UN DISSABTE, Jesús «entrà a la sinagoga i ensenyava. Hi havia un home que tenia la mà dreta paralitzada. Els fariseus i els mestres de la Llei esperaven a veure si curaria en dissabte, ja que buscaven un motiu per acusar-lo» (Lc 6, 6-7). Aquesta escena de l’evangeli posa en relleu el motiu pel qual algunes autoritats jueves segueixen Jesús. No els interessen els seus ensenyaments, ni tampoc s’alegren quan presencien algun miracle. Més aviat busquen l’excusa perfecta per poder desprestigiar-lo. «Oh fariseu! —diu sant Ciril d’Alexandria—, veus el qui fa coses prodigioses i cura els malalts en virtut d’un poder superior, i tu projectes la seva mort per enveja»^[1].

Els qui jutgen el Senyor en aquesta escena demostren que no els preocupa aquell home amb la mà paralitzada. La seva prioritat no és compadir-se de la malaltia d’aquesta persona i, si és possible, alliberar-la, sinó que es fixen únicament en el compliment estricte de la llei del dissabte; l’únic que els preocupa és acusar qui no la respectava que, en aquest cas, és Jesús, el mateix autor de la llei. Amb el seu formalisme, aquells fariseus «no deixen lloc a la gràcia de Déu» i es queden «en ells mateixos, en les seves tristeses, en els seus ressentiments», i així són incapaços «de portar la salvació, perquè li tanquen la porta»^[2].

En el fons, aquestes persones han convertit l’ampla via de la misericòrdia de Déu en un sender estret de legalismes; en comptes de ser una ajuda encoratjadora en aquest caminar, són un obstacle; allà on hi ha persones, només veuen desviacions de la norma. Davant d’aquesta manera de jutjar el proïsme, ens adverteix sant Josepmaria: «No es poden oferir fórmules prefabricades, ni mètodes o reglaments rígids, per acostar les ànimes a Crist. La trobada de Déu amb cada home és inefable i irrepetible, i nosaltres hem de col·laborar amb el Senyor per trobar —en cada cas— la paraula i la manera oportunes, essent dòcils i no intentant posar rails a l’acció sempre original de l’Esperit Sant»^[3].

SANT LLUC assenyala que Jesús coneix els pensaments d’aquests escribes i fariseus (cf. Lc 6, 8). El Senyor sap perfectament que no són allà per escoltar-lo amb humilitat i després seguir els seus ensenyaments. Encara que exteriorment es comporten com els altres, el seu interior contrasta amb la senzillesa de la resta d’oients. No acompanyen el Senyor amb el desig de canviar les seves vides i d’agradar a Déu, sinó amb el propòsit de trobar alguna cosa de què acusar-lo.

«La rectitud d’intenció —deia sant Josepmaria— consisteix a buscar “només i en tot” la glòria de Déu»^[4], per damunt de la nostra glòria personal o de l’afecció als criteris amb què jutgem la realitat. La vida cristiana no es redueix a “complir” certs estàndards o reglaments morals o religiosos: aquells fariseus, de fet, eren zelosos complidors de la llei, donaven almoines, passaven hores al temple, dejunaven… Però Jesús sabia que no ho feien per donar glòria al seu Pare i, per tant, això no els acostava als altres ni a l’autèntica felicitat. «Aquest poble —els diria el Senyor en una altra ocasió, citant el profeta Isaïes— m'honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi» (Mt 15, 8).

La vida cristiana va sempre acompanyada d’obres externes. Tanmateix, és decisiu que aquelles obres estiguin animades per l’esperit de bondat i de santedat que veiem en la vida del Senyor, dels apòstols i dels sants. D’aquesta manera, el cristià pot convertir «en or pur, com feia el rei Mides, tot el que toqui, per la rectitud d’intenció que, amb la gràcia de Déu, el porta a fer —d’allò que és indiferent— una cosa santa»^[5].

DESPRÉS d’haver demanat a l’home de la mà paralitzada que es posés al mig, Jesús va fer aquesta pregunta als escribes i fariseus: «Quin és el nostre deure els dissabtes, fer el bé o deixar de fer-lo, salvar una vida o deixar-la perdre?» (Lc 6, 9). Sense esperar resposta, el Senyor va obrar el miracle i la mà de l’home quedà guarida.

Jesús no feia càlculs a l’hora de fer el bé. Havia vingut al món per salvar els homes i va dedicar tota la seva vida a aquest propòsit. Per això feia miracles també en dissabte, perquè volia mostrar que en primer lloc hi ha sempre el bé de la persona. Quan es tractava de salvar algú, no dubtava a envoltar-se de pecadors públics (cf. Mc 2, 16), a recórrer tantes ciutats com calgués (cf. Lc 4, 43), o a entrar en cases de gentils (cf. Mt 8, 7). En definitiva, la seva missió redemptora no tenia horaris ni distincions de cap mena: Jesús es mostrava sempre disponible.

La tasca de donar a conèixer Déu també, en aquest sentit, ens treu dels nostres esquemes i seguretats. El sentit de missió propi de l’apòstol ens porta a experimentar «el gust de ser una deu, que desborda i refresca els altres. Només pot ser missioner algú que se senti bé buscant el bé dels altres, desitjant la felicitat dels altres»^[6].Aquesta és l’obertura de cor que va viure santa Maria. En els seus anys a la terra va posar sempre en primer lloc el bé de Jesús. I ara mostra aquesta mateixa disponibilitat a tots els qui s’hi acosten, com bons fills, per demanar la seva ajuda materna.

^[1] Sant Ciril d’Alexandria, Comentari a l’evangeli de sant Lluc.

^[2] Francesc, Homilia, 1-IV-2014.

^[3] Sant Josepmaria, Carta 11, n. 42.

^[4] Sant Josepmaria, Forja, n. 921.

^[5] Sant Josepmaria, Instrucción para la obra de San Gabriel, n. 98.

^[6] Francesc, Evangelii Gaudium, n. 272.