JESÚS és un bon pedagog. Procura acompanyar el seu ensenyament amb exemples, imatges o gestos concrets. No escatima temps ni energia perquè la seva doctrina arribi i connecti amb tothom. El preocupa conèixer bé els seus deixebles per encertar en els seus discursos i repeteix les coses tot el que calgui. Com deia sant Josepmaria, «El Senyor s’ha prodigat amb nosaltres: ens ha instruït pacientment; ens ha explicat els seus preceptes amb paràboles, i no ha deixat d’insistir sense treva»^[1].

Quan Jesús va parlar sobre el valor de la pregària, va voler reforçar el seu ensenyament amb un exemple que interpel·laria molts dels seus oients; encara més, potser fins i tot era una cosa que els havia passat feia poc. «Si algú té un amic, i aquest el va a trobar a mitjanit i li diu: “Amic deixa'm tres pans, que acaba d'arribar de viatge un amic meu i no tinc res per donar-li”. Qui de vosaltres li respondria de dins estant: “No m'amoïnis; la porta ja és tancada i jo i els meus fills ja som al llit, no em puc aixecar a donar-te'ls?”» (Lc 11, 5-6).

Més enllà del missatge concret d’aquest passatge, podem veure la preocupació de Jesús per posar-se en el lloc de l’altre a l’hora de transmetre els seus ensenyaments. Ell aprofitava els esdeveniments diaris per revelar grans realitats divines. Déu no és «una intel·ligència matemàtica molt allunyada de nosaltres. Déu s’interessa per nosaltres, ens estima, ha entrat personalment en la realitat de la nostra història, s’ha auto comunicat fins a encarnar-se. Déu és una realitat de la nostra vida; és tan gran que també té temps per a nosaltres, s’ocupa de nosaltres. En Jesús de Natzaret trobem el rostre de Déu, que ha baixat del seu Cel per submergir-se en el món dels homes, en el nostre món, i ensenyar l’art de viure, el camí de la felicitat; per alliberar-nos del pecat i fer-nos fills de Déu»^[2]. També nosaltres, quan transmetem la fe, podem imitar aquesta inquietud del Senyor per connectar els seus ensenyaments amb realitats del dia a dia. D’aquesta manera, l’Evangeli es percebrà no com una cosa aliena, sinó més aviat familiar, propera, que desperta el desig de viure aquesta bona nova.

ENCARA ressonaven a les orelles dels seus deixebles les diverses peticions que Jesús havia sintetitzat en el parenostre: una manera nova d’adreçar-se a Déu, filial i confiada. En aquest context, Jesús ofereix tot seguit l’exemple de la petició d’un amic inoportú que, a una hora intempestiva, demana pans per a un convidat inesperat. Crist vol que comparem la nostra manera humana de respondre a les peticions amb l’estil nou de Déu.

Perquè aquesta manera divina quedi segellada en els cors dels seus oients i en els nostres, Jesús sentencia: «I jo us dic: demaneu, i Déu us donarà, cerqueu, i trobareu, truqueu, i Déu us obrirà» (Lc 11, 9). En poques ocasions el Senyor és tan insistent, tant per les imatges que utilitza —demanar, cercar, trucar— com per la freqüència amb què les remarca, repetint per segona vegada: «perquè tothom qui demana obté, tothom qui cerca troba, a tothom qui truca, li obren» (Lc 11, 10).

Jesús ofereix una promesa consoladora sobre la pregària de petició: res no queda sense resposta. «La súplica és expressió del cor que confia en Déu, que sap que tot sol no pot. En la vida del poble fidel de Déu trobem molta súplica plena de tendresa creient i de profunda confiança. No traguem valor a la pregària de petició, que tantes vegades ens asserena el cor i ens ajuda a continuar lluitant amb esperança»^[3]. És el que han fet tants sants al llarg de la història, davant moltes foscors o obstacles. Demanar els ha fet créixer en la consciència que era Déu qui ho tirava tot endavant: la missió apostòlica que tenien entre mans, la sembra de pau i alegria que volien portar arreu del món, la seva pròpia santedat, les preocupacions familiars... Sant Josepmaria, en un moment d’incomprensions i dificultats, insistia als seus fills a no deixar d’acudir a Déu. Per expressar aquest desig, recorria a una frase del profeta Isaïes: «Crida ben fort, no t'estiguis de cridar. Fes sentir com un corn la teva veu» (Is 58, 1).

«SI EL FILL demana un peix al seu pare, qui de vosaltres li donaria una serp en lloc del peix? O bé, si li demana un ou, qui de vosaltres li donaria un escorpí?» (Lc 11, 11). Seguint la seva manera d’ensenyar, Jesús presenta una altra comparació per completar la imatge que els oients podien tenir de Déu. No sols és un Pare a qui pots demanar tota mena de béns, com ha mostrat en el parenostre. Tampoc no és suficient per descriure aquesta paternitat el fet que no deixi cap súplica sense resposta. A més de tot això, és un Pare molt superior al millor que es pugui trobar. «Penseu, doncs, que si vosaltres, que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el Pare del cel donarà l'Esperit Sant als qui l'hi demanen» (Lc 11, 13).

Probablement tenim l’experiència d’haver demanat alguna cosa a Déu que, al final, no ens ha concedit. Aleshores podem pensar que no és cert allò que «tothom qui demana, rep». Però el que Jesús vol transmetre és que, quan no ens cansem de suplicar, el primer bé que rebem és precisament el de ser veritablement fills de Déu, gràcies a l’Esperit Sant. De vegades, efectivament, pot semblar que no ens dona el que demanem, però tenim la seguretat que Déu és bo i, per tant, sempre «vol el millor per a nosaltres»^[4]. Aquella pregària, si és confiada, ens ajuda a ser humils, a reconèixer que som fills necessitats d’un Pare amorós. I moltes vegades el fruit principal d’aquesta petició serà haver pres una consciència més gran de la nostra filiació.

«Déu, diferint la seva promesa, eixampla el desig; amb el desig, eixampla l’ànima i, eixamplant-la, la fa capaç dels seus dons»^[5]. Quan Jesús sembla que no ens concedeix el que demanem, ho fa perquè continuem insistint i creixi en nosaltres el desig d’obtenir-ho. A través d’aquesta pregària que no defalleix, Déu prepara la nostra ànima per acollir el do de la filiació divina, que il·lumina el nostre camí cap a la santedat i que ens fa tenir per Mare la Verge Maria. «¡Mare! —Crida-la fort, ben fort. —T’escolta, et veu en perill potser, i t’ofereix, la teva Mare santa Maria, amb la gràcia del seu Fill, el consol del seu emparament, la tendresa de les seves carícies: i et trobaràs reconfortat per a la nova lluita»^[6].

^[1] Sant Josepmaria, Amics de Déu, n. 52.

^[2] Benet XVI, Audiència, 28-XI-2012.

^[3] Francesc, Gaudete et exultate, n. 154.

^[4] Francesc, Àngelus, 16-I-2022.

^[5] Sant Agustí, Sobre la primera carta de Sant Joan, tractat IV.

^[6] Sant Josepmaria, Camí, n. 516.