COM cada dissabte, una dona es dirigeix a la sinagoga. Des de feia divuit anys patia una malaltia causada per un esperit «anava tota encorbada i no es podia redreçar per res» (Lc 13, 11). Aquell dia Jesús també va a la sinagoga per predicar el Regne de Déu i convidar a la conversió. En un moment del seu ensenyament, Crist es fixa en ella, la crida i li diu: «”Dona, queda lliure de la teva malaltia”. Li imposà les mans i ella es redreçà immediatament» (Lc 13, 12-13).

Va ser un miracle completament inesperat. Aquesta dona no havia demanat res. Potser intuïa que Jesús passaria pel seu poble. Per això va fer tot el possible per col·locar-se en algun lloc de la sinagoga on el Mestre pogués veure-la. Tanmateix, ella no va obrir la boca ni va cridar, com altres personatges de l’Evangeli que també havien estat guarits. Malgrat tot, el Senyor no sols va advertir la seva presència, sinó que sobretot va llegir en el seu cor un desig immens de llibertat. I amb la seva sola paraula va fer fugir la malaltia: «Quedes lliure».

Jesús ens ensenya així que la misericòrdia és la resposta de Déu al dolor del món. El sofriment commou el seu cor. Qualsevol dels nostres problemes, fins i tot el més petit, li dol. No és un Déu insensible. De fet, el mateix Crist «va experimentar en aquest món l’aflicció i la humiliació. Va prendre els sofriments humans, els va assumir en la seva carn, els va viure fins al fons un per un. Va conèixer tota mena d’aflicció, les morals i les físiques: va experimentar la fam i el cansament, l’amargor de la incomprensió, va ser traït i abandonat, flagel·lat i crucificat»^[1]. La història d’aquesta dona encorbada es repeteix també avui. Allà on hi ha algú que pateix, pot sentir el consol de la presència de Crist, que ens mira amb el desig de prendre damunt les seves espatlles el nostre dolor.

LA MALALTIA impedia a aquesta dona gaudir de tantes coses bones de la vida. Per a ella era molt difícil mirar cap al cel; sense voler-ho, els seus ulls s’aturaven només en el terra que trepitjava. En alliberar-la dels seus lligams, Crist la fa capaç de veure allò que fins aleshores li havia estat vedat. Sentint-se lliure i plena d’alegria, «glorificava Déu» (Lc 13, 13) i «tota la gent s’alegrava de totes les meravelles» que Jesús feia (Lc 13, 18).

Pel relat de l’evangelista, descobrim que la malaltia tenia, en cert sentit, un origen espiritual. Quan el cap de la sinagoga s’indigna perquè tot succeeix en dissabte, Jesús li va respondre: «No calia, doncs, ni que fos en dissabte, alliberar aquesta dona filla d'Abraham, que Satanàs tenia lligada des de fa divuit anys?» (Lc 13, 16). Els Pares de l’Església veuen en aquesta dona encorbada, incapaç de redreçar-se, una figura d’aquelles ànimes que estan tan afeblides pels desigs terrenals que ja no poden ocupar-se de les realitats divines. «El pecador, preocupat per les coses de la terra i sense cercar les del cel, és incapaç de mirar cap amunt: com que segueix desigs que l’empenyen cap avall, la seva ànima, perdent la rectitud, es corba, i no veu res més que allò en què pensa sense parar»^[2].

De vegades podem tenir la impressió d’estar lligats pels nostres defectes. Aleshores experimentem una dificultat no pas petita per aspirar als béns del cel. En aquests moments, Déu espera que, com aquella dona, ens acostem a ell i li confiem amb sinceritat els nostres temors. «Que no et torbi conèixer-te com ets: així, de fang —escrivia sant Josepmaria—. Que no et preocupi. Perquè tu i jo som fills de Déu —i aquesta és deïficació bona—, escollits per crida divina des de tota l’eternitat (…). Nosaltres, que som especialment de Déu, instruments seus malgrat la nostra pobra misèria personal, serem eficaços si no perdem la humilitat, si no perdem el coneixement de la nostra flaquesa. Les temptacions ens donen la dimensió de la nostra debilitat»^[3]. D’aquesta manera, l’atractiu que pugui suscitar en nosaltres la realitat del pecat no serà un obstacle en la relació amb el Senyor, sinó que ens portarà a ser més humils, a cercar la unió amb ell i a confiar en la seva fortalesa.

AIXÍ COM la dona encorbada pateix per la seva malaltia, el pecat significa també esclavitud, «fa que l’home se senti estrany en ell mateix, en el seu jo íntim»^[4]. Per això, en un altre moment Jesús dirà: «Us ben asseguro que tothom qui peca és esclau, i l'esclau no es queda a la casa per sempre; és el fill el qui s'hi queda per sempre. Per això, si el Fill us fa lliures, sereu lliures de debò» (Jn 8, 34-36). Els cristians, per tant, hem estat cridats a la llibertat (cf. Ga 5, 13). Des de la Creació, Déu ens ha donat la capacitat d’escollir i voler el bé, però també la possibilitat d’allunyar-nos d’ell. «És un misteri de la Saviesa divina —comentava sant Josepmaria— que, en crear l’home a imatge i semblança seva (cf. Gn 1, 26), hagi volgut córrer el risc sublim de la llibertat humana»^[5].

«Aquest risc —assenyala el prelat de l’Opus Dei—, des dels albors de la història, va suposar efectivament el rebuig de l’Amor de Déu pel pecat original. Es va debilitar així la força de la llibertat humana cap al bé, i la voluntat va quedar una mica inclinada cap al pecat. Després, els pecats personals debiliten encara més la llibertat, i per això el pecat suposa sempre, en una mesura o una altra, una esclavitud (cf. Rm 6, 17-20)»^[6].Malgrat tot, l’home continua sent lliure, i encara que de vegades aquesta llibertat pugui ser fràgil, Déu és el primer a respectar-la i estimar-la. Saber que el Senyor «no vol esclaus, sinó fills»^[7], ens omple de seguretat, perquè ens permet viure abraçant la nostra condició més profunda. «Per això, com n’és d’alliberador saber que Déu ens estima; com n’és d’alliberador el perdó de Déu, que ens permet tornar a nosaltres mateixos, i a la nostra veritable casa»^[8].I en aquesta llar sabem que ens espera la Mare de Déu, que vol alliberar-nos de tot allò que ens pugui apartar del seu Fill.

^[1] Francesc, Discurs, 17-V-2014.

^[2] Sant Gregori el Gran, Homilies sobre l’evangeli, n. 31.

^[3] Sant Josepmaria, Carta 2, n. 20.

^[4] Sant Joan Pau II, Audiència, 3-VIII-1988.

^[5] Sant Josepmaria, Carta 24-X-1965, n. 3.

^[6] Mons. Fernando Ocáriz, Carta pastoral, 9-I-2018, n. 2.

^[7] Sant Josepmaria, És Crist que passa, n. 129.

^[8] Mons. Fernando Ocáriz, Carta pastoral, 9-I-2018, n. 4.