EN UNA OCASIÓ, Jesús va adreçar aquesta advertència als seus deixebles: «Estigueu a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos» (Lc 12, 35). Les àmplies vestidures que solien portar els jueus se cenyien a la cintura a l’hora de viatjar o de fer certs treballs. Les paraules de Jesús, per tant, són una invitació a estar disponible per dur a terme una tasca o a preparar-se per traslladar-se a un altre lloc. En aquest mateix sentit, tenien els llums encesos els qui esperaven l’arribada d’alguna visita, o es mantenien vigilants i atents per algun motiu important.

Amb aquests exemples, extrets del dia a dia, el Senyor exhortava els seus deixebles a la vigilància. D’una banda, es refereix a la disposició dels cristians que esperen la vinguda final de Jesús. De l’altra, també es pot entendre «com l’actitud ordinària que cal tenir en la conducta de vida, de manera que les nostres bones decisions, preses de vegades després d’un ardu discerniment, puguin prosseguir de manera perseverant i coherent i donar fruit»^[1]. Es tracta, per tant, d’una vigilància que ens porta a custodiar el regal de la vocació que Déu ens ha donat, de manera que les nostres accions i sentiments siguin d’acord amb ella.

Per contra, una ànima adormida és aquella que no es deixa interpel·lar pel que l’envolta i confia en la seva capacitat de control. Aquesta somnolència ens pot fer caure «en l’autocomplaença de la pròpia existència satisfeta. Però aquesta manca de sensibilitat de les ànimes, aquesta manca de vigilància, (...) atorga un poder en el món al maligne»^[2]. Jesús no crida els apòstols a estar tranquils o a conformar-se amb el bé que fan; els convida, més aviat, a vetllar en tot moment perquè els seus cors no s’apartin d’ell. I aquesta vigilància els portarà a ser humils, ja que no posaran la seva seguretat en la pròpia complaença, sinó principalment en Déu, que és el primer que vetlla per cadascun de nosaltres.

JESÚS compara aquesta vigilància amb l’actitud dels criats que esperen l’arribada del seu senyor. Ells saben que tard o d’hora arribarà i que aquella trobada els canviarà l’existència, perquè ja no seran tractats com a servents sinó com a iguals: «se cenyirà, els farà seure a taula, i ell mateix passarà a servir-los d'un a un» (Lc 12, 37). Crist sap que «nosaltres necessitem tenir esperances —més grans o més petites—, que dia rere dia ens mantinguin en camí. Però sense la gran esperança, que ha de superar tota la resta, aquelles no basten. Aquesta gran esperança només pot ser Déu, queabraça l’univers i que ens pot proposar i donar allò que nosaltres tots sols no podem assolir»^[3].Jesús és aquest senyor pel qual els cristians vetllem i que, a la seva arribada, ens oferirà una vida molt més gran del que podem imaginar.

En el dia a dia podem posar les nostres esperances en realitats que ens omplen d’il·lusió: un pla familiar, una estona d’esport amb amics, la celebració d’una festa, etc. En aquest sentit, el prelat de l’Opus Dei assenyala: «Esperar la trobada diària amb Jesús al sagrari: això serà senyal d’amor veritable». I afegeix que també podem unir aquelles esperances més quotidianes amb l’Eucaristia: «Fer del sagrari el centre, el punt de convergència de les nostres esperances, serà un camí segur per créixer en amor a Crist»^[4]. Només Jesús pot sadollar els nostres anhels més profunds de felicitat. Mentre esperem la seva arribada, podem començar a gaudir d’aquesta alegria en les realitats del dia a dia, quan les assaborim units a ell.

«M’AGRADA parlar de camí —predicava en una ocasió sant Josepmaria—, perquè som viadors, ens dirigim a la casa del Cel, a la nostra Pàtria. Però fixeu-vos que un camí, bé que pot presentar trets de dificultats especials, bé que algun cop ens faci travessar algun riu a gual o endinsar-nos en un bosc gairebé impenetrable, generalment és una cosa usual, sense sorpreses. El perill està en la rutina: imaginar-nos que en això, en les coses de cada instant, no hi ha Déu, perquè és tan senzill, tan ordinari!»^[5]. Efectivament, de vegades la monotonia ens pot impedir adonar-nos del que tenim entre mans. Com que cada dia fem pràcticament el mateix, és fàcil acostumar-s’hi i no percebre que la realitat —la feina, les relacions familiars o d’amistat, etc.— és molt més gran del que sembla a primera vista: són moments en què Déu ens espera.

Sant Pau acaba així la seva primera carta als Corintis: «Vetlleu, manteniu-vos ferms en la fe, sigueu valents, tingueu coratge. Feu-ho tot amb amor» (1 Co 16, 13-14). La vigilància ens porta a posar amor en tot el que fem. D’aquesta manera, cada dia podrà ser diferent, perquè serà expressió d’un amor renovat, que s’expressa d’una manera única en aquella jornada i que té un valor d’eternitat. «Ocupa’t de les teves obligacions professionals per Amor: porta-ho tot a terme per Amor, hi insisteixo, i comprovaràs —justament perquè estimes, tot i que assaboreixes l’amargor de la incomprensió, de la injustícia, del desagraïment i fins i tot del mateix fracàs humà— les meravelles que fa el teu treball. Fruit saborós, llavor d’eternitat!»^[6]. Podem demanar a la Mare de Déu que ens ajudi a superar la rutina convertint tot el que fem en un acte d’amor al seu Fill.

^[1] Francesc, Audiència, 14-XII-2022.

^[2] Benet XVI, Jesús de Nazaret, segon volum, Ediciones Encuentro, p. 181, 2011.

^[3] Benet XVI, Spe Salvi, n. 31.

^[4] Mons. Fernando Ocáriz, A la luz del Evangelio, “El centro de las esperanzas”, Ediciones Palabra, p. 235.

^[5] Sant Josepmaria, Amics de Déu, n. 313.

^[6] Ibíd., n. 68.