ELS EVANGELIS ens mostren diversos moments en què Jesús corregeix algú. Un d’ells té lloc quan «una dona cridà entre la gent: “Sortoses les entranyes que us van dur i els pits que us van criar”». I ell, immediatament, li fa veure el veritable motiu pel qual la seva mare mereix aquest elogi: «Més aviat sortosos els qui escolten la paraula de Déu i la guarden» (Lc 11, 27-28).

Deia sant Josepmaria que «la correcció fraterna forma part de la mirada de Déu, de la seva Providència amorosa»^[1].Jesús, en aquella ocasió, corregeix la dona perquè vol portar-la a la veritat plena. «La correcció fraterna neix de l’afecte —assenyala mons. Fernando Ocáriz—; manifesta que volem que els altres siguin cada vegada més feliços»^[2].Per això, preocupar-nos pels altres no és jutjar només si han complert alguna norma, sinó procurar mirar-los com Jesús: la seva és una mirada que no es queda en detalls de poca importància, sinó que omple d’esperança, amb horitzons grans. La correcció de Crist està moguda per l’amor personal a l’altre, pel seu desig que siguem feliços, i no per mantenir un cert ordre extern.

«Sempre és necessària una mirada que estimi i corregeixi, que conegui i reconegui, que discerneixi i perdoni (cf. Lc 22, 61), com ha fet i fa Déu amb cadascun de nosaltres»^[3]. La correcció fraterna no s’exerceix des de dalt, com qui té alguna cosa a ensenyar; es tracta més aviat de sortir a l’encontre de l’altre per comprendre’l i acompanyar-lo en els seus desitjos de santedat. Amb la correcció fraterna, la gent que tenim al voltant no se sent sola en la seva lluita, sinó que sap que pot comptar amb el nostre suport.

«VOSALTRES, mentre feu una correcció fraterna, heu d’estimar els defectes dels vostres germans»^[4], deia sant Josepmaria. Un cor que estima és capaç de passar per damunt d’allò que considerem un defecte en els altres. Lògicament, en la mesura de les nostres possibilitats, intentarem ajudar-lo a superar-lo; tanmateix, no sempre serà possible, o no s’aconseguirà d’un dia per l’altre. Per això, aprendre a estimar també aquests defectes ens introdueix d’alguna manera en la lògica de l’amor diví. Jesús abraça les nostres qualitats i les nostres febleses, no posa condicions de cap mena al seu amor.

«La regla suprema de la correcció fraterna és l’amor: voler el bé dels nostres germans i de les nostres germanes. I moltes vegades és també tolerar els problemes dels altres, els defectes dels altres en silenci, en la pregària, per després trobar el camí correcte per corregir-los»^[5]. Això implica respectar la llibertat de cadascú, perquè així farem el nostre amor més semblant al que Déu ens té. Ajudar en el camí de santedat d’un germà nostre o d’una germana nostra s’assembla més a una pacient i càlida nit en vetlla, en què s’espera l’acció de Déu, que no pas a una freda supervisió. Qui vol ajudar no es queda atrapat només en allò extern, sinó que mira els esdeveniments a la llum d’aquest afany de santedat de l’altre, traient-se les sandàlies perquè és en el més profund de la seva ànima (cf. Ex 3, 5).

Abans de corregir qui tenim al voltant, també pot ser bo recordar les paraules de Crist: «Treu primer la biga del teu ull i llavors hi veuràs prou clar per a treure la brossa de l'ull del teu germà» (Mt 7, 5). Sense deixar d’esforçar-nos per ajudar els altres, potser la millor manera d’animar-los a ser sants és la nostra pròpia santedat. Percebre en un altre el bonus odor Christi, l’aroma de Crist, atrau cap a una vida d’amistat amb Déu, a més de facilitar l’ambient propici per corregir o ser corregits, amb confiança de fills del mateix Pare.

PER VIURE la correcció fraterna d’una manera autèntica i fecunda, habitualment cal crear abans un context de proximitat i d’interès real per la vida de l’altre. Corregir qui no es coneix no sol ser el millor camí, a més que sovint pot ser injust. És a dir, més enllà de l’aspecte a corregir, és bo que hi hagi una relació de mútua i veritable amistat, en què s’hagi experimentat un afecte manifestat de diverses maneres: detalls de servei, moments viscuts junts, preocupacions compartides… I, senzillament com una expressió més d’aquesta amistat, neix espontàniament el desig d’ajudar l’altre en el seu camí cap a la santedat. Així podrem entrar delicadament en el seu cor, sense envair la seva intimitat, intentant sempre fer-nos càrrec de la seva situació.

Aquest context ens portarà també a entendre les reaccions dels altres quan siguin corregits. Hi ha disposicions del temperament que ens fan molt diferents els uns dels altres i que sant Josepmaria considerava part central d’aquest «numerador diversíssim» en les persones de l’Opus Dei i de l’Església. Per a uns, fins i tot les paraules més delicades sonen fàcilment a retret. D’altres, en canvi, si les paraules no són especialment clares poden percebre una manca d’interès. En qualsevol cas, si abans hi ha aquesta relació de proximitat i amistat, tots descobrim en la correcció fraterna un gest de lleialtat.

Deia el fundador de l’Opus Dei que a un germà «no tolerem mai que se’l critiqui a l’esquena. I les coses desagradables les diem així, afectuosament, perquè les corregeixi»^[6]. Podem demanar a Maria que ens ajudi a veure els nostres germans amb la seva mateixa mirada de mare per poder parlar entre nosaltres amb afecte, delicadesa i lleialtat.

^[1] Mons. Javier Echevarría, Memoria del Beato Josemaría Escrivá, p. 127.

^[2] Mons. Fernando Ocáriz, Carta Pastoral, 1-XI-2019, n. 16.

^[3] Benet XVI, Missatge per a la Quaresma de 2012, n. 1.

^[4] Sant Josepmaria, Apunts d’una reunió familiar, 18-X-1972.

^[5] Francesc, Audiència, 3-XI-2021.

^[6] Sant Josepmaria, Apunts d’una reunió familiar, 21-V-1970.