A LES PORTES del temps d’Advent, que sempre ens omple d’esperança, escoltem un últim missatge de vigilància. «Estigueu alerta sobre vosaltres —recull l’Evangeli d’aquest dissabte—. Que l'excés de menjar i beure i la preocupació dels negocis no afeixugués el vostre cor» (Lc 21, 34). Són consells breus i concrets que escoltem directament dels llavis del Senyor. L’actitud de qui vigila es pot entendre de dues maneres. D’una banda, com si fos un encarregat de controlar que tot transcorri amb ordre, donant l’alerta si es trenca aquesta quietud. O, d’altra banda, pot ser la de la persona que està en vetlla, en espera joiosa davant d’alguna cosa que ha d’arribar. En aquest segon cas té a veure amb la proximitat d’un esdeveniment important, i és comprensible que l’expectació pugui fins i tot robar hores de son. Allò que ha de venir ens interessa tant, que no volem distreure’ns. Per això volem evitar tot allò que ens pugui fer perdre l’orientació del que veritablement anhelem.

Els tres exemples que posa el Senyor són clars. Allò que sol embolicar-nos està relacionat amb els excessos i amb les coses que ens aclaparen de manera desordenada. Se’ns enterboleix la intel·ligència quan cedim en la lluita pels bons hàbits, quan intentem evadir-nos dels aspectes de vegades difícils de la vida quotidiana, o quan sucumbim a donar voltes i més voltes a allò que ens preocupa. Per això, si volem cultivar l’actitud de vetlla amable davant l’arribada del Senyor —sigui davant la seva segona vinguda a la fi dels temps, o davant el record de la seva primera vinguda per Nadal— volem evitar aquests possibles entrebancs. ¿Com fer-ho? Jesús mateix ens ho diu a l’Evangeli: «Estigueu alerta pregant en tota ocasió i demanant que pugueu sortir-vos-en, de tot això que ha de succeir, i us pugueu mantenir drets davant del Fill de l'home» (Lc 21, 36). Amb paraules de sant Josepmaria, podríem dir també que «per a custodiar l’Amor cal la prudència, vigilar amb compte i no deixar-se dominar per la por»^[1].

ANHELEM ROMANDRE desperts per rebre el Senyor. La seva arribada futura ens retorna les energies; saber-nos enfortits per qui ens espera a la meta és el que ens dona esperança. «La felicitat personal no depèn dels èxits que aconseguim, sinó de l’amor que rebem i que donem»^[2]; la nostra alegria és en aquesta relació que cultivem tot esperant un Déu que ens convida a compartir-la amb els altres.

En aquest procés de no embolicar-nos en allò que no ens porta cap a Déu, és clau l’esforç per viure en vetlla a través de les virtuts. Amb elles aprenem a rebre l’amor de Déu per després donar-lo als qui ens envolten. Les virtuts són un camí de llibertat perquè ens alliberen de les diverses esclavituds. ¿Què hi ha de més important a la vida que ser lliures per deixar-nos abastar per Crist? En aquest recorregut en què anem aprenent a buscar allò que ens porta a Jesús, les virtuts ens ajuden a gaudir d’una certa «connaturalitat» amb el veritable bé, fan que ens agradi cada vegada més escollir les coses bones que ens apropen a Déu^[3] i ens ajuden a sostenir aquesta elecció.

Les virtuts humanes ens permeten estar —com ens assenyala avui l’Evangeli— «drets davant del Fill de l’Home» (Lc 21, 36), ens permeten superar els aclaparaments de cada dia amb un senyoriu particular; són part d’aquesta «cura» que ens demana el Senyor. En algun moment poden semblar un pes però, vivificades per la caritat, ens porten a reflectir una imatge cada vegada més clara de Jesús. «Qualsevol altra càrrega t’oprimeix i t’aclapara —assenyala sant Agustí—, però la càrrega de Crist t’alleugereix el pes. Qualsevol altra càrrega té pes, però la de Crist té ales. Si a un ocell li treus les ales, sembla que l’alleugereixes del pes, però com més li treguis aquest pes, més el lligues a terra. Veus a terra aquell a qui vas voler alleugerir d’un pes; restitueix-li el pes de les seves ales i veuràs com vola»^[4].

LES VIRTUTS SÓN CAMÍ per estimar i assaborir les coses bones. «“Pondus meum amor meus”: el meu amor és el meu pes, deia sant Agustí (Confessions, XIII, 9,10), referint-se no al fet evident que de vegades estimar sigui costós, sinó que l’amor que portem al cor és el que ens mou, la qual cosa ens porta a tot arreu»^[5].

Les virtuts mai no ens aïllen, sinó que necessàriament ens uneixen als altres. «Hem de considerar —deia sant Josepmaria— que la decisió i la responsabilitat estan en la llibertat personal de cadascú, i per això les virtuts també són radicalment personals. Això no obstant —continuava—, en aquesta batalla d’Amor ningú no lluita sol ,ningú no és un vers aïllat, acostumo a repetir: d’alguna manera, tots ens ajudem o ens perjudiquem. Tots som anelles d’una mateixa cadena. Ara demana amb mi, a Déu Nostre Senyor, que aquesta cadena ens ancori al seu Cor, fins que arribi el dia de contemplar-lo cara a cara en el Cel per sempre»^[6]. En la mesura que lluitem per ser millors, ajudem també els altres. Tot aquest començar i recomençar, plens d’alegria, ens empeny a la contemplació del Senyor, també en els qui ens envolten.

És cert que les virtuts humanes ens permeten donar el millor de cadascú, però sobretot ens disposen a rebre les sobrenaturals, que venen de Déu: la fe, l’esperança i la caritat. En el fons, ens disposen a obrir-nos a l’amor de Déu. Al final de l’any litúrgic cultivem al cor aquesta aspiració íntima: que tota la nostra existència sigui per al Senyor… Des de les accions més habituals fins a les decisions més meditades i importants. En aquest camí ens ajuda santa Maria, amb les mans delicades que van fer créixer Jesús i que contemplarem sovint aquest temps d’Advent que s’acosta.

^[1] Sant Josepmaria, Amics de Déu, n. 180.

^[2] Mons. Fernando Ocáriz, Carta pastoral, 1-XI-2019, n. 17.

^[3] Cf. Sant Joan Pau II, Encíclica Veritatis splendor, n. 64.

^[4] Sant Agustí, Sermó 126.

^[5] Mons. Fernando Ocáriz, Carta pastoral, 9-I-2018, n. 7.

^[6] Sant Josepmaria, Amics de Déu, n. 76.