A MITJA VESSANT de la muntanya de les Oliveres, a l’est de Jerusalem, hi ha l’església coneguda com a Dominus flevit. Segons la tradició, va ser allà on «quan Jesús arribà prop de Jerusalem i veié la ciutat, arrencà el plor», perquè molts no el van reconèixer com el Messies. «Vindrà un dia —va dir el Senyor, profetitzant la destrucció de Jerusalem— que els teus enemics obriran trinxeres al voltant teu, et rodejaran, t'assaltaran per tots costats, us rebatran per terra, a tu i els teus fills» (Lc 19, 43-44). Com tot jueu pietós, el Senyor estimava Jerusalem. Des de la seva presentació al Temple, aquella ciutat seria un lloc destacat per a la seva missió. Hi anava a pregar, a predicar, a fer miracles… Per això, no resta indiferent davant la sort que correrà.

Però el que més preocupa Jesús són aquells homes i dones que no l’han volgut acollir com a Messies. La seva reacció és la de qualsevol persona quan veu patir algú que estima: plora per l’altre. El Senyor, com va succeir aquell dia en contemplar Jerusalem, pateix pel mal que ens causem a nosaltres mateixos pel pecat. «¡Oh culpa sortosa, que ens ha merescut un Redemptor tan gran!»^[1], canta el Pregó Pasqual. Hem merescut no sols les llàgrimes de Déu, sinó fins a l’última gota de la seva sang. El Senyor «no pot mirar la gent i no sentir compassió»^[2].Les seves llàgrimes per Jerusalem ens mostren com és el cor de Déu i com reacciona quan ens allunyem d’ell. Podem demanar-li que també el nostre cor sigui més sensible davant el drama del pecat per tal que, obrint-nos a la seva gràcia, portem consol als qui ens envolten.

EL SENYOR plora per Jerusalem perquè no han reconegut Déu, i això només pot causar sofriment. És el drama que recorre la història de la humanitat: el de l’amor fidel de Déu, que ens busca per establir una aliança d’amor, i les infidelitats del cor de l’home pel pecat. «A la llum de tota la Bíblia, aquesta actitud d’hostilitat, d’ambigüitat o de superficialitat representa la de tot home i la del món —en sentit espiritual—, quan es tanca al misteri del Déu veritable, que surt al nostre encontre amb la desarmant mansuetud de l’amor»^[3].

Alguns autors de l’antiguitat cristiana han considerat que «nosaltres som aquella Jerusalem sobre la qual Jesús va plorar»^[4].Quan ens deixem enganyar pel pecat, és aquest mateix mal que ens causem a nosaltres el que, d’alguna manera, afligeix el Senyor. El veritable drama del mal no és tant la desobediència a una regla o una norma; és, sobretot, «una expressió de rebuig al seu amor, amb la conseqüència de tancar-nos en nosaltres mateixos, fent-nos la il·lusió de trobar una llibertat més gran»^[5].Tot pecat acaba mostrant la seva falsedat, en privar-nos de l’alegria i de la pau que Déu ens ofereix.

En canvi, la vida al costat de Crist ens porta a obrir-nos als altres i a trobar la veritable llibertat. No és una existència marcada per la resignació a sotmetre’ns a alguna regla exterior. Es tracta, més aviat, d’una vida conduïda per l’amor que intenta descobrir la veritat i la bellesa de tot allò que Déu ha revelat i de totes les activitats quotidianes. «Em plau de parlar de l’aventura de la llibertat —deia sant Josepmaria—, perquè així es desenvolupa la vostra vida i la meva. Lliurement —com a fills, hi insisteixo, no com a esclaus—, seguim el sender que el Senyor ha assenyalat per a cada un de nosaltres. Assaborim aquesta amplitud de moviments com un regal de Déu»^[6].

CAP A L’ANY SETANTA, la ciutat santa va ser encerclada per les tropes romanes. Després d’un llarg setge, el temple va ser destruït i les muralles completament arrasades. Es va complir així la profecia del Senyor: «I no et deixaran pedra sobre pedra» (Lc 19, 44). Jesús, lògicament, no s’alegra del desastre que més tard es produirà, sinó que plora per Jerusalem. Ell no ha vingut a condemnar, sinó a anunciar la pau als qui eren a prop i als qui eren lluny (cf. Ef 2, 17). Per això, mentre la contempla, s’adreça al poble que hi habita d’aquesta manera: «Tant de bo haguessis conegut avui on es troba la teva felicitat! Però ara els teus ulls no són capaços de veure-ho» (Lc 19, 42). Aquestes paraules semblen un ressò de les que va sentir la samaritana al costat del pou de Sicar: «Si sabessis quin és el do de Déu» (Jn 4, 10).

La vida cristiana comença descobrint el «do de Déu» més gran: que som fills seus. Dia rere dia ell és al nostre costat, ens espera a cada moment. Per estimar el Senyor «amb tot el cor, amb tot l'enteniment i amb totes les forces» (Mc 12, 33), no hem de fer necessàriament coses fora del que és ordinari. Vivim rebent aquest do de Déu quan ens adonem que hi ha una gràcia —un regal diví— que ens espera en cada moment i en cada persona que és al nostre costat. Allà, enmig de les batalles de la vida ordinària, podem assolir la pau que tant desitgem.

Santa Maria és reina de la pau. «No paris d’aclamar-la amb aquest títol: «Regina pacis, ora pro nobis!» ―Reina de la pau, ¡pregueu per nosaltres! ¿Ho has provat, si més no, quan perds la tranquil·litat?... ―Et sorprendràs de la immediata eficàcia»^[7]. La Mare de Déu no va deixar passar mai cap do que Déu li oferís i per això el va poder rebre en les seves pròpies entranyes: podem recórrer a ella perquè també nosaltres ens obrim a la pau que el seu Fill ens ofereix a cada moment.

^[1] Missal Romà, Himne Exsultet de la Vigília Pasqual.

^[2] Francesc, Homilia, 29-III-2020.

^[3] Benet XVI, Àngelus, 6-I-2009.

^[4] Orígenes, Homilia 38, sobre l’evangeli de Lluc; PG 13, 1896-1898.

^[5] Francesc, Audiència, 30-IV-2016.

^[6] Sant Josepmaria, Amics de Déu, n. 35.

^[7] Sant Josepmaria, Solc, n. 874.