«UN HOME que tenia dos fills» (Mt 21, 28). Així comença la paràbola de Jesús adreçada als grans sacerdots i als ancians del poble. Probablement no era la primera vegada que tenien l’oportunitat de gaudir d’una conversa amb el Mestre. Per això mateix, sabien que darrere les seves històries narratives, i aparentment anònimes, solien amagar-se veritats profundes sobre ells mateixos. Les seves paràboles no eren un exercici literari —encara que moltes són d’una gran bellesa—, sinó més aviat paraules pronunciades des del seu cor amb el desig de moure el dels seus oients.

El pare de la paràbola s’adreça als seus dos fills amb la mateixa petició: «Fill meu, ves a treballar a la vinya, avui» (Mt 21, 28). Pel que sembla, cap dels dos no sent una passió especial pel treball entre sembres i collites, o almenys no ho tenia previst per a aquell dia. La petició del pare els sorprèn, i cadascú reacciona a la seva manera. Mentre el primer es mostra visiblement contrariat, i contesta clarament al seu pare que no hi anirà, el segon amaga el que porta al cor; potser amb un somriure fingit, però amb una formalitat que no aconsegueix matisar del tot el seu disgust, respon al seu pare: «Hi vaig de seguida, pare» (Mt 21, 28).

Al final, cap dels dos no és fidel a la seva paraula: el qui havia dit que no volia treballar decideix anar a la vinya. En canvi, el fill que s’havia mostrat disposat a complir la voluntat del seu pare acaba desobeint-lo. Encara que en tots dos casos les accions dels fills contradiuen les seves paraules, hi ha una diferència important entre tots dos: aquell que va ser sincer amb el seu pare acaba fent el bé. En canvi, qui buscava sobretot projectar una bona imatge va acabar abraçant una altra realitat amb la qual no s’havia compromès. També en el nostre tracte amb el Senyor el primer pas per a una veritable conversió és la sinceritat del nostre cor, tenir la confiança que podem obrir-li sense problema la nostra interioritat. Manifestar-li, fins i tot, que, com aquell fill, potser no tindrem ganes de fer alguna feina. Perquè «una cosa és clara: en presència de Jesús els veritables sentiments del cor, les veritables actituds, floreixen»^[1].

EN LA SEGONA lectura de la Missa d’avui ens trobem amb unes paraules de sant Pau que ben bé podrien ser una carta mestra del que significa ser cristià: «Tingueu els mateixos sentiments que heu vist en Jesucrist» (Fl 2, 5). La identificació amb Jesucrist no consisteix en una imitació externa, com quan un infant petit replica inconscientment certs gestos dels adults, sinó més aviat en un camí interior en què Crist va prenent possessió dels nostres cors. Sentir com Jesucrist és la meta d’una profunda transformació de la gràcia i de la lluita personal. «Penetrar en els sentiments de Jesús: aquest hauria de ser l’exercici quotidià de la vida com a cristians»^[2].

Els nostres sentiments espontanis, davant determinats fets o persones, ens donen una primera impressió del nostre món interior. Per exemple, quan el primer fill diu al seu pare que no vol anar a treballar a la vinya, podem deduir que sent aversió per aquella activitat, que està cansat o que no hi veu sentit. Una part de la seva interioritat el porta a considerar aquell esforç com una cosa negativa. Els sentiments amaguen un coneixement valuós sobre nosaltres mateixos: ens ajuden a discernir quins són els valors que, potser fins i tot de manera inconscient, mouen la nostra vida. Saber què ens entristeix i què ens causa felicitat ens permet conèixer-nos per després preguntar-nos si aquestes reaccions nostres coincideixen amb les de Crist.

Comparar els nostres sentiments amb els de Jesús davant diferents situacions ens ajuda a examinar si també volem viure i fer nostres les seves virtuts. Sant Josepmaria, per exemple, en una ocasió ens convidava a preguntar-nos pels sentiments que desperta en nosaltres la virtut de la pobresa. «Em dius que vols viure la santa pobresa, el despreniment de les coses que fas servir. —Pregunta’t: ¿tinc jo els afectes de Jesucrist, i els seus sentiments, en relació amb la pobresa i amb les riqueses?»^[3]. Un examen semblant podem fer amb cada virtut i en cada moment de la nostra vida.

EN LA PARÀBOLA dels dos fills, els sentiments no tenen l’última paraula. La primera reacció espontània és superada a través de la reflexió: un dels fills s’adona del bé que significa treballar a la vinya i de l’alegria que regalaria al seu pare si l’obeeix; el segon, en canvi, si al principi es va deixar portar per l’interès de causar una bona impressió al seu pare, en reflexionar sobre la duresa del treball va preferir refugiar-se en altres béns. El que va ser decisiu en cadascun no fou la primera emoció, sinó l’acció que van emprendre inspirada en un ideal que consideraven valuós per a les seves pròpies vides. Adonar-nos que tenim un determinat estat d’ànim no significa actuar necessàriament en conseqüència, sinó que ens ajuda a conèixer-nos millor i a prendre una decisió més coherent amb la nostra identitat, amb allò que ens fa veritablement feliços.

El fet que de vegades hom cregui que ha d’actuar malgrat o en contra dels sentiments no vol dir que la vida cristiana els resti importància. Ben al contrari. Quan, per exemple, sant Josepmaria admetia gràficament que en moltes ocasions de la seva vida havia actuat «a contrapel», és a dir, contrariant la primera inclinació d’allò que li agradava, immediatament aclaria que ho feia «per Amor»^[4]. I si bé l’amor no es pot reduir a un sentiment, lògicament conté una dimensió sentimental fonamental. Així, quan el fill que al principi no volia treballar va decidir acatar la voluntat del seu pare, probablement es va deixar portar per un sentiment filial i d’afecte, que va acabar pesant més que la seva mandra o apatia. Dins del seu cor va trobar un sentiment que era més profund i bo que el que havia percebut en un primer moment.

Per això, ens omple d’esperança veure en la paràbola una imatge de Jesús pregant a l’hort de les oliveres. En el seu cor humà hi hauria alguns sentiments que l’inclinaven a rebutjar la creu i el sofriment. Però aquest mateix cor estava també impregnat de sentiments profunds de filiació envers el seu Pare i d’afecte per cadascun de nosaltres. I van ser aquests sentiments els que van determinar la seva manera d’actuar. Podem demanar a la Mare de Déu, Mare de tots els fills que volen portar una vida d’obediència a la voluntat divina, que aprenguem a discernir quins sentiments ens configuren més amb Jesús. Aleshores tindrem un cor gran i treballarem amb alegria a la vinya del Senyor.

^[1] Francesc, Homilia, 22-III-2020.

^[2] Benet XVI, Audiència, 1-VI-2005.

^[3] Sant Josepmaria, Forja, n. 888.

^[4] Cf. Sant Josepmaria, Amics de Déu, n. 152.