«TOT reialme dividit en faccions que lluiten entre elles quedarà desolat, i tota família dividida s'ensorrarà» (Lc 11, 17). La paraula «reialme» convida a pensar en nacions o grans comunitats sotmeses als vaivens de la política o de la guerra, o en col·lectius nombrosos agitats per tensions internes. Tanmateix, la fractura de què parla Jesús també fa referència a la que es pot produir dins de cadascú. Tots som conscients que de vegades hi ha una divisió entre el que diem i el que fem, entre el que som i el que ens agradaria ser, entre el que ens proposem i el que finalment duem a terme. Potser fins i tot el pas del temps sembla haver allunyat o diluït allò que un temps enrere havíem somiat arribar a ser.

El pecat dels nostres primers pares va trencar l’harmonia original de la Creació. Va deixar, a més, en una situació fràgil l’harmonia interior de tots els homes, als quals les tensions internes i externes posen a prova la rectitud de les seves decisions i desitjos. Conscient d’aquesta feblesa, el dimoni prova de trencar l’ordre interior de l’home, de dividir-lo contra si mateix. Sant Pau ho expressa amb senzillesa a la Carta als Romans: «No entenc què faig, perquè no faig allò que vull, sinó allò que detesto» (Rm 7, 15). I poc després apunta les raons d’aquesta paradoxa: «Si segueixo la raó, m'agrada de complir la llei de Déu, però veig en els membres del meu cos una altra llei que combat contra la llei de la meva raó i em té presoner: és la llei del pecat que porto dintre meu» (Rm 7, 22-23).

Aquests moments en què, com sant Pau, sentim la tensió en el nostre interior ens ajuden a créixer en el nostre desig de viure al costat de Jesús i a saber que, amb el pas del temps, encara que sembli que en alguna cosa anem enrere, en realitat el Senyor sempre és a prop nostre. Sant Josepmaria animava a no estranyar-se quan es presentessin aquestes ocasions de dubte i de tensió, perquè estem fets de fang, i animava, en canvi, a aprofitar-les per enfortir la nostra fidelitat a Déu: «Si en algun moment la lluita interior es fa més difícil, serà l’ocasió bona de mostrar que el nostre Amor és de veritat. Per a qui d’alguna manera ha començat a assaborir el lliurament, caure vençut seria com una estafa, un engany miserable. No t’oblidis d’aquell crit de sant Pau: quis me liberabit de corpore mortis huius?, qui m’alliberarà d’aquest cos que em duu a la mort? I escolta, en la teva ànima, la resposta divina: sufficit tibi gratia mea!, en tens prou amb la meva gràcia!»^[1].

UNA ALTRA DIVISIÓ que pot tenir lloc en el nostre interior es dona quan les accions contrasten amb les il·lusions del nostre cor. Sovint Jesús denunciava la hipocresia d’aquells que feien almoina o fingien oracions «perquè tothom els alabi» (Mt 6, 2). Encara que realitzessin bons gestos externs, no els movia el desig d’ajudar els necessitats o de donar glòria a Déu, sinó l’afany de quedar bé davant els seus contemporanis.

«Jo em pregunto: ¿com segueixo Jesús? Les coses bones que faig, les faig “en secret” o m’agrada que em vegin?»^[2]. El cristià no és un actor de teatre, que s’ha d’ajustar amb precisió al que marca el guió per guanyar-se l’aplaudiment dels espectadors; és, més aviat, algú que sap moure’s amb llibertat i busca en tot moment agradar a Déu: el seu és l’únic aplaudiment que li importa. I sabem que el Senyor es complau amb les coses grans i amb les més petites que fem amb amor.

En aquest sentit, sant Josepmaria va posar per escrit la impressió que li va causar l’esforç d’uns fills seus poc després de començar l’Obra. «—Recordo amb emoció la feina d’aquells universitaris brillants —dos enginyers i dos arquitectes—, ocupats de bon grat en la instal·lació material d’una residència d’estudiants. Tan aviat com van col·locar la pissarra en una classe, la primera cosa que hi van escriure els quatre artistes fou: «Deo omnis gloria!» —tota la glòria per a Déu». I concloïa: «Ja sé que et va encantar, Jesús»^[3]. El convenciment que al Senyor li encanta el nostre treball donarà unitat a la nostra vida: les nostres accions i els nostres pensaments només buscaran la glòria de Déu.

ELS CRISTIANS també som cridats a cultivar la unitat dins del poble de Déu. L’Església és una família enorme formada per moltes persones molt diverses, i enriquida per carismes i iniciatives que l’Esperit Sant suscita al llarg i ample del temps i de la geografia. El fet que convivim amb tantes realitats eclesials serà moltes vegades un estímul per elevar el nostre cor a Déu i per donar-li gràcies per l’abundància de camins que ofereix als homes en el seu pelegrinatge cap a la meta compartida del cel.

Poques hores abans de ser pres a Getsemaní, Jesús s’adreça al Pare en la intimitat del Cenacle i demana la unitat dels seus deixebles, inclosos també nosaltres: «Que tots siguin u, com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu. Que també ells estiguin en nosaltres» (Jn 17, 21). I afegeix que precisament aquesta unitat serà una de les raons que els seus deixebles donarem al món perquè el reconegui a ell, Jesús, com a enviat del Pare. «La unitat i el testimoni són ambdós essencials. No podem donar veritable testimoni del Déu de l’amor si no estem units entre nosaltres com ell vol; i no podem estar units anant cadascú pel seu compte, sense obrir-nos al testimoni, sense eixamplar les fronteres dels nostres interessos i de les nostres comunitats en nom de l’Esperit que abraça totes les llengües i vol arribar a cadascú»^[4].

El fundador de l’Opus Dei, en contemplar una vegada les diferents maneres en què els homes manifestaven el seu amor a la Mare de Déu, comentava: «Segurament també vosaltres, en veure aquests dies tants cristians que expressen de mil maneres diverses el seu afecte a la Verge Santa Maria, us sentiu més dins l’Església, més germans de tots aquests germans vostres. És com una reunió de família, quan els fills grans, que la vida ha allunyat, es retroben al costat de la mare, en ocasió d’alguna festa. I si algun cop han discutit entre ells i s’han tractat malament, aquell dia es calmen; aquell dia se senten units, es reconeixen tots plegats en l’afecte comú»^[5]. La Verge Maria és alhora mare de l’Església i de cadascun de nosaltres. Ella ens ajudarà a viure sempre molt units al seu Fill i a cultivar la unitat de la gran família que és l’Església.

^[1] Sant Josepmaria, Carta 2, n 45.

^[2] Francesc, Homilia, 5-V-2014.

^[3] Sant Josepmaria, Forja, n. 611.

^[4] Francesc, Discurs, 4-XI-2022.

^[5] Sant Josepmaria, És Crist que passa, n. 139.