JESÚS va venir a revelar-nos la vida íntima de Déu i el seu projecte de salvació. Però, com explicar amb paraules la grandesa de l’amor que ens vol donar? Per això el Senyor, durant el seu ministeri públic, va sentir la necessitat de trobar imatges que il·luminessin el seu ensenyament: «A què s'assembla el Regne de Déu? A què el podríem comparar?» (Lc 13, 18), es preguntava.

Triant imatges de la vida quotidiana, Jesús vol introduir-nos en aquest misteri per un camí que ens és familiar. En aquests exemples entreveiem alguna cosa de l’acció de Déu en les nostres ànimes i en la història. El Regne de Déu «és com un gra de mostassa que un home ha sembrat en el seu hort: a mesura que creix, es fa com un arbre, i els ocells hi van per ajocar-se a les seves branques». També «és com el llevat, que una dona amaga dintre la pasta de mig sac de farina i espera, fins que tota ha fermentat» (Lc 13, 19. 21).

El gra de mostassa i el llevat ens parlen de petitesa i discreció. Déu actua d’una manera sovint desapercebuda, però sempre eficaç. Per reconèixer aquesta omnipotència seva, humil i amagada, cal fixar-se en allò que no crida l’atenció. De vegades pot no ser senzill, perquè els nostres dies són plens d’activitats que requereixen bona part de la nostra concentració i podem no percebre l’acció del Senyor. En aquestes circumstàncies, però, «Déu està obrant, com una petita llavor bona que germina silenciosament i lentament. I, a poc a poc, es converteix en un arbre frondós que dona vida i aixopluc a tothom. També la llavor de les nostres bones obres pot semblar poca cosa; però tot el que és bo pertany a Déu i, per tant, humilment i lentament, dona fruit. El bé —recordem-ho— creix sempre de manera humil, de manera amagada, sovint invisible»^[1].

EN PARLAR del gra de mostassa, Jesús també descriu als seus deixebles com serà la seva Església en el món: «El Senyor va voler donar amb això una prova de la seva grandesa. Perquè així precisament succeirà amb la predicació del regne de Déu. I, certament, els més febles, els més petits entre els homes, eren els deixebles del Senyor; però, com que hi havia en ells una gran força, es va desplegar i es va difondre per tot el món»^[2]. L’evangelització i l’extensió del regne de Crist és una obra que parteix del que és petit. Això és el que passa també amb cada cristià. Podem pensar en cadascun de nosaltres com un gra de mostassa llançat al terreny del nostre entorn laboral i familiar. A força de petits actes d’amor, podem convertir-nos en refugi de molts ocells del cel que vindran a fer niu a les nostres branques.

Aquesta realitat ens pot omplir d’esperança i optimisme quan creiem que és difícil estendre el regne de Déu per tot el món. «Potser ens assaltarà el pensament que som molt pocs els qui estem decidits a respondre a aquesta invitació divina, a part del fet que ens veiem com a instruments d’una categoria molt escassa»^[3]. Tanmateix, sabem que n’hi ha prou amb una mica de llevat per fer fermentar tota la massa. Tenim la certesa «que Jesucrist ens ha redimit a tots, i vol ocupar-nos uns quants, malgrat tota la nostra nul·litat personal, perquè fem conèixer aquesta salvació»^[4]. La història de l’Església va començar amb unes poques persones sense gaires talents, però amb la gràcia d’haver vist Jesús ressuscitat i d’haver rebut l’Esperit Sant. Altres sí que tenien més qualitats o mitjans al seu abast, com mostren les cartes de sant Pau quan parlen de les primeres comunitats cristianes. En qualsevol cas, la força de la fe feta vida va dur els uns i els altres fins als confins del món conegut i fins als diferents estrats de la societat. I és d’aquesta manera que també nosaltres podem arribar a totes les persones que ens envolten.

EL LLEVAT actua com una força amagada i misteriosa. Sant Josepmaria descrivia així l’escena del pa casolà: «En molts llocs —potser ho haureu presenciat i tot— la preparació de la fornada és una veritable cerimònia, i hom n’obté un producte estupend, saborós, que es menja amb els ulls. Trien farina bona; si poden, de la millor mena. Treballen la massa a la pastera, per barrejar-la amb el llevat, en una labor pacient i llarga. Després, un temps de repòs, imprescindible perquè el llevat acabi la seva missió, inflant la pasta. Mentrestant, el forn va cremant, animat per la llenya que s’hi consumeix. I aquesta pasta, ficada dins l’escalfor del foc, ens dóna aquest pa tou, esponjós, d’una gran qualitat. Un resultat impossible d’assolir sense la intervenció del llevat —una petita quantitat—, que s’ha diluït, desapareixent entre els altres elements en una labor eficient, que passa desapercebuda»^[5].

En el silenci de la nostra pregària, i també enmig de la nostra jornada, podem deixar que la paraula de Déu entri com un pessic de llevat. Així, a poc a poc, pot actuar en el nostre cor i en les nostres accions, transformant la nostra vida en pa bo i saborós. Potser ens ha passat que, en llegir la Sagrada Escriptura, ressoni en la nostra ànima un verset, una imatge o una frase. En aquests casos, podem custodiar aquesta paraula, barrejant-la amb la nostra vida quotidiana perquè la faci fermentar i la divinitzi. «La Bíblia ens adverteix que la veu de Déu ressona en la calma, en l’atenció, en el silenci. (...) No és simplement un text que cal llegir: la Paraula de Déu és una presència viva, és una obra de l’Esperit Sant que conforta, instrueix, dona llum, força, descans i gust per viure. Llegir la Bíblia, llegir-ne un fragment, un o dos fragments, és com rebre petits telegrames de Déu que t’arriben de seguida al cor»^[6]. En la paràbola del llevat també hi apareix una dona. Podem pensar que, en el fons, aquesta dona és Maria, que treballa sempre per amagar el llevat de Crist en el cor dels seus fills, per fer créixer i madurar les nostres vides.

^[1] Francesc, Àngelus, 13-VI-2021.

^[2] Sant Joan Crisòstom, Homilies sobre l’Evangeli de Mateu, n. 46.

^[3] Sant Josepmaria, Amics de Déu, n. 9.

^[4] Ibíd.

^[5] Sant Josepmaria, Amics de Déu, n. 257.

^[6] Francesc, Audiència, 21-XII-2022.