JESÚS es dirigeix cap a Jerusalem i, al llarg del camí, va recorrent ciutats i pobles per predicar. Es troba al territori sota la jurisdicció d’Herodes Antipes, i alguns fariseus l’adverteixen que corre perill: segons li diuen, el tetrarca voldria matar-lo. No sabem si aquests fariseus tenien bona intenció o si feien servir un estratagema per allunyar Jesús d’aquelles terres. En qualsevol cas, la resposta del Senyor és plena de fermesa: «he d'anar fent el meu camí avui, demà i demà passat, perquè un profeta no ha de morir fora de Jerusalem» (Lc 13, 33).

Sense deixar-se intimidar per l’amenaça d’Herodes —a qui anomena «guineu» per posar en relleu que era un personatge astut i enganyós—, Jesús manifesta que continuarà ensenyant la veritat i alliberant les persones del mal físic i moral, per complir així la missió que Déu Pare li ha encomanat. Les incomprensions, dificultats i perills que troba no el fan enrere. I tampoc no actua segons càlculs humans, per exemple mesurant les possibilitats d’èxit del seu missatge. El que el mou és la confiança en el seu Pare i la identificació total amb els seus designis d’amor a la humanitat.

En la nostra vida també ens podem trobar de vegades en situacions difícils o problemàtiques, en què se’ns fa més ardu actuar com Déu vol: d’acord amb la veritat, la justícia o la caritat. Aquests moments són una crida a identificar-nos d’una manera més profunda i autèntica amb la voluntat divina; a créixer en la nostra confiança en el Senyor, considerant que el pla que vivim amb Déu és més gran que els obstacles i perills que trobarem. Podem continuar endavant amb fe, sabent que el compliment de la nostra missió no depèn només de factors humans, sinó que sobretot és a les mans de Déu. «Sense el Senyor no podràs fer cap passa segura —escriu sant Josepmaria—. Aquesta certesa que necessites la seva ajuda, et durà a unir-te més a Ell, amb confiança ferma, perseverant, ungida d’alegria i de pau, encara que el camí es faci aspre i costerut»^[1].

«JERUSALEM, Jerusalem, que mates els profetes i apedregues els homes que Déu t'envia! Quantes vegades he intentat reunir els teus fills com la lloca aplega els seus pollets sota les ales, i tu no ho has volgut» (Lc 13, 34). El lament de Jesús per Jerusalem mostra de manera expressiva el seu amor profund i el desig de protegir el seu poble. La referència als profetes ens recorda que, en tota la història de la salvació, Déu ha buscat una vegada i una altra el seu poble, sense cansar-se de perdonar-lo quan Israel s’havia allunyat. Amb el mateix afecte patern i matern, el Senyor desitja que ens acostem a ell, que visquem contínuament sota la seva protecció, que ens deixem trobar de nou quan l’hàgim abandonat.

En les seves paraules, percebem el dolor de Jesús davant la negativa de Jerusalem a acceptar el seu amor i la seva protecció. El Senyor no vol imposar-se. Prefereix respectar delicadament la llibertat humana, i accepta el rebuig, encara que li dolguin les conseqüències que comporta viure d’esquena a Déu: «Déu abandonarà el vostre temple» (Lc 13, 35), els adverteix. Buidor, foscor i fred és el que produeix l’absència de Déu en el cor humà, encara que els homes de vegades siguem capaços d’anar passant la vida centrant la nostra atenció en interessos i distraccions que defugen el que és fonamental.

El Senyor s’acosta a la Ciutat Santa com a rei de pau, com el mediador que cerca reconciliar el seu poble amb el Pare. No hi va a jutjar, sinó a salvar. «No ve a condemnar-nos, a retreure’ns la nostra indigència o la nostra mesquinesa —assenyala sant Josepmaria—: ve a salvar-nos, a perdonar-nos, a disculpar-nos, a dur-nos la pau i l’alegria. Si reconeixem aquesta meravellosa relació del Senyor amb els seus fills, els nostres cors necessàriament es canviaran, i ens farem càrrec que davant els nostres ulls s’obre un panorama absolutament nou, ple de relleu, de fondària i de llum»^[2].

ELS CRISTIANS tenim un vincle especial amb Jerusalem, la Ciutat Santa. Ens sentim espiritualment pelegrins a la terra on es va dur a terme la nostra reconciliació amb Déu i que abans «va ser el lloc històric de la revelació bíblica de Déu, el punt on, més que en qualsevol altre lloc, s’estableix el diàleg entre Déu i els homes, com si fos el punt de trobada entre el cel i la terra»^[3]. Jerusalem va ser testimoni de molts miracles i discursos de Jesús. Allí va néixer la primera comunitat cristiana, malgrat que les circumstàncies externes no sempre fossin favorables. «Jerusalem s’alça, als ulls de la fe, entre la transcendència infinita de Déu i la realitat de l’ésser creat, com a símbol de trobada, d’unió i de pau per a tota la família humana. La Ciutat Santa conté, doncs, una invitació profunda a la pau, adreçada a tota la humanitat, i en particular als adoradors del Déu únic i gran, Pare misericordiós dels pobles. Però, malauradament, cal reconèixer que Jerusalem està essent motiu de rivalitat persistent, de violència i de reivindicacions exclusivistes»^[4].

Contemplar Jesús, que es dol de la duresa del cor humà mentre es dirigeix a Jerusalem, ens convida a identificar-nos amb els seus sentiments de compassió, amb la seva set de pau i de justícia per a tots els homes. Tal com ens demanen des de fa dècades els successius Papes, avui podem pregar en particular per la reconciliació a Terra Santa. «Per vosaltres i amb vosaltres prego —escrivia el Papa als catòlics que hi viuen—: “Senyor, que ets la nostra pau (cf. Ef 2, 14-22), tu que has proclamat benaurats els qui treballen per la pau (cf. Mt 5, 9), allibera el cor de l’home de l’odi, de la violència i de la venjança. Nosaltres et contemplem i et seguim a tu, que perdones, que ets mansuet i humil de cor (cf. Mt 11, 29). Fes que ningú no ens robi del cor l’esperança de posar-nos dempeus i de ressuscitar amb tu, fes que no ens cansem d’afirmar la dignitat de tot ésser humà, sense distinció de religió, ètnia o nacionalitat, començant pels més fràgils, per les dones, la gent gran, els infants i els pobres”. Germans i germanes, voldria dir-vos que no esteu sols i que no us deixarem sols, sinó que romandrem solidaris amb vosaltres per mitjà de la pregària i de la caritat activa»^[5]. Podem acabar la nostra pregària demanant a la Mare de Déu que concedeixi el do de la pau a Terra Santa i al món sencer: «Santa Maria és ―així la invoca l’Església― la Reina de la pau. Per això, quan s’avalota la teva ànima, l’ambient familiar o el professional, la convivència en la societat o entre els pobles, no paris d’aclamar-la amb aquest títol: Regina pacis, ora pro nobis!»^[6].

^[1] Sant Josepmaria, Solc, n. 770.

^[2] Sant Josepmaria, És Crist que passa, n. 165.

^[3] Sant Joan Pau II, Redemptionis Anno, 20-IV-1984.

^[4] Ibíd.

^[5] Francesc, Carta als catòlics de Terra Santa, Setmana Santa 2024.

^[6] Sant Josepmaria, Solc, n. 874.