A VEGADES s’ha vist l’episodi de Jesús a Betània (cf. Lc 10, 38-42) com una disjuntiva entre dues maneres de viure la fe: o s’és com Marta, dedicada a les activitats del món, o com Maria, centrada en les coses de Déu. Tanmateix, també podem considerar que les dues actituds són necessàries i complementàries: no cal abandonar les ocupacions ordinàries per estar sempre amb el Senyor. Sant Josepmaria, fent-se ressò dels ensenyaments de sants que van abraçar la vida religiosa, escrivia: «Heu de buscar Jesucrist en la vida corrent —també entre els fogons, com deia la Mare Teresa—, en allò ordinari. (...) Déu és allí, entre els llibres, entre el material de laboratori, en la tasca d’investigació o d’ensenyament; i és igualment a la cuina o entre els instruments de neteja o al planxador»^[1].

Quan Marta es lamenta davant el Senyor perquè la seva germana no l’ajuda en el servei de la casa, Jesús li respon: «Estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n'hi ha una de necessària. La part que Maria ha escollit és la millor, i no li serà pas presa» (Lc 10, 41-42). Crist no convida Marta a desentendre’s de les seves ocupacions. Altrament, com haurien pogut menjar i recuperar les forces ell mateix i els apòstols? El Mestre vol que Marta, mentre exerceix d’amfitriona, no s’oblidi de «la millor part», de l’únic que és «necessari»: donar glòria a Déu i servir els altres a través del seu treball ben fet. D’aquesta manera, com escrivia el fundador de l’Opus Dei, «arriba un moment en què ens és impossible distingir on acaba l’oració i on comença el treball, perquè el nostre treball és també oració, contemplació, vida mística veritable d’unió amb Déu»^[2].

SEGURAMENT en més d’una ocasió ens hàgim trobat com Marta. Durant un període de temps —breu o llarg—, podem tenir la impressió que no arribem a tot el que ens proposem. Possiblement tinguem una família de qui tenir cura, obligacions laborals i més d’un imprevist que inevitablement es presenta cada jornada i que requereix un temps extra i una atenció particular: alguna malaltia nostra o d’una persona propera, una trucada o reunió d’última hora, una feina que s’allarga, una avaria a casa, haver de parlar més extensament amb un amic o company, etc. Desitgem aleshores que aquest període de cert estrès desaparegui com abans millor i enyorem, amb tota la raó, que arribi finalment una mica de tranquil·litat i de pau.

La reacció de Marta ens pot donar una pista sobre com acollir aquests moments quan es presenten: acudir a Jesús i desfogar-nos amb ell. «Descarregueu en ell totes les vostres preocupacions —escriu sant Pere—, ja que ell mateix té cura de vosaltres» (1 Pe 5, 7). Al mateix temps, la invitació del Senyor a centrar-se en allò «necessari» també ens pot ajudar a descobrir el sentit d’aquestes ocupacions que potser ens poden treure la pau. No són només imprevistos o tasques, sinó camins pels quals ens fem sants i contribuïm al bé de les persones que ens envolten. Aquest canvi d’enfocament difícilment suposarà que, d’un dia per l’altre, el cansament desaparegui o que aconseguim harmonitzar les tasques exactament com ensenyen els gurus de la gestió del temps. Fins i tot apropant-nos a aquest noble ideal, el cansament viscut amb Jesús té un significat valuós, perquè el nostre esforç no s’adreça a treure’ns de sobre aquesta feina com abans millor, sinó que adquireix una dimensió ambiciosa: identificar-nos amb Crist, que va viure centrat en les coses del seu Pare i amb un cor obert, magnànim, per atendre els qui s’hi acostaven.

Aquesta actitud explica «per què apareixen plens de pau els sants, fins i tot enmig del dolor, de la deshonra, de la pobresa, de les persecucions. La resposta —com deia el beat Àlvar— es dibuixa ben clara: perquè procuren identificar-se amb la Voluntat del Pare del Cel, imitant Crist»^[3]. Així, allò que abans potser es percebia com una amenaça que alterava la nostra vida interior, es mira d’una altra manera: una oportunitat per créixer en els ideals que sostenen la nostra vida.

MARIA escolta atentament les paraules de Jesús. La manera de seguir la seva predicació és ben diferent de la d’alguns fariseus o escribes, que quan parlava el Mestre buscaven alguna cosa de què acusar-lo. Ella, en canvi, acolliria amb afecte i sentit pràctic els seus ensenyaments: no es limitaria a delectar-se en la bellesa del discurs, sinó que intentaria fer-lo seu i aplicar-lo a la seva pròpia vida. «Quan obris el sant Evangeli —suggeria sant Josepmaria—, pensa que el que s’hi narra —obres i dites de Crist— no sols t’ho has de saber, sinó que ho has de viure. Tot, cada punt relatat, s’ha recollit, detall a detall, perquè ho encarnis en les circumstàncies concretes de la teva existència»^[4].

«Escoltar la paraula de Déu és llegir-la i dir: què està dient això al meu cor? Què m’està dient Déu a mi amb aquestes paraules? (...) Déu no parla per a tots en general: sí, parla per a tots, però ens parla a cadascú. L’evangeli ha estat escrit per a cadascun de nosaltres»^[5]. Per descobrir aquest significat personal, la paraula de Déu necessita fermentar dins nostre; és a dir, no n’hi ha prou d’escoltar o llegir una vegada un fragment per captar-ne el significat, sinó que cal que s’assegui en el nostre cor i en la nostra intel·ligència. D’aquesta manera, podem llegir els successos que ens passen a la llum d’aquesta paraula, i percebre el que el Senyor ens vol transmetre en cada moment.

Aquesta va ser l’actitud de la Mare de Déu. Ella meditava en el seu cor tant els episodis de la seva vida que no entenia com els que l’omplien de goig. La nostra mare ens podrà ajudar a seguir allò que el seu Fill va voler transmetre a la llar de Betània: donar glòria a Déu amb el nostre treball i escoltar la seva paraula perquè informi tota la nostra vida.

^[1] Sant Josepmaria, Carta 36, n. 60.

^[2] Sant Josepmaria, Carta 11, n. 25.

^[3] Beat Àlvar del Portillo, Carta pastoral, 1-V-1987.

^[4] Sant Josepmaria, Forja, n. 754.

^[5] Francesc, Homilia, 23-IX-2014.