L’EVANGELI ens presenta la trobada entre Jesús i Zaqueu gairebé com un fet casual. Zaqueu exerceix l’ofici de cap dels publicans de Jericó, una ciutat important situada al costat del riu Jordà, i és molt ric. Recapta impostos per a l’autoritat romana, per la qual cosa és considerat un pecador públic. Els publicans, a més, sovint aprofitaven la seva posició per enriquir-se mitjançant el xantatge, cosa que els havia fet guanyar el menyspreu dels seus veïns.

Aquell dia Jesús entraa Jericó i la recorre acompanyat per la multitud (cf. Lc 19, 1-10). El desig de veure el Mestre porta Zaqueu a un gest singular, en un cert sentit ridícul, atesa la seva elevada posició social. Com que era de baixa estatura, «corregué endavant i s'enfilà en un arbre al lloc on Jesús havia de passar» (Lc 19, 4). Tot i que Zaqueu sembla mogut només per la curiositat, en realitat aquell gest ja era un fruit de la misericòrdia de Déu que l’atreia i que aviat transformaria el seu cor. Abans que Zaqueu acollís Jesús a casa seva, el Senyor ja l’havia acollit a ell. «De vegades, la trobada de Déu amb l’home té també l’aparença de la casualitat. Però res no és “casual” per part de Déu»^[1].

«Quan Jesús arribà en aquell indret, alçà els ulls i li digué: Zaqueu, baixa de pressa, que avui m'he de quedar a casa teva» (Lc 19, 5). La mirada de Crist va penetrar amb força en l’ànima del publicà. A més, amb quina tendresa i familiaritat va sentir Zaqueu que pronunciava el seu nom! Feliç per la trobada, «baixà de seguida i el rebé tot content» (Lc 19, 6). És a dir, va obrir generosament la porta de casa seva i del seu cor a la trobada amb el Salvador.

ZAQUEU VA TENIR possiblement una resistència interior a enfilar-se a la figuera. Sí, volia conèixer Jesús, però corria el risc de provocar encara més animadversió entre els seus veïns. Des del principi va haver de vèncer la vergonya del ridícul i menystenir el què diran. Es va arriscar i va superar aquests obstacles «perquè l’atracció de Jesús era més forta»^[2].

Sant Josepmaria va qualificar la seva actitud valenta de «santa desimboltura» i la comentava així: «No li falten [a Zaqueu] ni les burles de la canalla ni la riallada als llavis d’algunes persones grans. Però tot això, què importa? Què importa, quan es tracta del servei de Crist, l’opinió de la gent, els respectes humans? Quan una falsa vergonya intenti cohibir-nos, que sigui sempre aquesta la nostra consideració: Jesús i jo, Jesús i jo; la resta, què ens importa? (...). Dona’m, Jesús meu, la santa desimboltura (...). Concedeix-me, Déu meu, una fermesa d’acer perquè faci el que hagi de fer»^[3].

Déu és «molt bon pagador», afirmava santa Teresa de Jesús. «I així, encara que siguin coses molt petites, no deixeu de fer per amor seu allò que pugueu. Sa Majestat ho pagarà; no mirarà sinó l’amor amb què ho haureu fet»^[4]. Encara que el moviment inicial de Zaqueu sembli més de curiositat que d’amor, ell «ha posat els mitjans per conèixer Jesús i obtindrà la seva recompensa. Cal, per sentir en nosaltres l’espurna de la mirada de Jesucrist, que anem a lliurar-nos a ell (...). La recompensa és aquí: en la mirada, en la crida de Jesús»^[5].

EL CAP dels publicans va hostatjar el Senyor a casa seva i, així, va obrir espai per a Déu en la seva vida. En pocs minuts la proximitat de Jesús va començar a transformar el seu cor. Ja al llindar de casa seva, va declarar: «Senyor, ara mateix dono als pobres la meitat dels meus béns, i a tots els qui he defraudat, els restitueixo quatre vegades més» (Lc 19, 8). Jesús va dissipar amb delicadesa les tenebres del seu interior. Certament, «a la seva llum s’eixamplen els horitzons de l’existència: la persona comença a adonar-se dels altres i de les seves necessitats (...). L’atenció als altres, al proïsme, constitueix un dels principals fruits d’una conversió sincera. L’home surt del seu egoisme, deixa de viure per a si mateix i s’orienta cap als altres; sent la necessitat de viure per als altres, de viure per als germans»^[6].

«Ja que el cor és de dimensions reduïdes —deia santa Caterina de Siena—, cal fer com Zaqueu, que no era alt, i es va enfilar en un arbre per veure Déu... Hem de fer el mateix si som baixos, quan tenim el cor estret i poca caritat: cal enfilar-se a l’arbre de la santacreu, i allí veurem, tocarem Déu»^[7].

Com va succeir aquell dia a Jericó, també avui Crist ens mira, ens crida pel nostre nom i fa a cadascun de nosaltres la seva proposta: «Avui m’he de quedar a casa teva» (Lc 19, 5). Aquest avui és un estímul per a la nostra generositat. L’avui de Crist ha de ressonar amb tota la seva força, com una crida a donar-nos sincerament a les persones. «Ell pot canviar-nos, pot convertir el nostre cor de pedra en un cor de carn, pot alliberar-nos de l’egoisme i fer de la nostra vida un do d’amor»^[8]. Maria veia Jesús des de petit i vivia a la mateixa casa: ella ens ensenyarà el camí per convidar-lo a la nostra i per deixar que ens transformi en servidors generosos dels altres.

^[1] Sant Joan Pau II, Carta als sacerdots, 17-III-2002.

^[2] Francesc, Homilia, 31-VII-2016.

^[3] Sant Josepmaria, Apunts d’una meditació, 12-IV-1937.

^[4] Santa Teresa de Jesús, Conceptes de l’Amor de Déu, I, 6.

^[5] Sant Josepmaria, Apunts d’una meditació, 12-IV-1937.

^[6] Sant Joan Pau II, Homilia, 08-VI-1999.

^[7] Santa Caterina de Siena, Carta 119.

^[8] Francesc, Àngelus, 3-XI-2013.