LA BELLESA DEL TEMPLE de Jerusalem era admirada per les civilitzacions de l’època. Després de la seva destrucció per Nabucodonosor i de la deportació a Babilònia, el Temple va ser reconstruït amb un gran esforç gràcies a la fe del poble hebreu. Aquest nou temple data de l’any 536 aC. El llibre dels Macabeus explica com es va recuperar per al culte del Senyor després de les profanacions. I, ja en temps de Jesús, el rei Herodes havia reformat i ampliat el conjunt. Per als jueus, malgrat totes les vicissituds històriques, continuava sent un motiu d’orgull i de fidelitat a l’aliança amb Déu.

Per tot això, la por i la sorpresa s’apoderen dels oients quan Jesús revela que al cap d’uns anys el Temple serà arrasat de nou. Es tractava d’un perill evident i, com que venia de llavis del Senyor, tenien més motius per sentir-se inquiets. «Podem imaginar l’efecte d’aquestes paraules sobre els deixebles de Jesús! Però ell no vol ofendre el temple, sinó fer-los entendre, a ells i també a nosaltres avui, que les construccions humanes, fins i tot les més sagrades, són passatgeres i que no hi hem de dipositar la nostra seguretat. En la nostra vida, quantes presumptes certeses pensàvem que eren definitives i després es van revelar efímeres!^[1] ».

«Habitar sota la protecció de Déu, viure amb Déu: aquesta és l’arriscada seguretat del cristià —deia sant Josepmaria—. Cal estar persuadits que Déu ens escolta, que està pendent de nosaltres: així el nostre cor s’omplirà de pau. Però viure amb Déu és indubtablement córrer un risc, perquè el Senyor no s’acontenta compartint: ho vol tot. I acostar-se una mica més a Ell vol dir estar disposat a una nova conversió, a una nova rectificació, a escoltar-ne més atentament les inspiracions, els sants desigs que fa brollar en la nostra ànima»^[2].

AMB LA INSTITUCIÓ de l’Església, el temple al qual s’acudia per adorar Déu va passar a ser el mateix cos de Crist i, d’una manera especial, la seva presència eucarística. La sagrada comunió és el «lloc» on ens espera. «Aquest pa que veieu a l’altar —dirà sant Agustí—, santificat per la paraula de Déu, és el cos de Crist; aquest calze, o més ben dit, allò que conté aquest calze, santificat per la paraula de Déu, és la sang de Crist. D’aquesta manera va voler nostre Senyor Jesucrist deixar-nos el seu cos i deixar-nos la seva sang, que va vessar per nosaltres per a la remissió dels nostres pecats. Si el rebeu bé, sereu vosaltres mateixos allò que rebeu»^[3].

«L’Església viu de l’Eucaristia. Aquesta veritat no expressa només una experiència quotidiana de fe, sinó que conté en síntesi el nucli del misteri de l’Església. Aquesta experimenta amb alegria com es realitza contínuament, de múltiples maneres, la promesa del Senyor: “Jo soc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món” (Mt 28, 20); en la sagrada Eucaristia, per la transformació del pa i del vi en el cos i en la sang del Senyor, s’alegra d’aquesta presència amb una intensitat única»^[4].

De fet, els homes experimentem la seva presència sacramental com una avantsala de l’eternitat. Molt més en aquest mes dels difunts, en què hem somiat amb el cel, on ens esperen Déu, la seva Santíssima Mare, els sants, les santes i tantes persones estimades. Rebre la comunió i els moments d’acció de gràcies després de combregar poden ser un tast anticipat d’aquest goig. La il·luminació de les ciutats a la nit, vista des del cel, s’assembla a aquests altres punts de llum que no s’apaguen mai, on està amagat el Senyor: cada Sagrari és claredat infinita.

EN EL COR DEL CRISTIÀ habita el Senyor. Sabem que també som temple de l’Esperit Sant i, per això, en certa manera, no necessitem anar enlloc per adreçar-nos a Déu. Res no ens pot fer por. I si potser ens entristeix la possibilitat d’ofendre’l, tampoc això no ens porta a viure amb temor, perquè sempre tenim la possibilitat de ser perdonats. L’amor de Déu és tan gran que el porta fins i tot a oblidar voluntàriament les nostres ofenses i a perdonar-nos.

En una alegria contínua per tots els «llocs» de la presència de Déu, res no ens llevarà la pau, encara que les dificultats puguin arribar a ser molt grans i veritablement doloroses. «Si tenim Déu amb nosaltres, qui tindrem en contra?» (Rm 8, 31). La serenitat interior, la fortalesa enmig de les adversitats, són un do que brolla d’experimentar la proximitat contínua del Senyor. El que succeeix al nostre voltant és també una ocasió permanent per portar-ho tot al Senyor.

«Som ànimes contemplatives —diu sant Josepmaria—, amb un diàleg constant, que tracten el Senyor a tota hora: des del primer pensament del dia fins a l’últim pensament de la nit: perquè som enamorats i vivim d’Amor, portem posat de continu el nostre cor en Jesucrist Senyor Nostre, arribant a Ell per la seva Mare Santa Maria i, per Ell, al Pare i a l’Esperit Sant»^[5].

^[1] Francesc, Àngelus, 13-XI-2016.

^[2] Sant Josepmaria, És Crist que passa, n. 58.

^[3] Sant Agustí, Sermó 227.

^[4] Sant Joan Pau II, Encíclica Ecclesia de Eucharistia, n. 1.

^[5] Sant Josepmaria, Cartes 2, n. 59b.