LES VIDES DE sant Pere i sant Pau estan entrellaçades per l’amor a Jesucrist i per un mateix afany evangelitzador. Tot i que tenien un origen, un temperament i una formació molt diferents, a partir de la crida del Senyor van dedicar les seves millors energies a donar testimoni arreu del món de l’alegria que havien rebut, cadascun amb la seva missió i el seu estil particulars: Pere com a cap de l’Església, Pau com a apòstol dels gentils.

Es van conèixer a Jerusalem, quan Pau va visitar els apòstols tres anys després de la seva conversió (cf. Ga 1, 15-18). Allà van conviure amb prou feines uns quants dies. És possible que posteriorment coincidissin a Roma, quan Pau va ser empresonat a la capital de l’Imperi. Sabem que tots dos van donar en aquesta ciutat el seu màxim testimoni d’amor a Crist en el martiri: Pere va ser crucificat; Pau, decapitat. A la ciutat eterna reposen avui les seves relíquies a les basíliques que els són dedicades. Així ho recull, cap a l’any 200, el testimoni del sacerdot romà Gai: «Jo et puc mostrar les restes dels apòstols; perquè, tant si vas al Vaticà com a la via Ostiense, hi trobaràs els trofeus dels qui van fundar aquella Església»^[1].

Avui contemplem el que Déu pot fer amb els qui s’obren generosament a la seva acció. «¡Anima’t! Tu... pots —escrivia sant Josepmaria—.—¿Veus el que va fer la gràcia de Déu amb aquell Pere dormilega, negador i covard..., amb aquell Pau perseguidor, odiador i pertinaç?»^[2]. «La tradició cristiana sempre ha considerat inseparables sant Pere i sant Pau: junts, en efecte, representen tot l’Evangeli de Crist»^[3]. Tots dos són fonament de l’Església, símbols de la seva unitat i columnes de la fe. Per aquest motiu, l’Església ha unit en un mateix dia la Dedicació de les basíliques romanes de sant Pere i sant Pau, edificades sobre les seves tombes.

DAVANT DE LA façana de la basílica de Sant Pere hi ha dues grans estàtues, fàcilment recognoscibles pel que porten a les mans: les claus a les de Pere, i l’espasa a les de Pau.

El símbol de les claus —que Pere rep de Crist— representa la seva autoritat. El Senyor li promet que, com a fidel administrador del seu missatge, li correspondrà obrir la porta del regne del cel (cf. Ap 3, 7). L’espasa que Pau porta a les mans és l’instrument amb què va ser assassinat. Tanmateix, llegint les seves cartes descobrim que la imatge de l’espasa també evoca la seva missió evangelitzadora. Quan sent que s’acosta la seva mort, escriu al seu deixeble Timoteu: «He lliurat un bon combat» (2 Tm 4, 7). Pau ha estat anomenat el tretzè apòstol, perquè, tot i que no formava part del grup dels dotze, va ser cridat per Crist Ressuscitat en el camí de Damasc.

Humanament eren molt diferents i probablement no van faltar diferències en la seva relació. Però aquestes no van ser cap obstacle perquè l’un i l’altre mostressin «una manera nova de ser germans, viscuda segons l’Evangeli, una manera autèntica feta possible per la gràcia de l’Evangeli de Crist que actuava en ells»^[4]. Així ho expressava sant Josepmaria: «Voldria —ajuda’m amb la teva oració— que, a l’Església santa, tots ens sentíssim membres d’un sol cos, com ens demana l’Apòstol; i que visquéssim a fons, sense indiferències, les alegries, les tribulacions, l’expansió de la nostra Mare, una, santa, catòlica, apostòlica, romana. Voldria que visquéssim la identitat d’uns amb altres, i de tots amb Crist»^[5].

EN DEDICAR un temple al culte, aquest edifici deixa de ser un lloc corrent per transformar-se en un espai sagrat, que tindrà com a fi donar glòria a Déu. La part central del ritu de dedicació és la consagració de l’altar que, estant completament nu, és ungit amb el crisma al centre i als quatre angles. A continuació, s’encensa i es guarneix amb les tovalles, les flors, els ciris i la creu. El celebrant, amb una espelma encesa a la mà, invoca la «llum de Crist», de manera anàloga a com es fa durant la Vetlla Pasqual.

A imatge d’un temple, tots els cristians hem estat consagrats a Déu en el nostre Baptisme, hem estat ungits al cap amb el sant crisma. També a nosaltres se’ns ha lliurat una espelma, encesa a partir de la flama del ciri pasqual, perquè siguem fonts de llum en el món. Podem cooperar amb entusiasme a l’edificació de l’Església perquè som «pedres vives» (1 Pe 2, 5) d’aquest edifici sobrenatural. Aquests dos testimonis de la fe són admirables no tant perquè posseeixin unes capacitats inigualables, sinó més aviat perquè al centre de la seva història «hi ha la trobada amb Crist que va canviar les seves vides. Van experimentar un amor que els va guarir i els va alliberar i, per això, es van convertir en apòstols i ministres d’alliberament per als altres»^[6].

«Pere va conèixer personalment Maria i, en diàleg amb ella, especialment durant els dies que van precedir la Pentecosta (cf. Ac 1, 14), va poder aprofundir en el coneixement del misteri de Crist. Pau, en anunciar el compliment del designi salvífic “en la plenitud del temps”, no va deixar de recordar la dona de la qual el Fill de Déu havia nascut en el temps (cf. Ga 4, 4)»^[7]. Li demanem que, a exemple de sant Pere i sant Pau, abracem en la nostra vida l’aventura d’edificar l’Església.

^[1] Eusebi, Història Eclesiàstica, II, 25, 7.

^[2] Sant Josepmaria, Camí, n. 483.

^[3] Benet XVI, Homilia, 29-VI-2012.

^[4] Ibíd.

^[5] Sant Josepmaria, Forja, n. 630.

^[6] Francesc, Homilia, 29-VI-2021.

^[7] Francesc, Àngelus, 29-VI-2015.