L’ÚLTIMA SETMANA del temps de durant l’any ens recorda que la vida és breu en comparació amb el que viurem després, i per això ens anima a aprofitar cada oportunitat per trobar el Senyor. Sant Agustí deia que li feia por pensar que Jesús passés a prop de la seva vida i no se n’adonés. Es tracta de la incertesa, normal en aquesta terra, de no saber si serem capaços d’acollir habitualment la presència de Déu, llum per al nostre camí.

«La confessió cristiana de Jesús com a únic salvador sosté que tota la llum de Déu s’ha concentrat en ell, en la seva “vida lluminosa”, en la qual es revelen l’origen i la consumació de la història. No hi ha cap experiència humana, cap itinerari de l’home cap a Déu, que no pugui ser integrat, il·luminat i purificat per aquesta llum»^[1]. La llum de la fe confereix pau i confiança a l’ànima del cristià. Crist, llum de llum, Déu veritable, és qui dona ple sentit a tot el que fem. Per això ens interessa cercar el seu rostre, sense descans i sense defallir, present en les nostres accions, en els nostres amors, en les nostres il·lusions.

Volem començar aquesta última setmana de l’any litúrgic amb els ulls fixos en Jesús, que, ja ressuscitat, va dir: «Mireu-me les mans i els peus» (Lc 24, 39). «Mirar no és només veure, és més, també implica intenció, voluntat. Per això és un dels verbs de l’amor. La mare i el pare miren el seu fill, els enamorats es miren recíprocament; el bon metge mira atentament el pacient... Mirar és un primer pas contra la indiferència, contra la temptació de girar la cara cap a una altra banda davant les dificultats i els sofriments dels altres. Mirar. I jo, ¿veig o miro Jesús?»^[2].

ABANS DEL DISCURS en què Crist anuncia, de manera profètica, la fi de Jerusalem i del món, té lloc una escena amagada, discreta, enmig de l’activitat del Temple. Una dona amb pocs recursos lliura tot el que té davant l’Altíssim. Encara que ningú no se’n va adonar, Jesús sí que ho advertí, «aquesta viuda pobra ha donat més que tots» (Lc 21, 3), relata l’Evangeli d’avui, adreçant-se als qui l’envoltaven. L’actitud de la vídua ha quedat com un retrat, fet pel mateix Crist, de la relació dels homes amb Déu: «El Senyor no mira la quantitat que se li ofereix, sinó l’afecte amb què se li ofereix. L’almoina no consisteix a donar poc del molt que es té, sinó a fer el que va fer aquella vídua, que va donar tot el que tenia»^[3].

La relació d’amistat amb Déu, pròpia de la crida cristiana, anhela una resposta que impliqui tota l’existència. No restem indiferents després d’haver-lo trobat. «Però el Senyor sap que donar és cosa d’enamorats, i Ell mateix ens assenyala allò que desitja de nosaltres. Tant li fan les riqueses, i els fruits, i els animals de la terra, del mar o de l’aire, ja que tot això és seu; vol alguna cosa íntima, que hàgim de donar-li amb llibertat: “fill meu, dona’m el teu cor”. Ho veieu? No en té prou de compartir: ho vol tot. No va buscant coses nostres, ho torno a dir: ens vol a nosaltres mateixos. D’aquí i solament d’aquí, arrenquen tots els altres presents que podem oferir al Senyor»^[4].

Jesús ens convida a tirar-hi totes les nostres monedes sense cridar l’atenció. Aquestes decisions que prenem en el més profund, aquesta obertura a la llum de la fe, ens portaran a una alegria incomparable. La vídua pobra ho va donar tot, però va sortir del Temple enriquida per la mirada de Déu; tan feliç que ni tan sols necessitava saber que seria un exemple per a tantes persones al llarg de la història.

LA VÍDUA QUE contemplem avui a l’Evangeli, «a causa de la seva extrema pobresa, hauria pogut oferir una sola moneda per al temple i quedar-se l’altra. Però ella no vol anar a mitges amb Déu: es priva de tot. En la seva pobresa ha comprès que, tenint Déu, ho té tot; se sent estimada totalment per Ell i, al seu torn, l’estima totalment. Jesús, avui, ens diu també a nosaltres que la mesura per jutjar no és la quantitat, sinó la plenitud (...). Penseu en la diferència que hi ha entre quantitat i plenitud: no és cosa de cartera, sinó de cor»^[5].

Aquesta plenitud amb què volem abandonar-nos en el Senyor, que no fa càlculs i que és la que ens farà veritablement feliços, redunda sempre en lliurament als altres. Ens omple de l’amor de Déu que busca ser compartit. Aquestes dues monedes que la vídua dona al Senyor quan va al Temple es converteixen en una manera habitual de donar-se també als altres. Qui és veritablement generós amb Déu també és generós amb els altres.

«Davant les necessitats del proïsme, som cridats a privar-nos d’alguna cosa indispensable, no solament del que és superflu; som cridats a donar el temps necessari, no solament el que ens sobra; som cridats a donar de seguida i sense reserves algun talent nostre, no després d’haver-lo utilitzat per als nostres objectius personals o de grup. Demanem al Senyor que ens admeti a l’escola d’aquesta pobra vídua, que Jesús, davant el desconcert dels deixebles, fa pujar a la càtedra i presenta com a mestra d’Evangeli viu. Per intercessió de Maria, la dona pobra que ha donat tota la seva vida a Déu per nosaltres, demanem el do d’un cor pobre, però ric d’una generositat alegre i gratuïta»^[6].

^[1] Francesc, Encíclica Lumen Fidei, n. 35.

^[2] Francesc, Regina Coeli, 18-IV-2021.

^[3] Sant Joan Crisòstom, Homilies sobre la Carta als Hebreus, 1, 4.

^[4] Sant Josepmaria, És Crist que passa, n. 35.

^[5] Francesc, Àngelus, 8-XI-2015.

^[6] Ibíd.