EL CEC DE JERICÓ fa cada dia el mateix trajecte, des de casa seva fins al lloc on s’asseu a demanar almoina. Cada jornada torna a casa amb unes quantes monedes, les que aconsegueix dels qui es commouen davant la seva misèria. Ningú no pot fer res per alleujar la seva ceguesa. Però un dia Jesús passa a prop seu, envoltat d’una petita multitud. El cec pregunta als transeünts pel motiu de l’enrenou «i li digueren que passava Jesús de Natzaret». Aleshores, el cec començà a cridar: «Jesús, fill de David, compadiu-vos de mi!» (Lc 18, 35-39). Aquella notícia inesperada, plena de fe i esperança, li obrí de sobte el cor.

Jesús passa també per les nostres vides quan estem asseguts vora el camí, conscients que, com el cec, necessitem una fe i una esperança que no sorgeixen només de la nostra força. «El Senyor ens busca a cada instant»^[1], ell es fa present en la nostra feina, a casa nostra, als carrers de la nostra ciutat, quan ens sentim necessitats de la compassió divina. Crist és al nostre costat en les persones que ens envolten, especialment en els malalts, els ancians o els més febles, en els quals mirem Jesús. El Senyor passa servint-se també de les nostres fragilitats i dels nostres defectes.

Sant Josepmaria ens animava a pregar amb les paraules del personatge de Jericó: «Aleshores se li encengué tant l’ànima en la fe de Crist, que es posà a cridar: Jesús, fill de David, tingueu compassió de mi! ¿No et venen ganes de cridar, a tu, que també estàs parat a la vora del camí, d’aquest camí de la vida, que és tan curta; a tu, que et falta llum; a tu, que necessites més gràcies per a decidir-te a cercar la santedat? ¿No sents la urgència de clamar: Jesús, fill de David, tingueu compassió de mi? Quina jaculatòria tan bonica, perquè la repeteixis sovint!»^[2].

DESPRÉS DE SUPERAR múltiples dificultats —la distància, el soroll, els veïns que li manen que calli—, el cec aconseguí fer-se sentir per Jesús. Potser és la primera vegada que es troba amb Crist, però ja en aquesta primera trobada arrencarà de la misericòrdia de Déu el miracle de recobrar la vista. És un exemple de fe audaç. Res no l’atura, perquè són molt grans la seva necessitat i el seu desig de llum. «La gent que anava davant el renyava per fer-lo callar, però ell —ens ho diu l’Evangeli— cridava encara més fort: «Fill de David, compadiu-vos de mi». Jesús s'aturà i digué que acompanyessin el cec» (Lc 18, 39-40). De la mateixa manera que el cec, amb els seus crits ardents, aturà el Senyor, nosaltres podem «aturar» Jesús cada dia amb la nostra oració. Com més necessitats ens sentim, més hem d’insistir, perquè aleshores el Senyor ja estarà obrant en el nostre interior; ja estarem en camí de recobrar la llum perduda.

«L’oració és l’alè de la fe, n’és l’expressió més adequada; és com un crit que surt del cor dels qui creuen i confien en Déu (...). La fe és un crit; la “no-fe” és sufocar aquest crit, és aquella actitud que tenia la gent perquè callés. Sufocar aquest crit és una mena de “llei del silenci”. La fe és una protesta contra una condició dolorosa de la qual no entenem la raó; la “no-fe” és limitar-se a patir una situació a la qual ens hem adaptat. La fe és l’esperança de ser salvat; la “no-fe” és acostumar-se al mal que ens oprimeix i continuar així (...). Tot invoca i suplica perquè el misteri de la misericòrdia trobi el seu compliment definitiu. No preguen només els cristians: compartim aquest crit de l’oració amb tots els homes i dones»^[3].

Comentant aquest passatge, sant Gregori el Gran suggereix: «El qui té el poder de tornar la vista, ¿ignorava què volia el cec? Evidentment, no. Però ell desitja que li demanem les coses encara que les sàpiga per endavant i ens les hagi de concedir. Ens exhorta a demanar, fins i tot fins a ser molestos (...). Si pregunta, és perquè se li demani; si pregunta, és per impulsar el nostre cor a l’oració»^[4].

«EL QUE DEMANA el cec al Senyor no és or, sinó llum»^[5]. «“Senyor, feu que hi vegi”. Jesús li diu: “Recobra la vista; la teva fe t'ha salvat”. A l'instant hi veié» (Lc 18, 41-42). Les muralles de l’antiga Jericó s’havien ensorrat quan l’Arca de l’Aliança la va envoltar set vegades. En aquesta ocasió, quan Jesús travessava la ciutat, n’hi ha hagut prou amb uns quants crits plens de fe per assolir la guarició. «Creure és posseir anticipadament allò que esperem, és conèixer realitats que no veiem», diu l’autor de la Carta als hebreus (He 11, 1).

Què pot esperar amb més ardor un pobre cec sinó recuperar la vista, per deixar de demanar almoina al carrer, per contemplar finalment el rostre de les persones estimades, per passejar amb llibertat per la seva ciutat o acudir en pelegrinatge al Temple de Jerusalem? El seu desig és paral·lel a la seva audàcia. Sant Joan de la Creu solia repetir de diverses maneres que allò que assolim és proporcional al que esperem^[6]. Sant Joan Crisòstom, en el mateix sentit, comentava que «així com treuen poca aigua d’una font els qui hi van amb recipients petits i en treuen molta els qui els porten més grans (...), i com passa també amb la llum, que estén més o menys la seva claror segons les finestres que s’obren, així es rep la gràcia segons la mesura de la intenció»^[7].

Per això el Senyor, «que l’havia sentit des del començament, va deixar que perseverés en la seva oració. Igual que a tu. Jesús percep la primera invocació de la nostra ànima, però s’espera. Vol que ens convencen que el necessitem; vol que el preguem, que siguem tenaços, com aquell cec que s’estava arran del camí»^[8]. La nostra Mare, Maria, tot i ser plena de gràcia, pregava incessantment i continua fent-ho. Li podem demanar que ens ajudi a descobrir en la nostra oració aquesta dimensió de necessitat i de desig de Déu.

^[1] Sant Josepmaria, Amics de Déu, n. 196.

^[2] Ibíd., n. 195.

^[3] Francesc, Audiència, 6-V-2020.

^[4] Sant Gregori el Gran, Homilies sobre l’evangeli, n. 2.

^[5] Ibíd.

^[6] «Porque esperanza del cielo / tanto alcanza cuanto espera» (Sant Joan de la Creu, Tras de un amoroso lance, estrofa 4).

^[7] Sant Joan Crisòstom, comentari a aquest passatge a Catena aurea.

^[8] Sant Josepmaria, Amics de Déu, n. 195.