edifici construït amb les nostres mans. En darrer terme, el temple és el Cos de Crist, és a dir, l’Església: l’Església acull la presència de Déu. «Allò que estava prefigurat en l’antic Temple s’ha realitzat, pel poder de l’Esperit Sant, en l’Església: l’Església és la “casa de Déu” (...). Si ens preguntem: on podem trobar Déu? On podem entrar en comunió amb ell a través de Crist? On podem trobar la llum de l’Esperit Sant que il·lumini la nostra vida? La resposta és: en el poble de Déu, entre nosaltres, que som Església»^[2].

Certament, els homes podem «enfosquir el rostre nítid de l’Església»^[3] perquè, encara que es tracti d’un poble santificat per Crist, està format per criatures fràgils. Sant Josepmaria feia notar que «aquesta aparent contradicció marca un aspecte del misteri de l’Església. L’Església, que és divina, és també humana, perquè està formada per homes i els homes tenim defectes (...). Nostre Senyor Jesucrist, que fundà l’Església Santa, espera que els membres d’aquest poble s’afanyin contínuament a adquirir la santedat (...). En l’Esposa de Crist es palesen, alhora, la meravella del camí de salvació i les misèries dels qui el travessen»^[4]. L’Església és temple per a tot el món en la vida de cada cristià. Per això volem, amb l’ajuda de Déu, transparentar amb la màxima claredat possible Déu, que es vol fer present en nosaltres.

L’ESGLÉSIA DE CRIST està construïda amb «pedres vives» (1 Pe 2, 5), de les quals la primera, aquella «rebutjada pels homes, però escollida i preciosa als ulls de Déu» (1 Pe 2, 4), és Jesús. Al mateix temps —diu sant Pere—, vosaltres, els batejats, com pedres vives, sou edificats per Déu com a temple de l'Esperit perquè formeu una santa comunitat sacerdotal que ofereixi víctimes espirituals agradables a Déu per Jesucrist» (1 Pe 2, 5). Ja no són necessaris llargs rituals ni sacrificis d’animals. L’ofrena principal que Déu espera és el lliurament diari de la nostra vida unida a la de Crist: aquesta és «la víctima pura, santa i immaculada»^[5], l’hòstia agradable als ulls de Déu.

El Senyor desitja que el temple del nostre cor no sigui, com diu sant Ambròs, una «casa de mercaders, sinó de santedat»^[6]. Amb la purificació del Temple, Jesús ens convida a purificar les nostres intencions, de manera que la nostra recerca de Déu sigui tan autèntica com sigui possible. Perquè el cor sigui casa de pregària, cal allunyar el soroll, el brogit, trobant moments de silenci interior en els quals contemplar Jesús. En aquest silenci és on, imperceptiblement, succeeixen les grans coses, els grans canvis per a la nostra vida i el nostre entorn.

Així ho expressa un himne de la Litúrgia de les Hores: «Allà on va un cristià no hi ha solitud, sinó amor, perquè porta tota l’Església dins del seu cor. I diu sempre “nosaltres”, fins i tot si diu “jo”». I al centre d’aquest «nosaltres» hi ha Maria, temple de l’Esperit Sant i Mare de l’Església: ella intercedeix per nosaltres perquè la nostra vida sigui cada dia més santa, més feliç: una pedra viva millor del Temple que és el seu Fill.

^[1] Francesc, Homilia, 22-XI-2013.

^[2] Francesc, Audiència, 26-VI-2013.

^[3] Sant Josepmaria, Lleialtat a l’Església, n. 2.

^[4] Ibíd., n. 6.

^[5] Cànon Romà, Plegaria Eucarística I.

^[6] Sant Ambròs, comentari a aquest passatge a Catena aurea.