PENSAR EN LA BREVETAT de la vida i considerar que el nostre pas per la terra té un final ens pot produir temor. «Quan veureu que les legions envolten Jerusalem, sapigueu que ha arribat l'hora que la ciutat quedarà desolada (...). Després hi haurà prodigis al sol, a la lluna i a les estrelles. A la terra, les nacions viuran amb l'ai al cor, esverades pels bramuls de la mar embravida» (Lc 21, 20-25), diu avui Jesús en el discurs escatològic que l’Església ens presenta en la litúrgia. De fet, pocs anys després, en veure que els exèrcits encerclaven la ciutat, alguns cristians que recordaven les paraules del Senyor van fugir efectivament a Transjordània^[1].

Tanmateix, els apòstols havien viscut una ocasió semblant a la que descriu Jesús, amb una mar agitada i grans onades. La tenien ben guardada en la memòria. Aquella vegada eren en una barca i tot semblava indicar que moririen ofegats en la tempesta. Aleshores, el Senyor s’havia aixecat, havia calmat les aigües i havia asserenat els seus ànims. «“Per què teniu por? Encara no teniu fe?”. El començament de la fe és saber que necessitem la salvació. No som autosuficients, sols ens enfonsem. Necessitem el Senyor com els antics mariners necessitaven les estrelles. Convidem Jesús a la barca de la nostra vida. Confiem-li les nostres pors perquè les venci. Igual que els deixebles, experimentarem que, amb ell a bord, no es naufraga. Aquesta és la força de Déu: convertir en una cosa bona tot el que ens passa, fins i tot el que és dolent. Ell porta serenitat en les nostres tempestes, perquè amb Déu la vida no mor mai»^[2].

Sant Josepmaria contemplava amb molta seguretat les realitats últimes que l’Església ens proposa considerar aquests dies. A algunes persones «la mort els atura i els esglaia. —A nosaltres, la mort —la Vida— ens anima i ens empeny. Per a ells és la fi: per a nosaltres, el començament»^[3].

EN MOLTS SARCÒFAGS antics es representa la figura de Crist mitjançant la imatge del bon pastor. En l’art romà, «el pastor expressava generalment el somni d’una vida serena i senzilla, de la qual sentia nostàlgia la gent immersa en la confusió de la ciutat. Però ara la imatge era contemplada en un nou escenari que li donava un contingut més profund: “El Senyor és el meu pastor: no em manca res... Ni que passi per la vall tenebrosa, no tinc por de cap mal. Tu, Senyor, ets vora meu”. El veritable pastor és aquell que coneix també el camí que passa per la vall de la mort; aquell que, fins i tot pel camí de l’última solitud, en què ningú no em pot acompanyar, va amb mi guiant-me per travessar-lo: ell mateix ha recorregut aquest camí, ha baixat al regne de la mort, l’ha vençuda, i ha tornat per acompanyar-nos ara i donar-nos la certesa que, amb ell, sempre hi ha un pas obert. Saber que existeix aquell que m’acompanya fins i tot en la mort i que amb la seva “vara i el seu gaiato em donen confiança”, de manera que “no tinc por de cap mal”, era la nova esperança que brollava en la vida dels creients»^[4].

Arribarà el moment, quan Déu vulgui i com Déu vulgui, en què el Senyor ens cridarà a la seva presència. L’Església posa en llavis del sacerdot que assisteix un moribund unes paraules especials per a aquells instants: «T’encomano a Déu totpoderós i et confio a aquell que et va crear, perquè tornis al teu creador que et va formar de la pols de la terra. Que, quan surtis d’aquest món, et vingui a rebre la Verge Maria, els àngels i tots els sants»^[5]. Cal considerar que sortirem d’aquest món sense res ens pot ajudar a viure amb més lleugeresa per moure’ns al ritme de Déu. ¿Què és realment important? ¿Què he de custodiar en el cor perquè, quan arribi el moment, travessi el llindar de la vida terrenal cap a l’eternitat sense neguits? Sabem prou bé que només l’amor està destinat a durar per sempre. Ens fem eterns quan ens donem cada dia, en cada cosa que fem.

SABER QUE EL NOSTRE TEMPS és limitat aviva el sentit de missió que té la nostra vida de batejats. Ens impulsa a aprofitar cada dia com si fos l’últim. Quina aspiració és més gran que portar la felicitat eterna als qui ens envolten? Ho farem gradualment, un a un, pensant en les circumstàncies de cada persona concreta, mirant de discernir quins passos vol fer Déu en els seus cors… però amb aquella pressa de saber que cada moment és únic, que el temps se’ns escapa d’entre les mans. «Si el Senyor t’ha anomenat “amic”, has de respondre a la crida, has de caminar a pas ràpid, amb la urgència necessària, ¡al pas de Déu!»^[6].

«L’amistat multiplica les alegries i ofereix consol en les penes; l’amistat del cristià desitja la felicitat més gran —la relació amb Jesucrist— per a les persones que té a la vora. Demanem, com feia sant Josepmaria: Dona’ns, Jesús, un cor a mida del teu! Aquest és el camí. Només identificant-nos amb els sentiments de Crist —Tingueu els mateixos sentiments que tingué Jesucrist (Fil 2, 5)— podrem portar aquesta alegria plena a casa nostra, a la nostra feina i a tots els llocs en els quals ens trobem, a través de la nostra amistat»^[7].

Identificar-se amb els sentiments del Senyor, sense por de la mort perquè ens porta al cel, i amb la inquietud de conduir cap a aquesta felicitat les persones que estimem, podria ser un bon resum de la vida cristiana en aquesta terra. Volem arribar a la presència de Déu envoltats dels nostres familiars i amics, per compartir la vida amb Jesús i Maria durant tota l’eternitat.

^[1] Cf. Eusebi de Cesarea, Història eclesiàstica, 3, 5.

^[2] Francesc, Moment extraordinari d’oració en temps de pandèmia, 27-III-2020.

^[3] Sant Josepmaria, Camí, 738.

^[4] Benet XVI, Encíclica Spe salvi, n. 6.

^[5] Ritual de la Unció i cura pastoral dels malalts, n. 243.

^[6] Sant Josepmaria, Solc, n. 629.

^[7] Mons. Fernando Ocáriz, Carta pastoral, 1-XI-2019, n. 23.