EN UNA OCASIÓ, Jesús va explicar la paràbola d’un home que tenia una figuera. Resulta que hi va anar diverses vegades «a cercar-hi fruit» (Lc 13, 6), però mai no n’hi va trobar. Després de tres anys així, va arribar a la conclusió que no valia la pena continuar ocupant-se’n. Per això va demanar al vinyater que la tallés. Quin sentit tenia que ocupés el terreny de la finca si no produïa res? Tanmateix, el vinyater li va respondre: «Senyor, deixeu-la, encara aquest any. Cavaré la terra i la femaré, a veure si fa fruit d'ara endavant; si no, ja la podreu tallar» (Lc 13, 8-9). Com la figuera, de vegades pot semblar que algunes persones no donen fruit. Procurem ajudar-les perquè madurin, animant-les a abandonar certs hàbits o defectes, adquirir les virtuts o seguir unes bones pràctiques. Però, malgrat el nostre esforç, potser comprovem que l’altre no reacciona al ritme que ens agradaria. Aleshores la nostra primera reacció potser s’assembla a la de l’home de la paràbola: no té sentit continuar intentant-ho.

En aquests moments, podem recordar que un dels primers trets que sant Pau enumera de la caritat és la paciència (cf. 1 Co 13, 4). Quan no veiem aquells fruits que esperàvem, podem estimar d’una manera autèntica. De fet, s’assembla a l’amor que Déu ens té i que altres persones —especialment els nostres pares i educadors— han tingut amb nosaltres. Saber que el Senyor i els altres ens adrecen una mirada pacient ens impulsa «a ésser comprensius amb els altres, persuadits que les ànimes, com el bon vi, milloren amb el temps»^[1]. No es madura d’un dia per l’altre. Es tracta d’un procés que dura anys i que necessita, per desenvolupar-se, l’amor pacient del vinyater. «La gràcia actua, ordinàriament, com la naturalesa: per graus. ―No podem anticipar-nos pròpiament a l’acció de la gràcia: però, en allò que depèn de nosaltres, hem de preparar el terreny i cooperar, quan Déu ens la concedeix. (…) La gràcia, normalment, segueix les seves hores, i no vol violències. Fomenta les teves santes impaciències..., però no em perdis la paciència»^[2].

LA VIRTUT de la paciència també es refereix a la manera com ens mirem a nosaltres mateixos. Hi pot haver èpoques en què ens impacientem perquè la nostra lluita resulta estèril. Encara que intentem créixer en una virtut o procurem arrencar un vici, pot passar que percebem que els nostres esforços no produeixen cap fruit visible. De nou, ens pot ajudar considerar que el Senyor ens mira com el vinyater de la paràbola. «Déu, davant la nostra infidelitat, es mostra “lent a la ira” (cf. Ex 34, 6; cf. Nm 14, 18): en comptes de desfermar la seva ira davant el mal i el pecat de l’home, es revela més gran, disposat cada vegada a recomençar amb una paciència infinita»^[3].

Les pròpies febleses, quan es reconeixen amb humilitat i es lluita sincerament per arrencar-les, poden ser com l’adob que fa créixer les plantes. Efectivament, no resulten gaire agradables, i ens poden fer la impressió que no hi ha cap fruit a la figuera de la nostra vida. Però si continuem treballant el terreny pacientment, confiant que la gràcia de Déu acompanya el nostre esforç, tard o d’hora creixeran brots verds. Certament, això no significa que arribarà un moment en què desapareixeran totes les nostres fragilitats. Però al costat de l’adob present a la vinya, abundaran també els arbres plens de fruits.

«En els combats de l’ànima —comentava sant Josepmaria—, l’estratègia és molts cops una qüestió de temps, d’aplicar el remei convenient, amb paciència, amb tenacitat. Augmenteu els actes d’esperança. Us recordo que sofrireu derrotes, o que passareu per alts i baixos —Déu permet que siguin imperceptibles— en la vostra vida interior, ja que no hi ha ningú que es vegi lliure d’aquests contratemps. Sinó que el Senyor, que és omnipotent i misericordiós, ens ha concedit els mitjans idonis per a vèncer. N’hi ha prou que els emprem, com us deia abans, amb la resolució de començar a cada moment, si calgués»^[4].

EL RITME de vida que de vegades es porta en el dia a dia no sempre és propici per a la virtut de la paciència. Allò que anys enrere implicava grans quantitats de temps —comunicacions, desplaçaments, feines…— ara es pot aconseguir de manera gairebé immediata. Per això, potser pot passar que apliquem la mateixa lògica davant d’alguna cosa que ens contraria: busquem quelcom que acabi ràpidament amb aquell sofriment. «Necessitem la paciència com la “vitamina essencial” per tirar endavant, però instintivament ens impacientem i responem al mal amb el mal: és difícil mantenir la calma, controlar els nostres instints, refrenar les males respostes, apaivagar les baralles i els conflictes a la família, a la feina, a la comunitat cristiana»^[5]. La impaciència de vegades ens porta a fer allò que realment no desitgem, com ara tractar algú de manera incorrecta o caure en un vici, pensant que aquesta és la millor manera d’acabar amb un problema. Després, tanmateix, recuperem la perspectiva i ens adonem que les circumstàncies ens van empènyer amb força a obrar d’aquesta manera.

La paciència és un tret de la personalitat madura i lliure: permet superar les frustracions i mirar el futur amb esperança. Però és, sobretot, un fruit de l’Esperit Sant (cf. Ga 5, 22) que ell ens concedeix si li demanem. I és, a més, la resposta que va donar Jesús davant els sofriments de la Passió. «Amb docilitat i mansuetud accepta ser bufetejat i condemnat injustament; davant Pilat no recrimina; suporta els insults, les escopinades i la flagel·lació a mans dels soldats; carrega el pes de la creu; perdona els qui el claven al patíbul; i a la creu no respon a les provocacions, sinó que ofereix misericòrdia»^[6]. El Senyor va acollir el dolor amb una paciència «que és fruit d’un amor més gran»^[7]. La Mare de Déu tampoc no va fugir de la creu. Podem demanar-li que ens ajudi a acollir amb paciència les lluites de cada dia, sabent que aquesta virtut «és millor que la força d’un heroi» (Cf. Pr 16, 32).

^[1] Sant Josepmaria, Amics de Déu, n. 78.

^[2] Sant Josepmaria, Solc, n. 668.

^[3] Francesc, Audiència, 27-III-2024.

^[4] Sant Josepmaria, Amics de Déu, n. 219.

^[5] Francesc, Audiència, 27-III-2024.

^[6] Ibíd.

^[7] Ibíd.