MOLTES VEGADES no és tan senzill prendre una decisió correcta. Per això, en algunes ocasions acudim a algú perquè ens ajudi a triar i ens aporti una mica de llum. Això mateix és el que demanaven alguns fariseus i escribes a Jesús: un senyal que ell era el Messies esperat per poder-lo seguir. Crist no satisfà la seva curiositat fent en aquell moment un prodigi, com potser esperaven, sinó que es compara amb un profeta que ells coneixien bé: «Perquè així com Jonàs va ser un senyal per a la gent de Nínive, també el Fill de l'home ho serà per a aquesta generació» (Lc 11, 30).

Jonàs va recórrer Nínive anunciant-ne la propera destrucció, i els ninivites van respondre convocant dejuni i penitència. «Déu va veure que de fet havien renunciat al seu mal camí. Llavors li va saber greu de fer-los el mal que havia anunciat, i se'n va desdir» (Jon 3, 10). Jesús també espera dels israelites una conversió semblant: abraçar la nova vida de l’Evangeli que ell mateix proclama amb les seves obres i paraules. Aquestes són, en realitat, els senyals que aquells fariseus i escribes estaven buscant, però que eren incapaços de veure; més encara, la seva duresa de cor els impedirà acceptar la resurrecció de Crist, el senyal en la seva plenitud, encara que sabessin pels soldats romans que això havia succeït.

Deia sant Josepmaria que «Ja és donat tot en Crist, que morí, i ressuscità, i viu i roman sempre. Cal, però, unir-s’hi per la fe, deixant que la seva vida es manifesti en nosaltres, de manera que es pugui dir que cada cristià és no ja alter Christus, sinó ipse Christus, el mateix Crist!»^[1]. D’aquesta manera, podrem ser aquest senyal que molts homes estan buscant.

JESÚS VIU. Aquest és el senyal que també avui il·lumina els homes, i no només aquells que van presenciar el seu caminar per la terra. «Crist no és una figura que va passar —comentava el fundador de l’Opus Dei—, que va existir en un temps i se’n va anar, deixant-nos un record i un exemple meravellosos. No: Crist viu»^[2]. La seva vida es manifesta en l’Església i, d’una manera especial, en l’Eucaristia. «La presència de Jesús viu en l’Hòstia Santa és la garantia, l’arrel i la consumació de la seva presència en el món»^[3].

Saber que Jesús és a prop nostre ens omple de consol també quan pensem que les circumstàncies no són les millors. Això és el que els va passar als deixebles d’Emmaús: malgrat que creien que Jesús continuava mort, sentien que els cremava el cor quan els parlava pel camí (cf. Lc 24, 32). La companyia del Senyor va poder més que la tristesa que els havia envaït durant diversos dies.

«Ell va entrar en el sepulcre dels nostres pecats, va arribar fins al lloc més profund on ens havíem perdut, va recórrer els embolics de les nostres pors, va carregar amb el pes de les nostres opressions i, des dels abismes més foscos de la nostra mort, ens va despertar a la vida i va transformar el nostre dol en dansa. (...) Amb Jesús, el Ressuscitat, cap nit no és infinita; i, fins i tot en la foscor més densa, en aquesta foscor brilla l’estel del matí»^[4]. Amb la seguretat que Crist continua vivint, en aquesta estona de pregària podem confiar-li les nostres pors. Com als deixebles d’Emmaús, també ell farà que el nostre cor cremi.

A MÉS DE LA SEVA VIDA I DE LA SEVA RESURRECCIÓ, Jesús posa a la nostra disposició una sèrie de senyals que poden confirmar-nos en el nostre camí de viure amb ell. Per això, cal tenir un cor atent per reconèixer la seva veu enmig dels esdeveniments quotidians. Un d’aquests signes pot ser el d’una alegria i una serenitat estables, que no s’ensorren en funció de les circumstàncies. «Si tu fas un aprofundiment, després prens la decisió i això et dona una pau que perdura en el temps, és un bon senyal i indica que el camí ha estat bo. Una pau que porta harmonia, unitat, fervor, zel. Tu surts del procés d’aprofundiment millor de com hi has entrat»^[5].

Un altre dels signes pot ser saber que actuem per amor, com a gratitud pel bé rebut, i no tant per por o obligació. Com escriu el prelat de l’Opus Dei: «Saber que l’Amor infinit de Déu es troba no només a l’origen de la nostra existència, sinó en cada instant, (...) ens omple de seguretat»^[6]. I això confirma, a més, que actuem sempre lliurement, perquè «la llibertat adquireix el seu sentit autèntic quan s’exerceix al servei de la veritat que rescata, quan es gasta a buscar l’Amor infinit de Déu, que ens allibera de totes les servituds»^[7].

No sempre podrem controlar tot allò que ens passa, i de vegades potser ens serà difícil reconèixer aquests signes de Jesús. La vida de Maria, com la dels sants, ens mostra que qui posa la seva confiança en Déu pot «construir amb ell alguna cosa meravellosa, alguna cosa eterna. (...) Anem sempre endavant procurant prendre les decisions així, en pregària i sentint què passa en el nostre cor, i avançar a poc a poc»^[8].

^[1] Sant Josepmaria, És Crist que passa, n. 104.

^[2] Sant Josepmaria, Ibíd., n. 102.

^[3] Ibíd.

^[4] Francesc, Homilia, 16-IV-2022.

^[5] Francesc, Audiència, 7-XII-2022.

^[6] Mons. Fernando Ocáriz, Carta pastoral, 9-I-2018.

^[7] Sant Josepmaria, Amics de Déu, n. 27.

^[8] Francesc, Audiència, 7-XII-2022.