EN LA SEVA CARTA als Romans, sant Pau va voler prevenir els cristians sobre la realitat del pecat i els va animar a posar-se del tot al servei del Senyor: «Ara, per tant, no deixeu regnar més el pecat en el vostre cos mortal, no us sotmeteu a les seves passions. 13 No poseu els membres del vostre cos al servei del pecat com a instruments per a fer el mal; més aviat oferiu-vos a Déu com qui ha passat de mort a vida, i poseu els vostres membres al servei de Déu com a instruments per a fer el bé» (Rm 6, 12-13).

Sant Pau, com molts sants, és ben conscient de com n’és, de molt, el que el pecat ens promet i de com n’és, de poc, el que compleix; de com n’és, de molt, el que pren i de com n’és, de poc, el que ofereix; de la il·lusió que suscita i de l’amargor que deixa. El pecat dona a l’home una sobirania només aparent i ens fa desconfiar de la sobirania de Déu, fins al punt que la seva presència es difumina en l’horitzó de la pròpia existència. «Dos amors han donat origen a dues ciutats —escriu sant Agustí—: l’amor de si mateix fins al menyspreu de Déu, la terrenal; i l’amor de Déu fins al menyspreu de si mateix, la celestial. La primera es gloria en si mateixa; la segona es gloria en el Senyor»^[1]. De vegades la temptació subratlla els aparents beneficis immediats del pecat, que poden resultar abellidors. Tanmateix, la temptació sempre ens amaga allò que el pecat ens traurà, el bé que ens perdem, la ciutat que abandonem, les relacions que malmetem.

A mesura que prenem posició al llarg de la nostra vida, en l’àmbit social i professional, ens anem convertint en allò que triem, ens anem identificant amb l’objecte de les nostres determinacions i desenvolupem una inclinació envers els béns, reals o aparents, que perseguim. Si escollim el pecat, a poc a poc ens inclinem cap a aquesta ciutat dels homes. Si optem pel bé, encara que de vegades pugui costar, el nostre cor anirà adquirint una connaturalitat envers allò que és bo, un gust per la ciutat de Déu. D’aquesta manera, adquirim una mirada «que ens permet veure les realitats terrenals amb una nova llum espiritual, la llibertat per estimar Déu i els germans amb un cor pur i viure en la joiosa esperança de la vinguda del Regne de Crist»^[2].

DURANT la seva predicació, Jesús recorda a la gent que triar bé, formar un cor inclinat als seus manaments, és una cosa possible i necessària. I per il·lustrar el que vol compartir amb els seus oients, recorre a una paràbola. Els parla d’un administrador a qui el seu amo va deixar a càrrec de la hisenda. Aquell servent, sabent que el seu amo era lluny i que trigaria a arribar, es va comportar de manera egoista i cruel. Quan el senyor va arribar, el va sorprendre en aquell estat i el va sancionar severament. Potser aquell servent va pensar que es podia permetre el luxe de viure a costa del seu senyor. Tal vegada es va convèncer que ell tenia el control, que sabia calcular l’arribada de l’amo i que seria capaç d’amagar les seves males obres i presentar-se com algú respectable. Però la paràbola deixa entreveure que aquesta és una falsa seguretat.

Orientar el nostre cor cap al bé no és una cosa que s’aconsegueixi d’un dia per l’altre. El Senyor, com al criat, ens concedeix un espai de temps perquè, amb la seva gràcia i amb la nostra llibertat, vulguem dirigir els nostres afanys i il·lusions cap a ell, perquè això és el que ens farà veritablement feliços. I això es tradueix en conseqüències concretes en el nostre dia a dia que, si es viuen amb autenticitat, ens fan descobrir la felicitat que prové de viure al costat de Déu. «Si, per exemple, un jove desitja convertir-se en metge, haurà d’emprendre un recorregut d’estudis i de treball que ocuparà alguns anys de la seva vida; com a conseqüència haurà de posar límits, dir algun “no”, en primer lloc, a altres estudis, però també a possibles entreteniments o distraccions, especialment en els moments d’estudi més intens. Però el desig de donar una direcció a la seva vida i d’assolir aquella meta —arribar a ser metge era l’exemple— li permet superar aquestes dificultats. El desig et fa fort, valent, et fa tirar sempre endavant»^[3]. Per això, sant Josepmaria solia emprar la imatge del combat per parlar de la santedat: un camí on trobarem proves, però també la pau. «Quan hi ha amor, hi ha enteresa: capacitat de donació, de sacrifici, de renúncia. I enmig d’aquella donació, del sacrifici i de la renúncia, amb el suplici de la contradicció, la felicitat i l’alegria. Una alegria que res ni ningú no podrà llevar-nos»^[4].

UN MITJÀ que Déu ens ha donat per orientar el nostre cor cap a ell és el de la Confessió. Quan acudim a aquest sagrament és Jesús qui ens encoratja i qui ens anima. «El nostre auxili és el nom del Senyor, que ha fet el cel i la terra» (Sl 124, 8). I en aquest nom el sacerdot ens perdona els pecats. Per als qui s’han confessat després de molt de temps, es tracta d’un instant que no deixa indiferent. Però els qui hi acudeixen sovint potser poden pensar que les seves confessions són una mica rutinàries. En aquest sentit, sant Josepmaria recordava que «el Senyor va instituir el sagrament de la Penitència no sols per perdonar els pecats, sinó per donar-nos fortalesa i perquè tinguéssim ocasió de rebre una orientació i una ajuda espiritual»^[5].És a dir, que encara que a nosaltres ens sembli una confessió rutinària, Déu ens està donant la seva gràcia per afrontar aquelles lluites que componen el nostre dia i per alliberar-nos del pecat: «Us vull rebels, lliures de tot lligament, perquè us vull amb mi —és Crist qui ens hi vol!— fills de Déu. Esclavatge o filiació divina: heus aquí el dilema de la nostra vida»^[6].

En cada Confessió ens trobem amb el pare de la paràbola, que ens està esperant i que desitja ardentment que tornem a casa. «Massa sovint pensem que la Confessió consisteix a presentar-nos davant Déu amb el cap cot. Però, per començar, no som nosaltres els qui tornem al Senyor; és ell qui ve a visitar-nos, a omplir-nos amb la seva gràcia, a omplir-nos de la seva alegria. Confessar-se és donar al Pare l’alegria de tornar-nos a aixecar. Al centre del que experimentarem no hi ha els nostres pecats —hi són, però no són al centre—, sinó el seu perdó: aquest és el centre»^[7].Per això sant Josepmaria animava els seus fills a estimar aquest sagrament: «A mi, em fa tanta alegria acudir a aquest mitjà de la gràcia, perquè sé que el Senyor em perdona i m’omple de fortalesa. I estic persuadit que, amb la pràctica piadosa de la Confessió sacramental, s’aprèn a tenir més dolor i, per tant, més amor»^[8]. Podem demanar a la Mare de Déu que ens ajudi a experimentar l’alegria de rebre el Senyor a casa nostra cada vegada que ens acostem al sagrament de la Confessió.

^[1] Sant Agustí, De civitate Dei, 14, 28.

^[2] Francesc, Homilia, 15-VIII-2014.

^[3] Francesc, Audiència, 12-X-2022.

^[4] Sant Josepmaria, És Crist que passa, n. 75.

^[5] Sant Josepmaria, Apunts de la predicació, 8-X-1972, citat a Vida cotidiana y santidad en la enseñanza de San Josemaría (III), E. Burkhart – J. López, p. 498.

^[6] Sant Josepmaria, Amics de Déu, n. 38.

^[7] Francesc, Homilia, 25-III-2022.

^[8] Sant Josepmaria, A solas con Dios, n. 259.