EL SENYOR volia que els seus deixebles participessin del seu ardent desig de portar l’Evangeli a totes les criatures. Per això, en alguns moments del seu ministeri, «els envià que s'avancessin de dos en dos cap a cada poble i a cada lloc on ell mateix havia d'anar» (Lc 10, 1), perquè preparessin el camí de la seva vinguda. Una cosa semblant passa també avui, amb cadascun dels cristians, perquè ens sentim com aquells setanta-dos que el Senyor va enviar. Saber-nos enviats per Déu ens ajudarà a créixer en obertura de cor, sabent que l’Evangeli és sempre una crida missionera, universal. Podem dir amb un dels antics Pares: «Cristià és el meu nom, catòlic el meu cognom»^[1]. L’Església és catòlica perquè té un cor obert a tota persona, i això es reflecteix també en el nostre diàleg amb Déu: «La nostra pregària no s’ha de limitar només a les nostres peticions, a les nostres necessitats: una pregària és veritablement cristiana si també té una dimensió universal»^[2].

Al mateix temps, Jesús va voler que aquests deixebles compartissin la seva inquietud per la necessitat d’obrers que treballin al camp del món, per recollir els fruits de la seva obra de salvació. «Hi ha molt a segar i pocs segadors: demaneu a l'amo dels sembrats que enviï més homes a segar-los» (Lc 10, 2). Es tracta d’una invitació que pot sorprendre en un primer moment. Per què nosaltres —que només som obrers— hem de pregar a l’amo de la collita que enviï més treballadors? Què importa que es perdi la collita si en qualsevol cas continuarem rebent el mateix jornal?.

Jesús vol que els deixebles tinguin amor per allò terrenal. És a dir, que no es limitin només a retre comptes, sinó que considerin la terra del món com una cosa pròpia, que els pertany. El Senyor pretén, en definitiva, que compartim els desitjos més profunds del seu cor, sentint-nos partícips d’aquella set d’ànimes que el va fer exclamar: «He vingut a calar foc a la terra, i com voldria que ja estigués encesa!» (Lc 12, 49). Crist té «set de nosaltres, del nostre amor, de les nostres ànimes i de totes les ànimes que hem de dur fins a Ell, pel camí de la Creu, que és el camí de la immortalitat i de la glòria del Cel»^[3].

EN LES INSTRUCCIONS que Jesús dona als setanta-dos (cf. Lc 10, 2-12), hi trobem també les línies mestres de la nostra missió de cristians enmig del món. «Crist no es limita a enviar: també dona als missioners normes de comportament clares i precises. Primer de tot, els envia “de dos en dos” perquè s’ajudin mútuament i donin testimoni d’amor fratern. Els adverteix que seran “com anyells enmig de llops”, és a dir, hauran de ser pacífics malgrat tot i portar en totes les situacions un missatge de pau; no duran amb ells ni sarró ni diners, per viure del que la Providència els proporcioni; guariran els malalts, com a signe de la misericòrdia de Déu; marxaran d’on siguin rebutjats, limitant-se a advertir sobre la responsabilitat de rebutjar el Regne de Déu»^[4].

Els primers cristians van saber encarnar aquestes indicacions del Senyor. Van viure una caritat entre ells que suscitava l’admiració dels seus contemporanis^[5]. També van saber transmetre pau enmig de les persecucions i les contrarietats, perquè sabien que els seus noms estarien així esscrits al cel (cf. Lc 10, 20). A més, es preocupaven que a cap dels germans no li faltés el necessari, posant a la seva disposició els propis béns (cf. Ac 2, 45).

Per això, sant Josepmaria es fixava en els primers cristians a l’hora de parlar sobre la santedat enmig de la vida quotidiana, perquè ells van saber testimoniar Crist ressuscitat a través de les activitats del dia a dia. «Viu la teva vida ordinària —comentava el fundador de l’Opus Dei—; treballa on ets, mirant de complir els deures del teu estat, d’enllestir bé la feina segons la teva professió o ofici, progressant, millorant a cada jornada. Sigues lleial, comprensiu amb els altres i exigent amb tu mateix. Sigues mortificat i alegre. Aquest serà el teu apostolat. I, sense que en sàpigues els motius, per la teva pobra misèria, els qui et volten vindran a tu, i amb una conversa natural, senzilla —a la sortida de la feina, en una reunió de família, a l’autobús, en un passeig, a qualsevol lloc— parlareu d’inquietuds que estan en l’ànima de tots, bé que de vegades no se’n vulguin adonar: les entendran més, quan comencin a cercar Déu de debò»^[6].

EL MISSATGE que els deixebles són cridats a portar és, principalment, un missatge de proximitat: «El Regne de Déu és a prop» (Lc 10, 9). En un primer moment, sembla que aquest anunci, que ressona també en altres parts de l’Evangeli, sigui només una exhortació amenaçadora a la conversió, atesa la imminència del judici final. Tanmateix, en aquestes paraules hi ressona sobretot la tendresa de Déu, que literalment es va acostar a cadascun de nosaltres amb l’Encarnació del seu Fill. «Si el Déu del cel és a prop, nosaltres no estem sols a la terra i en les dificultats tampoc no perdem la fe. Això és el primer que cal dir a la gent: Déu no és distant, sinó que és Pare. (...) Vol prendre’t de la mà, també quan vas per camins costeruts i difícils, també quan caus i et costa aixecar-te i reprendre el camí; Ell, el Senyor, és allà, amb tu. És més, sovint en els moments en què ets més feble pots sentir més forta la seva presència»^[7].

Aquesta és l’actitud que Jesús vol transmetre als seus deixebles: fer-se propers als altres i abocar-hi la tendresa i la proximitat de Déu. I no només amb aquells que acullin amb entusiasme l’anunci de l’Evangeli, sinó també amb els seus perseguidors: «Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen. Així sereu fills del vostre Pare del cel» (Mt 5, 44-45). Com escrivia sant Josepmaria: «És petit el teu amor si no sents el zel per la salvació de totes les ànimes. —És pobre el teu amor si no tens ànsies d’encomanar la teva bogeria a altres apòstols»^[8]. Podem demanar a la Verge Maria, Reina dels apòstols, que compartim el desig del seu Fill, «que vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat» (1 Tm 2, 4).

^[1] Sant Pacià, Epístola, 1, 4.

^[2] Francesc, Àngelus, 7-VII-2019.

^[3] Sant Josepmaria, Amics de Déu, n. 202.

^[4] Benet XVI, Àngelus, 8-VII-2007.

^[5] Cf. Tertul·lià, Apologia 39, 7 (CCL 1, 151).

^[6] Sant Josepmaria, Amics de Déu, n. 273.

^[7] Francesc, Àngelus, 18-VI-2023.

^[8] Sant Josepmaria, Camí, n. 796.