LES FEINES del camp eren ben conegudes pels qui escoltaven Jesús. Les vinyes han estat una part important en la història del poble d’Israel, també en els seus textos sagrats. Per això, Crist s’atura en un dels seus elements i l’aplica a la relació dels apòstols amb ell. «Jo soc el cep veritable, i el meu Pare és el vinyater (...). Així com la sarment, si no està en el cep, no pot donar fruit, tampoc vosaltres no podeu donar fruit si no esteu en mi» (Jn 15, 1. 4). Ser cristians, per tant, més que un conjunt de pràctiques, «és una vida en unió amb Crist, en la qual participem de la relació filial que ell viu amb el Pare en l’Esperit Sant. (...) D’aquesta unió brolla la comunió recíproca entre els creients i neix tota fecunditat missionera»[1].
«En encarnar-se, Crist mateix ha vingut a aquest món per ser el nostre fonament. En qualsevol necessitat i aridesa, ell és la font d’aigua viva, que ens nodreix i enforteix. Ell en persona carrega damunt seu el pecat, la por i el sofriment i, en definitiva, ens purifica i transforma misteriosament en sarments bons que donen bon vi. En aquests moments de necessitat ens sentim de vegades esclafats sota una premsa, com el raïm que és espremut completament. Però sabem que, units a Crist, ens convertim en vi de solera. Déu sap transformar en amor fins i tot les coses difícils i aclaparadores de la nostra vida. L’important és que “romanguem” en el cep, en Crist»[2].
Viure units a Crist és la clau de la felicitat. I la unitat és fruit de l’estimació; per això, les persones que s’estimen acaben vivint en sintonia d’idees, de voluntats, d’afectes. S’acaben compartint de tal manera les coses pròpies que allò de l’altre m’interessa com si fos meu. Deixar que aquesta afinitat vagi arrelant en el nostre tracte amb Jesús és font d’alegria i de seguretat. Podem viure units a ell a través del diàleg de la pregària. Podem créixer en aquesta identificació amb Crist a través de la gràcia que se’ns dona en els sagraments.
POT PASSAR que travessem alguna època amb poc entusiasme, en què sembla que hi ha menys llum. Es repeteixen els dies en què tot costa més. Arriba, aleshores, el moment de recordar que és el Senyor qui dona la vida, les flors i els fruits. Les plantes se solen podar a finals de l’hivern, en preparació per a l’arribada de la primavera. «¿No has sentit de llavis del Mestre la paràbola del cep i les sarments? —es pregunta sant Josepmaria—. Consola’t: t’exigeix perquè ets sarment que dona fruit... I t’esporga, ut fructum plus afferas —perquè donis més fruit. ¡És clar!: fa mal, tallar així, arrencar així. Però, després, ¡quina ufanor en els fruits, quina maduresa en les obres!»[3].
«Per donar fruit, Jesús ha viscut l’amor fins al fons, deixant-se trencar per la mort com una llavor es deixa trencar sota terra. Precisament allà, en el punt extrem del seu abaixament —que és també el punt més alt de l’amor— ha germinat l’esperança (...). Escolteu bé com és la transformació que fa la Pasqua: Jesús ha transformat el nostre pecat en perdó, la nostra mort en resurrecció, la nostra por en confiança. És per això que allà, a la creu, ha nascut i reneix sempre la nostra esperança; és per això que amb Jesús cada foscor nostra pot ser transformada en llum, tota derrota en victòria, tota desil·lusió en esperança»[4].
Sabent que és Déu qui vol cuidar-nos i fer-nos millors, volem que faci aquesta feina de treure allò que destorba, de perdre allò que sobra. Aprenem a estimar millor, a confiar més en el Senyor. Déu, per preparar-nos per a la nostra missió, compta amb els desconcerts, amb les incomprensions, amb els nostres esforços que passen desapercebuts. Així adquireix nova vitalitat el nostre interior, creix la nostra capacitat d’estimar com ell, amb l’arrel a la creu. Ens fem una mica més generosos, a imitació de la divina prodigalitat de Crist.
QUINA MERAVELLA, doncs, saber-nos tots sarments del mateix cep. Aquesta realitat ens farà admirar les virtuts i els talents dels altres, donant gràcies a Déu perquè embelleix i omple de fruits els nostres germans, parents i amics. Vivim així units a Crist i entre nosaltres. Assaborint en la nostra ànima aquesta passió per la unitat, no ens torben els errors dels qui ens envolten, perquè els entenem com un possible camí de creixement tant per a la persona com per a nosaltres. No guardem rancors ni recels; volem servir tothom, perquè tots som sarments units a Jesús.
Per això la unió amb Crist és, al mateix temps, unió amb tots els altres als quals ell es lliura. No puc tenir Crist només per a mi. «Els sarments no tenen vida pròpia: viuen només si romanen units al cep d’on han brotat. La seva vida s’identifica amb la del cep. La mateixa saba circula entre el cep i els sarments; tots dos donen el mateix fruit. Entre ells existeix, per tant, un vincle indissoluble, que simbolitza molt bé el que existeix entre Jesús i els seus deixebles: “Estigueu en mi, i jo estaré en vosaltres” (Jn 15, 4)»[5].
Sabem que «el nostre amor no es confon amb una disposició sentimental, ni tampoc amb la simple companyonia (...). És conviure amb el proïsme, venerar —hi insisteixo— la imatge de Déu que hi ha en cada home, procurant que ell també la contempli, perquè sàpiga adreçar-se a Crist»[6]. La criatura més unida a Déu, i que millor ha reflectit el rostre de Crist, és la Santíssima Verge, de qui va heretar la carn i la sang. Ella pot recordar-nos que també en els sarments hi ha el Senyor i que, com nosaltres, també les nostres germanes i germans en la fe estan units al cep veritable.
[1] Lleó XIV, Missatge, 25-I-2026.
[2] Benet XVI, Homilia, 22-IX-2011.
[3] Sant Josepmaria, Camí, n. 701.
[4] Francesc, Audiència general, 12-IV-2017.
[5] Sant Joan Pau II, Audiència general, 25-I-1995.
[6] Sant Josepmaria, Amics de Déu, n. 230.

