ALGUNES de les imatges que fa servir Jesús poden cridar l’atenció. Per exemple, quan parla d’un criat que torna de treballar al camp i, en lloc de defensar el seu dret a descansar, afirma que el seu amo té raó quan li diu: «més aviat, que prepari el sopar, que estigui a punt de servir-vos mentre mengeu i beveu, i que ell menjarà i beurà després» (Lc 17, 8). Podria semblar que està reforçant la postura tirànica d’aquell senyor. Tanmateix, el que Crist vol mostrar als seus deixebles amb aquesta paràbola és l’actitud amb què han de complir les seves obligacions, tant envers Déu com envers els altres: no han de buscar el premi o el reconeixement, sinó redescobrir el valor del servei humil i corrent. «Igualment vosaltres, quan haureu complert tot allò que Déu us mana, digueu: “Som servents sense cap mèrit: no hem fet altra cosa que complir el nostre deure”» (Lc 17, 10).

Algunes persones d’aquella època construïen la seva relació amb Déu a partir d’una lògica de la retribució. Si algú tenia una vida pròspera, es considerava que era benaurat als ulls del Senyor, que li hauria concedit aquella riquesa en reconeixement de les seves bones obres. Per això, de vegades el principal motiu pel qual es complia la Llei era precisament guanyar-se el favor diví i rebre algun benefici. «Davant de Déu no ens hem de presentar mai com qui creu haver prestat un servei i que, per això, mereix una gran recompensa. Aquesta és una falsa concepció que pot néixer en tothom, fins i tot en les persones que treballen molt al servei del Senyor, en l’Església. En canvi, hem de ser conscients que, en realitat, mai no fem prou per Déu»^[1]. Jesús, amb la imatge del criat, ens convida a no oblidar qui som i quin és el veritable motiu pel qual val la pena treballar: per donar la vida pel Senyor i pels altres. «Oblida’t de tu mateix... —escrivia sant Josepmaria—. Que la teva ambició sigui la de no viure més que per als teus germans, per a les ànimes, per a l’Església; en una paraula, per a Déu»^[2].

PROBABLEMENT en més d’una ocasió ens hem vist reflectits en el servent d’aquesta paràbola. Després d’una intensa jornada laboral, ens acostem a casa amb el desig de trobar una mica de pau. Tanmateix, tot just arribar comprovem que hi ha una altra mena de feines que requereixen el nostre esforç i la nostra atenció: tenir cura dels fills, fer algunes tasques domèstiques, ajudar un parent que ens busca… I, com que a més portem tot el pes del dia, potser ens resulta més difícil acollir amb alegria aquestes ocasions de servir les persones que ens envolten.

L’exemple de Jesús ens pot ajudar a veure la nostra vida com un acte de servei constant als altres. L’Evangeli ens mostra molts moments en què el Senyor ajorna el seu esperat descans per atendre les persones que el buscaven. I un dels darrers gestos que va fer abans de la Passió va ser rentar els peus als qui més va estimar durant el seu pas per la terra. Aquest va ser el testament que els va deixar abans de morir: una acció més pròpia d’un esclau que d’un Mestre.

Quan abracem aquestes oportunitats de servir, en lloc de rebutjar-les o afrontar-les amb resignació, podem experimentar l’alegria de viure com Jesús. «La nostra fidelitat al Senyor depèn de la nostra disponibilitat per servir. I això costa, ho sabem, perquè “té gust de creu”. Però a mesura que creixem en la cura i la disponibilitat envers els altres, ens tornem més lliures per dins, més semblants a Jesús. Com més servim, més sentim la presència de Déu. Sobretot quan servim els qui no tenen res per retornar-nos, els pobres, abraçant les seves dificultats i necessitats amb tendra compassió: i és allí on descobrim que, al seu torn, som estimats i abraçats per Déu»^[3].

A MÉS d’oferir moltes ocasions de servir, cada jornada ens presenta diferents maneres de descansar. De vegades potser podem pensar que només certes situacions extraordinàries ens ajudaran a recuperar les forces: un pla de diversos dies amb la família o els amics, el final d’un període de feina intensa, les vacances… Tot i que és cert que totes aquestes circumstàncies són importants i necessàries, també ho és que necessitem moments més quotidians per desconnectar en el dia a dia. Altrament, podem córrer el perill d’apreciar poc la vida corrent i posar la nostra il·lusió només en experiències molt emocionants o intenses.

Hom pot cansar-se innecessàriament a força de no aturar-se, de voler resoldre-ho tot immediatament, d’angoixar-se per les tasques pendents. Saber buscar el descans en allò ordinari, en el dia a dia, ens porta a viure aquestes ocupacions amb serenitat: no és una manera d’evadir-se, sinó una ajuda per tornar a enfocar la realitat. D’aquesta manera, un conflicte que potser ens superava —ja sigui laboral, familiar o espiritual— adquireix una altra perspectiva quan hem practicat una afició que ens agrada, hem dormit les hores que necessitàvem o hem passat una estona divertida amb familiars o amics.

Sant Josepmaria també animava a recuperar les forces assaborint una de les realitats més consoladores de la vida cristiana: «Descansa en la filiació divina. Déu és un Pare —¡el teu Pare!— ple de tendresa, d’infinit amor. —Digues-li Pare moltes vegades, i confia-li —a soles— que l’estimes, ¡que te l’estimes moltíssim!: que sents l’orgull i la força de ser fill seu»^[4]. De la mateixa manera que de vegades en tenim prou de contemplar el mar o un paisatge bonic per tornar renovats, en la conversa íntima amb el Senyor trobem un repòs que ens ajuda a donar sentit al que fem. És possible que la Verge Maria descansés així sovint: simplement mirant el seu Fill mentre dormia o jugava amb altres infants. Ella ens podrà ajudar a viure un descans que ens faci redescobrir l’alegria de servir Déu i els nostres germans.

^[1] Benet XVI, Homilia, 3-X-2010.

^[2] Sant Josepmaria, Solc, n. 630.

^[3] Francesc, Àngelus, 19-IX-2021.

^[4] Sant Josepmaria, Forja, n. 331.