Opus Dei

En comparar el regne de Déu amb un tresor pel qual un ho ven tot, Jesús desmarca el cristianisme de valors com la seguretat o l’estabilitat per centrar-lo en el risc, la missió, l’aventura de millorar el món.

A l’Evangeli tenen lloc esdeveniments que desconcerten. Hi apareixen personatges amb històries que no són precisament rodones, sinó que acaben amb un pòsit d’amargor. Un d’ells és el jove ric. Tanmateix, és precisament a través de la tristesa del relat el que permet que Déu ofereixi motius per a l’esperança.

Les relacions més importants de la nostra vida defineixen els deures més importants. La justícia ens dibuixa una espècie de mapa perquè no els perdem de vista.

Una de les preguntes que sovint s’escolten és: què li dec a Déu? I la resposta és ben senzilla: li ho devem tot.

La justícia comença per la nostra relació amb Déu, que troba el seu enfocament exacte en una actitud clau: agraïment.

Hi ha pel·lícules que hem vist tantes vegades que som capaços de repetir-ne alguns diàlegs de memòria. Moltes s’ambienten en llocs on no hem estat mai, però que ens són molt familiars. L’anunciació és una d’aquestes pel·lícules amb les quals ens sentim com en una segona casa.

La prudència és la virtut que disposa l’esperit a discernir en tota circumstància el nostre veritable bé i a escollir els mitjans per aconseguir-lo.

La vocació a l’Opus Dei com a agregada i agregat: un camp il·limitat de possibilitats.

Les virtuts fan brillar la nostra personalitat i ens fan flexibles per descobrir el bé en les diverses situacions quotidianes.

«Veniu a mi (...), que soc benèvol i humil de cor». Déu s’ha fet petit, perquè puguem ser grans, amb la grandesa veritable: la humilitat de cor.