JESÚS HAVIA RESPOST diverses preguntes dels seus oients quan, gairebé al final, un d’ells comença a elogiar la bellesa del Temple de Jerusalem. El Senyor parteix d’aquest comentari per parlar, sorprenentment, de la seva futura destrucció i, amb un misteri encara més gran, per dir algunes coses sobre la fi dels temps. Aquest discurs escatològic de Crist —és a dir, sobre el que succeirà al final— no va passar desapercebut a cap dels evangelistes, ja que el trobem en els tres evangelis sinòptics; i és el que la litúrgia de l’Església ens proposa reflexionar aquesta setmana, en els darrers dies del temps ordinari.

No sabrem quan arribarà la fi; Déu mateix no ha volgut revelar-ho. Però l’Evangeli d’avui ens impulsa a «donar testimoni» en tot moment i en qualsevol circumstància, mantenint-nos sempre en actitud d’espera. El martiri és el testimoni més gran de fe en Jesucrist. De fet, la paraula màrtir prové del grec i significa «testimoni». Jesús no ignora que, des dels inicis del cristianisme fins als nostres dies, alguns germans nostres patiran aquesta persecució: «Se us enduran detinguts, us perseguiran, us conduiran a les sinagogues o a les presons, us presentaran als tribunals dels reis o als governadors, acusats de portar el meu nom. Serà una ocasió de donar testimoni» (Lc 21, 12-13).

«Els màrtirs són els qui fan avançar l’Església, els qui han sostingut l’Església i la sostenen avui (...). Molts cristians al món avui són benaurats perquè són perseguits, insultats, empresonats. N’hi ha tants a la presó només per portar una creu o per confessar Jesucrist. Aquesta és la glòria de l’Església, el nostre suport i també la nostra humiliació (...). En els primers segles de l’Església, un escriptor antic deia: “La sang dels màrtirs és llavor de cristians”. Ells, amb el seu martiri, amb el seu testimoni, amb el seu sofriment, també donant la vida, oferint la vida, sembren cristians per al futur»^[1].

«AQUEST MÓN en què vivim necessita la bellesa per no caure en la desesperança. La bellesa, com la veritat, posa alegria en el cor dels homes; és el fruit preciós que resisteix el desgast del temps, que uneix les generacions»^[2]. La resplendor d’una vida cristiana humil i alegre és font d’esperança per al nostre món. Cada esforç que, units a Déu, duem a terme durant la nostra jornada és una ocasió per donar testimoni; en les coses del dia a dia podem romandre a prop de tots els cristians, especialment dels qui pateixen dificultats i ens necessiten.

Sant Josepmaria recordava que «la manera específica de contribuir els laics a la santedat i a l’apostolat de l’Església és l’acció lliure i responsable en el si de les estructures temporals, duent-hi el llevat del missatge cristià. El testimoniatge de vida cristiana, la paraula que il·lumina en nom de Déu, i l’acció responsable, per a servir els altres contribuint a la resolució dels problemes comuns, són altres tantes manifestacions d’aquesta presència amb la qual el cristià corrent compleix la seva missió divina»^[3].

És probable que la crida de Déu a cadascun de nosaltres sigui la de viure coherentment la fe en qualsevol circumstància: en la nostra feina, en la nostra família, amb els nostres amics; potser el martiri al qual som cridats serà constant, en les coses ordinàries fetes amb afecte, mentre procurem fer feliços els altres. «Vols ser màrtir. —Jo et proposaré un martiri a l’abast de la mà: ser apòstol i no dir-te apòstol, ser missioner —amb missió— i no dir-te missioner, ser home de Déu i semblar home de món: ¡passar ocult!»^[4].

QUINES SORPRESES ens oferirà el final de la nostra vida, quan descobrim l’immens bé que hem fet durant els anys que Déu ens ha regalat aquí a la terra. Descobrirem amb sorpresa els fruits del nostre testimoni cristià, que moltes vegades pensem que passa desapercebut o fins i tot ens enganyem pensant que no és fecund. Al final veurem que el nostre apostolat ha estat molt més eficaç del que ens sembla.

Sant Pere, en una de les seves cartes, assegurava als primers cristians: «Si us preocupeu de fer el bé, qui us podrà fer cap mal? Més encara, si heu de sofrir pel fet de ser justos, feliços de vosaltres! No heu de témer l'altra gent ni heu de tremolar davant d'ells. Reconegueu en els vostres cors el Crist com a Senyor» (1 Pe 3, 13-15). La lleialtat que Déu espera implica, d’una banda, la convicció que estem sempre molt protegits per ell; i, de l’altra, el desig de perseverar en el nostre testimoni humil i amagat.

No val la pena aturar-se en els obstacles del camí. «El desànim és enemic de la teva perseverança —escriu sant Josepmaria—. Si no lluites contra el desànim arribaràs al pessimisme, primer, i a la tebiesa, després. —Sigues optimista»^[5]. No sabem quan arribarà la fi, però a la terra podem estar sempre alegres perquè, fins i tot en les dificultats, sabem que Déu és el Senyor de la història. I volem que el món sigui més de Déu amb l’esperança de veure, a la fi dels temps, la nostra Mare, Maria, que ens espera.

^[1] Francesc, Homilia, 30-I-2017.

^[2] Sant Pau VI, Missatge als artistes, 8-XII-1965.

^[3] Sant Josepmaria, Converses, n. 59.

^[4] Sant Josepmaria, Camí, n. 848.

^[5] Ibíd., n. 988.