EN UNA D'AQUELLES predicacions multitudinàries, en què s'amuntegaven al costat de Jesús milers de persones, el Senyor els va advertir als seus deixebles: «Guardeu-vos del llevat dels fariseus, que és la hipocresia» (Lc 12, 1). Els fariseus, efectivament, eren com a «sepulcres blanquejats», que es veuen bonics per fora però per dins només contenen mort. Amb la seva manera de comportar-se, amagaven la veritat o la camuflaven amb dobles intencions. Les seves accions estaven contaminades d'orgull, ja que vivien més preocupats d'impressionar els altres que de servir-los.

Després de posar-los en guàrdia davant del perill de la hipocresia i l'astúcia, el Mestre va convidar els seus deixebles a viure contínuament en la veritat: «No hi ha res de secret que no s'hagi de revelar, ni res d'amagat que no s'hagi de saber. Per això, tot el que heu dit en la fosca, ho sentiran a plena llum, i el que heu parlat a cau d'orella en la cambra més retirada, ho pregonaran des dels terrats» (Lc 12, 2-3). Jesús, que es diu a si mateix «el Camí, la Veritat i la Vida» (Jn 14, 6), ens indica el veritable camí per assolir el Regne de Déu: abraçar la veritat és la manera de trobar l'amor, és la via a través de la qual ens encaminem cap a la veritable llibertat. Sense veritat no hi ha camí, ni tampoc vida. Per contra, cercant la veritat arribem a trobar la fe i l'amor, perquè en definitiva la veritat és una persona: el mateix Jesucrist. Vivint com a fills de Déu, mostrant el seu amor als altres, donem testimoni d'aquesta veritat que Jesús va encarnar. «Preguntem-nos: quina veritat testifiquen les obres de nosaltres cristians, les nostres paraules, les nostres eleccions? (...) Els cristians no som homes i dones excepcionals. Sinó que som fills del Pare celestial, el que és bo i no ens decep i posa al seu cor l'amor pels germans. Aquesta veritat no es diu tant amb els discursos, és una manera d'existir, una manera de viure i es veu a cada obra»^[1].

QUAN a sant Josepmaria li preguntaven quina era la seva virtut humana preferida, la resposta era sempre la mateixa: la sinceritat. Als seus escrits abunden les referències a aquesta virtut, a la qual situa al centre del desenvolupament espiritual d'un cristià que vulgui seguir Crist enmig del món. Així, per exemple, escriu: «M’has demanat un suggeriment per vèncer en les teves batalles diàries, i t’he contestat: quan obris l’ànima, explica primer allò que no voldries que se sabés. Així el diable sempre en surt vençut. ¡Obre l’ànima amb claredat i senzillesa, de bat a bat, perquè hi entri —fins a l’últim racó— el sol de l’Amor de Déu!»^[2].

A l'Evangeli trobem moltes persones que, després de confiar a Jesús les seves pors i fragilitats, van trobar un impuls renovat en les seves pròpies vides. A l'acompanyament espiritual tenim un germà que, caminant al nostre costat, ens ajuda a conèixer-nos millor, mirant de donar una mica de llum sobre les coses que ens passen perquè descobrim allò que el Senyor està tractant de dir-nos.

En la direcció espiritual, la sinceritat no es refereix només a explicar les coses que han sortit malament. Aquesta obertura de l'ànima també està relacionada amb la manifestació dels nostres afectes i desitjos més profunds. Per això, en primer lloc, cal la sinceritat amb un mateix. Descobrir aquesta dimensió interior sobre les realitats que ens alegren i ens entristeixen ens proporciona un valuós coneixement, ja que ens indiquen on és el nostre cor. I això «requereix la capacitat d'aturar-se, “d'apagar el pilot automàtic”, per adquirir consciència sobre la nostra manera de fer, sobre els sentiments que ens habiten, sobre els pensaments recurrents que ens condicionen, i sovint sense adonar-nos»^[3].

LA SINCERITAT de vida és compatible amb els errors i defectes, ja que ens mou a no amagar-los i a lluitar per rectificar-los. Aquesta senzillesa tenia per a sant Josepmaria una profunda arrel evangèlica: «Mira: els apòstols, amb totes les seves misèries patents i innegables, eren sincers, senzills..., transparents. Tu també en tens, de misèries patents i innegables. Tant de bo que no et falti senzillesa»^[4].

El fundador de l'Opus Dei en va dedicar una de Cartes a parlar sobre la humilitat a la vida espiritual. Hi animava els seus fills a reconèixer que tenien els peus de fang ia no tenir por de les debilitats que poguessin experimentar. «No ens vulguem enganyar: tindrem misèries. Quan siguem vells, també: les mateixes males inclinacions que als vint anys. I serà igualment necessària la lluita ascètica, i haurem de demanar al Senyor que ens doni humilitat. És una lluita constant. L'exèrcit és la vida d'un home a la terra.. Però la pau és justament a la guerra. ¡La pau és conseqüència de la victòria!»^[5].

Afegia, a més, on podíem trobar els fonaments sobre els quals fonamentar la nostra lluita per la santedat. «Per nosaltres la roca és aquesta: pietat, filiació divina, abandó a les mans de Déu, sinceritat i tenir el cap en la constant realitat de la vida ordinària: “T'estimo, Senyor, força meva! Senyor, ets roca i muralla que em deslliura” (Sl 18, 2-3)»^[6]. En sentir-nos fills, sabem que Déu ens acompanya sempre i està pendent del que necessitem. I amb ell hi ha la nostra Mare, a qui podem demanar ajuda per viure amb aquesta seguretat de fills estimats.

^[1] Francesc, Audiència, 14-XI-2018.

^[2] Sant Josepmaria, Forja, núm. 126.

^[3] Francesc, Audiència, 5-X-2022.

^[4] Sant Josepmaria, Camí, núm. 932.

^[5] Sant Josepmaria, Carta 2, núm. 10.

^[6] Ibíd, núm. 7.