«QUE ELS VOSTRES CORS s'asserenin —ens diu avui Jesús—. Confieu en Déu, confieu també en mi. A casa del meu Pare hi ha lloc per a tots» (Jn 14, 1-2). La memòria de tots els fidels difunts ens ofereix l’oportunitat de tornar a considerar la realitat de la vida eterna, de moure els nostres afectes cap a l’esperança de la trobada definitiva amb l’amor veritable i per sempre. Cap de nosaltres no ha traspassat el llindar de la mort, de manera que no sabem com serà aquell moment. Déu ha volgut, en el seu Fill, revelar-nos el que ens espera a casa seva.

«Entre ahir i avui molts visiten el cementiri, que, com diu aquesta mateixa paraula, és el “lloc del descans” en espera del despertar final. És bonic pensar que serà Jesús mateix qui ens despertarà. Jesús mateix va revelar que la mort del cos és com un son del qual ell ens desperta. Amb aquesta fe ens aturem —també espiritualment— davant les tombes dels nostres éssers estimats, dels qui ens van estimar i ens van fer bé. Però avui som cridats a recordar tothom, fins i tot aquells que ningú no recorda»^[1].

«I quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré a casa meva —continua dient Jesús—, perquè també vosaltres visqueu allà on jo estic» (Jn 14, 3). «L’home necessita l’eternitat, i per a ell qualsevol altra esperança és massa breu, és massa limitada. L’home només s’explica si existeix un amor que supera tot aïllament, fins i tot el de la mort, en una totalitat que transcendeix també l’espai i el temps»^[2].

«DONEU-LOS, SENYOR, el repòs etern, i que la llum perpètua els il·lumini»^[3], demanem avui a l’inici de la Missa. La situació dels fidels difunts que encara no han arribat al cel és de sofriment i joia alhora. Dolor i felicitat s’entrellacen misteriosament al purgatori. La raó d’aquesta joia és la certesa que veuran Déu: han guanyat la batalla, han decidit ser feliços a la terra i al cel. Són a un pas de la glòria, i per això la tradició cristiana els anomena «beneïdes ànimes del Purgatori».

Fins i tot les penes són allà font d’alegria, perquè les ànimes accepten aquest sofriment, plenament lliurades a la voluntat divina. Amb un amor encès, encara que imperfecte, adoren el misteri de la santedat de Déu. Santa Caterina de Gènova, coneguda especialment per la seva visió sobre el purgatori, «no el presenta com un element del paisatge de les entranyes de la terra: no és un foc exterior, sinó interior. Això és el purgatori, un foc interior. La santa parla del camí de purificació de l’ànima vers la comunió plena amb Déu, partint de la seva experiència de profund dolor pels pecats comesos, davant l’amor infinit de Déu»^[4].

El sacerdot, en una de les pregàries eucarístiques que ens ofereix el Missal, demana a Déu en nom de tots: «Recordeu-vos també dels nostres germans que moriren en l'esperança de la resurrecció i de tots els difunts que descansen en el si de la vostra misericòrdia. Admeteu-los a contemplar la llum de la vostra mirada»^[5]. De tots els sufragis que podem oferir, el més valuós és el Sant Sacrifici de l’Altar. La santa Missa es pot celebrar pels difunts. L’Església, desitjosa que arribin com més aviat millor al cel, permet avui a tots els sacerdots celebrar tres vegades la santa Missa. També ens anima a pregar pels nostres germans que «dormen ja el son de la pau». La devoció del poble cristià, a més de l’Eucaristia, troba en pràctiques pietoses com el sant rosari, les absoltes i les obres de penitència, un veritable camí de pregària per intercedir pels difunts.

LA COMUNIÓ amb tota l’Església, i en aquest cas amb els difunts, fa que «la nostra pregària pels difunts no sols pot ajudar-los a ells, sinó que també pot fer eficaç la seva intercessió per nosaltres»^[6]. Els sants han estat grans devots d’aquesta ajuda mútua. Sant Alfons Maria de Liguori afirma que podem creure que a les ànimes del purgatori «el Senyor els fa conèixer les nostres pregàries, i si és així, com que estan tan plenes de caritat, podem tenir per segur que intercedeixen per nosaltres»^[7]. Santa Teresa de l’Infant Jesús recorria sovint a la seva ajuda i, després de rebre-la, se sentia en deute: «Déu meu, et suplico que paguis tu el deute que he contret amb les ànimes del purgatori»^[8]. També sant Josepmaria confessava la seva complicitat amb elles: «Al principi sentia molt fortament la companyia de les ànimes del purgatori. Les sentia com si m’estiressin de la sotana, perquè pregués per elles i perquè m’encomanés a la seva intercessió. Des d’aleshores, pels enormes serveis que em prestaven, m’ha agradat dir, predicar i ficar en les ànimes aquesta realitat: les meves bones amigues, les ànimes del purgatori»^[9].

Aquesta experiència dels sants ens mostra que l’amor per aquells que estimem pot anar més enllà de la mort. «Cap ésser humà no és una mònada tancada en si mateixa. Les nostres existències estan en profunda comunió entre elles, entrellaçades les unes amb les altres a través de múltiples interaccions. Ningú no viu sol. Ningú no peca sol. Ningú no se salva sol. En la meva vida entra contínuament la dels altres: en allò que penso, dic, faig o de què m’ocupo (...). Com a cristians, mai no ens hauríem de preguntar solament: Com em puc salvar jo mateix? També ens hauríem de preguntar: Què puc fer perquè els altres se salvin i perquè també per a ells sorgeixi l’estrella de l’esperança? Aleshores també hauré fet el màxim per la meva salvació personal»^[10].

«Ens adrecem ara a la Mare de Déu, que va patir al peu de la creu el drama de la mort de Crist i després va participar en l’alegria de la seva resurrecció. Que ella, “porta del cel”, ens ajudi a comprendre cada vegada més el valor de la pregària de sufragi pels difunts. Ells són a prop nostre. Que ens sostingui en el pelegrinatge diari a la terra i ens ajudi a no perdre mai de vista la meta última de la vida, que és el paradís»^[11].

^[1] Francesc, Àngelus, 2-XI-2014.

^[2] Benet XVI, Audiència, 2-XI-2011.

^[3] Antífona d’introducció, Missa de la Commemoració de tots els fidels difunts. Formulari 2.

^[4] Benet XVI, Audiència, 12-I-2011.

^[5] Missal Romà, Pregària Eucarística II.

^[6] Catecisme de l’Església Catòlica, n. 958.

^[7] San Alfons Maria de Liguori, El gran medio de la oración, cap. I, III.

^[8] Santa Teresa de l’Infant Jesús, Últimes converses, 6-VIII-1897.

^[9] Sant Josepmaria, Paraules pronunciades l’any 1967, citades a Javier Echevarría, Memoria del Beato Josemaría Escrivá, Rialp, Madrid 2000, p. 187.

^[10] Benet XVI, Spe salvi, 30-XI-2007.

^[11] Francesc, Àngelus, 2-XI-2014.